Passar
per l'òpera de Paris és recordar dos esdeveniments que hi succeïren i que van
comportar unes importants modificacions estètiques que encara resonen. En
primer lloc, si mirem el sostre de l'antic edifici, observarem la pintura de
Marc Chagal. Amb l'actuació sobre la volta, el pintor volia homenatjar els
músics que, d'una manera o altra, havien contribuït a crear l'espai sonor de
referència que era eixa sala.
Una
volta observat el sostre, si l'ubiquem en l'espai i el temps en què es va
pintar, podem pensar la reacció del públic en adonar-se'n: hi va haver un
rebuig total! Però, la segona proposta realment trencadora que es va realitzar
en l'escenari francés, només la podem percebre de manera intel·lectual i
històrica, ja que no hi ha evidències directes: el ballet de Stravinski va
revoltar l'auditori fins fregar la violència. El públic francés no sabia de què
tractava ni per què feia el músic rus una peça tan estranya. Jo tampoc ho sabia
fins fa deu minuts, i tu tampoc ho sabràs fins que t'ho diga...
Stravinski
escrivia l'aire amb la dansa, influït per les tesis dionisíaques que, alhora,
resulten fonamentals per endinsar-se en el formalisme rus. A la base de tot hi
ha Nietzsche, i si estirem una mica més, el simbolisme. I és per esta raó que
Stravinski va compondre un ballet per escriure amb els cosos la forma més
sublim de la literatura redactada fins al moment: "La consagració de la
primavera".
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada