Espere no perdre mai la capacitat de crítica i de entendre allò que s’escriu entre línies per desmantellar les fal·làcies i els missatges subliminars. Jo, però, bec vi i cava, i deu ser esta la font de l’energia que em prové de la capacitat esmentada; eixa i ser pobre, o siga, el fet d’haver de treballar per viure, que ja és suficient per considerar una persona com a pobra. Si, per contra, fora ric, no treballaria i tindria més temps per recrear-me amb l’estudi i l’anàlisi, cosa que significa poder beure més vi i cava!
Ara, i tornant al llibre de referència de l’escrit anterior (El malogrado), he d’esbrinar algunes incoherències que tractaré com a reflexions... Ja al final del llibre, Bernhard tracta la política de manera més directa. Al llarg del llibre, la tracta de manera constant, tot i que poc perceptible per al lector. Curt i ras, Thomas considera indigna qualsevol persona que haja de viure del seu treball. Ell –i els seus companys— són uns panxes plenes que viuen de la faena feta pels seus pares i avis: viuen de la renda acumulada pels altres i, fins i tot, detesten eixos que els han permés viure així, pensar així i escriure així, i així ho demostra, critiquejant en nombroses ocasions els seus avantpassats.
En les darreres línies, fa un al·legat contra el socialisme –en general, però sota l’exemple de l’austríac— qüestionant la seua manera d’entendre el govern. Sense entrar en el fons de la qüestió, perquè no vull fer-ho –no puc jutjar una cosa que no conec—, si que hi ha falsos arguments. Hem de tindre en comte que publica l’obra a 1983, i que viu molt feliç a Madrid, cosa que no para de repetir. A la seua fantàstica ciutat governava Tierno Galván!, i cal recordar-ho. A més, a l’Estat, ja estava Felipe González de president. Estos detallets són suficients per capgirar el seu argument.
Potser, però, l’escriptor estava tan allunyat de la realitat que no se’n va ni adonar, que també és possible... Resumint, l’home estava tan absort en la seua vida contemplativa que no s’havia adonat que les coses no giraven al voltant de la desamortització que, a més, va ser un efecte del pensament liberal. A Àustria, a més, sempre hi ha hagut extrems, com per exemple l’escola de l’economia liberal –la de Carl Menger— que fou substituïda pel altre poderós pensament: el postmarxista de Frankfurt d’Adorno, Horkheimer i companyia. Supose que el segon assentaria les bases d’eixe socialisme que tanta nosa li feia.
No obstant això, crec que el seu vertader oposat va ser Wittgenstein, que va donar tota la seua immensa fortuna heretada per dedicar-se a treballar per subsistir. Però era liberal, supose. Bernhard era un descontent nihilista, escriuen pertot arreu, però jo crec que més bé era un classista recalcitrant, que estava en el seu dret de ser-ho i que, a més, s’ho podia permetre. Ara, però, he fet la crítica definitiva a la seua obra i al seu pensament que no està escrit en el text, sinó que està apuntat entre línies i desvelat pel cava i el vi.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada