Ja d’entrada, la cosa que més m’ha captat l’atenció és la d’autodenominar-se bevedor d’aigua, però he acabat el llibre de Thomas Bernhard perquè això ho ha escrit al final; si ho haguera esmentat al principi, difícilment hauria pogut seguir. A la fi, s’ho ha valgut la pena per uns aspectes que ara descriuré.
El llibre El malogrado no té capítols ni cap punt i a part: es tracta d’una sola peça en què l’autor reflexiona sobre la vida de dos dels seus amics: dels seus dos amics. I de la seua mort. Quasi escric que l’escrit pren un ritme trepidant per la seua concentració de reflexions, però no es pot dir que siga així, ja que és una espiral en què, constantment, explica i reexplica cada idea i apunta apreciacions, sovint contradictòries, d’allò que és la història narrada en primera persona.
Cap cita textual i cap descripció objectiva, ni hi cal, tampoc. El ritme sovint enllaça amb el del mateix pensament, però sense seguir la dinàmica marcada per Joyce a l’Ulisses: ho fa amb un segell propi. L’espai temporal s’allarga a uns quants dies, des dels quals s’endarrerix i s’avança en el temps i en un espai determinat entre Àustria i Suïssa, des del qual fa referències a altres indrets per explicar la seua vivència, i la dels seus amics.
Llegireu en les crítiques, molt més profundes que la meua, que és un autor descregut, —nihilista, en diuen—, però, personalment, caldria apuntar directament a una malaltia, si s’hi poden considerar així les constants repeticions de paraules en breus espais per emfatitzar allò que tracta, sense fer servir gaire pronoms i, sovint, abusant dels personals per no usar-ne de possessius en una mena de fuita de les relacions de pertinença com ja he observat en alguns autors austríacs de l’època —Wittgenstein.
Repeticions i més repeticions; dites i desdites; absència notable de pronoms de tercera persona; abús de pronoms personals; escrit sense capítols i sense paràgrafs. Crec entreveure que per tractar les disfuncions de les persones que tracta està demostrant les pròpies, sense amagar-ne ni fer-ne ostentació; o sí. Glenn Gould és la figura sobre la qual pivota la resta de vides: la seua llum i la seua ombra; la manera en què pot afectar, personalment i creativa, la relació amb un geni. L’art de crear i l’art de viure entren en contraposició per explicar que, per a ell, no hi poden conviure dignament. Neurosi. Possiblement, sí.
Realment, i des de la meua percepció, m’ha sorprés que no apareguera Rakhmàninov fins a la pàgina noranta-cinc, quan jo l’he tingut present des del principi... Finalment, es tracta d’una altra descripció d’un geni, en este cas Gould, i el rus sobrava perquè podia enterbolir la llum del protagonista i el seu caràcter particular.
Gràcies, Rubén!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada