Més Laclau no és prou.

Al darrer congrés del Bloc es va aprovar la ponència política, que no és més que un retorn a Laclau. Dic retorn perquè no és un nou camí, bé almenys així crec recordar-ho jo. Als anys '90, l'aleshores UPV ja havia assumit lluites com el feminisme, republicanisme, l'ecologisme, etc., (allò que postulaven Laclau i Mouffe a Hegemony and Socialist Strategy: Towards a Radical Democratic Politics) com a pròpies, i era habitual, com ara, el debat sobre què distingia els nacionalistes d'altres partits com Esquerra Unida. Hom va dir que el nacionalisme havia d'abandonar les lluites "de colors" per tal de centrar-se en la qüestió nacional. Igual la memòria em traeix, però això és el que recorde sense consultar l'hemeroteca.

Aquest retorn a Laclau, si és retorn, ha causat cert malestar en una part significativa del Bloc, ara Més-Compromís. No obstant això, la decisió és encertada, no es pot partir de la base d'un país construït quan no ho està (ja vaig escriure) i molt menys quan la societat no és homogènia. Les crítiques més importants són per la introducció d'un concepte nou a les lluites de diferents col·lectius. En un aggionarmento al s. XXI, es parla dels sobiranismes per definir les lluites de les quals Més-Compromís pretén fer-se càrrec i assumir com a pròpies. Al parlar de sobiranismes en plural, alguns han vist una renúncia a la sobirania nacional. Ara bé, jo entenc que no és així, sinó que el que hi ha és un canvi tàctic, en compte d'estratègic.

Entenc que no és així, o almenys vull entendre-ho, perquè com ha manifestat gràficament Àgueda Micó: El nacionalisme valencià és el fil que cus totes les lluites... El canvi tàctic consisteix en el fet que les lluites socials ja no són accessòries a la lluita nacional (lluita nacional amb la qual sociològicament s'identifica una xicoteta part de la societat valenciana), sinó que passen a centrals, en una cadena d'equivalències, però aquestes lluites estan travessades i impregnades pel valencianisme. O cosa que és el mateix, aquestes lluites es fan purament en clau valenciana, sense descartar aliances o assumir lluites d'un abast és ampli quan siga possible, i sense perjudici d'allò que siga netament valencià, amb altres agents polítics a la resta de l'Estat o nivell europeu. Amb això es pretén dotar a la política valenciana d'una nova perspectiva que pretendria: - articular un discurs que desborde allò que és purament "nacional" i arribe capes i col·lectius més amples de la població que en principi no tenen gens d'interés en allò que és "nacional"; - demostrar la necessitat d'una política en cadascuna de les lluites en clau valenciana, més propera als interessos particulars dels  valencians; - que l'articulació del nou discurs valencianista puga arribar a ser hegemònic o almenys intentar establir la base per aconseguir-ho. Així, el fil que cus totes les lluites és allò què les articula per construir un bloc hegemònic amb segell valencianista. I resulta el més cabdal de la nova proposta de ponència política.

Un altre punt d'articulació del discurs en la ponència, i per això les sobiranies, és el de les lluites de dalt/baix. La frase d'Àgueda que em citat abans no acaba ahí, la frase completa és: El nacionalisme valencià és el fil que cus totes les lluites a favor de la majoria i contra els privilegis d'uns pocs, lluites que tenen a veure amb la justícia social, l'ecologisme, el feminisme, en la defensa de l'autogovern, la justícia social, des del punt de vista que suma. Abans volia posar l'accent en la qüestió nacional, ara toca posar-lo com s'articula el discurs respecte als antagonistes en la lluita. I evidentment l'articulació és populista (altra vegada en el sentit laclaunià exposat en On Populist Reason), i que a la frase d'Àgueda queda expressat en "...a favor de la majoria i contra els privilegis d'uns pocs...". Les sobiranies prenen sentit quan l'antagonista, els privilegiats -açò és, els de dalt, les elits, les multinacionals, l'home patriarcal, etc.- són els qui tenen el poder; i per tant, el que cal és recuperar-lo, recuperar la sobirania que han pres els de dalt, per a la majoria -els de baix, el poble, el treballadors, les classes populars, les dones, etc.-. Però els interessos són diversos, i el poder també està repartit -multinacionals que contaminen, partits centralistes, patriarcat, etc.- per això les sobiranies són diverses com diversos són els antagonistes en cada lluita, el que sempre es manté és que hi ha uns que estan a dalt i els altres a baix.

Hom pot pensar que no tota la ponència està a eixa frase, i és cert. Però la capacitat de síntesi i la precisió terminològica fa d'ella un element molt clarificador per entendre i explicar quin és l'eix de la ponència política que ha aprovat MÉS-Compromís, i serveix perfectament per explicar a qui no haja llegit la ponència tot el que hi ha al darrere d'ella. Tinc la impressió que esta frase, malgrat ser titular de l'entrevista a Àgueda Micó publicada per Eldiario.es no ha estat suficientment valorada i entesa.

També en clau de Laclau podria estar motiu del canvi de nom MÉS. La "coincidència" amb MÁS d'Errejón no sembla casual i Errejón és sense cap mena de dubte qui millor representa les polítiques de Laclau a l'Estat espanyol, ha establert aliança amb Compromís i sembla que aquesta serà llarga. Per altra, també coincideix amb Més Per Mallorca. Desconec quin és el motiu pel qual s'ha promogut aquest nom, supose que es fa en clau de pretendre sumar lluites (com diu Micó al final de la frase que ens permet entendre tota la ponència "... des del punt de vista que suma"), tant a dins del País Valencià com a fora. A mi em sembla desencertat. Pense que en valencià tenim moltes altres paraules originals que podrien actuar com a nom i com a significant flotant que ajudaria a articular el discurs en clau exclusivament valenciana. En el fet de la manca d'originalitat i especificitat (no m'agrada coincidir amb cap partit siga estatal o dels Països Catalans) faig la meua crítica al nom, i no en cap afecció o nostàlgia a l'anterior denominació. Bloc Nacionalista Valencià va ser l'ocurrència que van tenir per denominar a la suma de partits que el fundaren, copiant Bloque Nacionalista Galego després dels seus èxits a les eleccions del 1993 (autonòmiques gallegues) i 1996 (estatals). Sembla que a l'hora de posar nom al partit que ens ha de representar tenim una evident manca d'originalitat. Originalitat que sí que s'ha trobat i que funciona espectacularment en la coalició, amb Compromís.

Però amb tot açò no hi haurà prou. Cal portar-ho a la pràctica, i per aconseguir sumar, caldran altres elements, què esdevenen necessaris si el que es vol és que el valencianisme arribe a ser un discurs hegemònic. L'articulació del discurs ha de passar, també, mitjançant símbols populars. Tradicionalment, les esquerres ha volgut fer una transformació de la societat amb un cert menyspreament a tot allò que pertanyia a la cultura popular, és més, determinades lluites han sigut justament contra elements de la cultura popular. Això sovint ha provocat que les dretes se n'aprofitaren, integrant eixos elements com a propis i apropiant-se'ls simbòlicament. Quan es diu que si un treballador vota a la dreta, actua contra els seus interessos, es parteix de la base que només té uns interessos econòmics. Així s'oblida que a banda de treballador també pot ser: caçador, aficionat als bous al carrer, consumidor, futbolero, esmorzador, ciclista, aficionat als ral·lis, buscador de bolets, bevedor de vi, portador de Sant Roc a la processó del poble, i un llarguíssim etcètera de coses que el mouen. No és només un treballador, una persona unidimensional, guiat només per un interés econòmic en la seua vida. Sí, moltes d'aquestes coses poden semblar contradictòries, però per a ell no les són. I segurament, si vota PP és perquè el PP s'ha apropiat simbòlicament de moltes de les coses amb les quals s'identifica, i pensa que els partits d'esquerra les ataquen o realment es posicionen en contra.

No estic suggerint que l'esquerra valencianista haja d'entrar en una competició per eixos símbols amb la dreta espanyola, com he dit és legítim que hi haja una oposició frontal a ells per atemptar contra determinats valors i no tindre cabuda dins de l'ètica de l'esquerra valencianista. Però sí que caldrà trobar aquells trets de la cultura popular que puguen ser simbolitzats i sí que encaixen en l'ètica de l'esquerra nacionalista valenciana. Aquests símbols: - haurien de ser transversals respecte de les lluites; - haurien d'actuar com a significants flotants, podent ser resignificats; - han de tenir ja un arrelament  més o menys fort a la societat; - han de poder ser assumits, fins i tot, fora del que suposa l'esquerra valencianista, és a dir, un símbol amb el qual s'identifique també qui vota PP i qui vota Podemos; - la resignificació ha de suposar una vinculació a uns determinats valors.

No he fet una recerca sobre que hi ha escrit respecte dels símbols i la política. I segurament en tenir més temps, ho faré. Així doncs, la part final d'aquest llarguíssim post (més llarg del que volia) és purament intuïtiva i no fruit de lectures, per tant, en el futur podria ser matisada o modificada i, en tot cas, objecte d'un post exclusivament sobre símbols i política.

Òskar “Rabosa”.