El Tractat de la desesperació és un llibre realment encisant i ben escrit. A la fi, no hem d’esperar una fórmula redemptora, sinó més bé al contrari: una constant dialèctica entre allò humà i la divinitat. Tota l’obra gira al voltant de la manera en què es pot creure en la salvació eterna sense deixar de ser humà, i dic creure en el sentit cristià de la paraula. Qui no ho és, està exempt del dilema i salvat d’eixa desesperació constant que suposa la tensió entre humà i diví; entre la vida i l’ideal.
Viure comporta actuar, i l’acció suposa contradir el model ideal del cristianisme, ja que hi ha el pecat. El pecat és la negació de la vida, i les persones han de prendre consciència que, com a humanes, són pecadores. D’altra banda, per no pecar no s’ha de viure, o siga, s’ha de renunciar a ser humà i emular la divinitat, cosa que, en si mateix, ja és un pecat. La distància entre Déu i l’home és abismal i insalvable, i s’ha de viure per morir i retrobar-se; no es possible no viure. Ícar va intentar alçar el vol massa prompte i tots sabem com va acabar...
Llegint l’obra se m’ha acudit que s’assembla a un passeig terapèutic pel camp, on per avançar s’ha de xafar alguna planta i espantar algun animal. Si prenem consciència d’això, de la natura com a ideal i puresa, no passejaríem, ni tan sols per camins transitats, perquè estaríem neguitosos ja que, a causa del nostre pas, estaríem obstruint el creixement de les herbetes. Desesperaríem pel simple fet de transitar i desesperem pel simple fet de viure. Els animals i les tribus, però, no tenen eixe problema; ni se’l plantegen.
Per a l’autor, l’existència de Déu és la manera en què els humans terrenals prenem consciència d’allò universal, però com a humans, estem –i devem estar— sempre en eixa constant dialèctica perquè no podem, ni devem, deixar la nostra qualitat humana: tornem a recordar Ícar, que se’n va oblidar. Ara bé, durant el nostre trànsit, el pecat ens angoixa –xafem herbetes— i hem d’aprendre a viure amb eixe sentiment que va creixent, de manera exponencial, en el transcurs de la vida –del passeig—, si es pren consciència de l’ideal. L’ideal, però, no és més que això: un ideal. En certa manera, el text, en la seua totalitat, és una crítica a Hegel, en temes racionals, ja que el filòsof alemany no tracta les persones com a individus kierkegaardians.
La vida enfrontada a l’ideal; la fe enfrontada a la raó; el cristianisme enfrontat al paganisme; l’home enfrontat a Déu... Tot el pensament de Kierkegaard gira al voltant de la dialèctica, i la dialèctica li crea desesperació perquè no li aporta cap de punt ferm al qual ancorar-se. Però viu qüestionant-se la vida, i això és prendre’n consciència. Alhora, eixe és el primer pas per ubicar-se en el món, i l’angoixa és el preu d’eixa presa de consciència. La resta tracta sobre la manera en què serà avaluat, tot i que és conscient que la vessant humana ha de sobreposar-se a la inacció. Després, Déu provirà!
La resta dels detalls que fonamenten el text, o siga, la relació entre la seua vida i la manera en què és avaluat per la resta d’humans, segurament marquen el rerefons de la seua obra. Ja sabeu: l’amor, el menyspreu a què el van sotmetre els representants de la divinitat en el món, la manera en què l’autor els va qüestionar, les relacions afectives i socials... Però això ja és la lletra menuda que, de moment, no m’interessa més que per ser la causa que el va dur a escriure sobre la fe i la vida.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada