Genovés: la forja d’un mite.

 

Però el poble sap

que la història no oblida

i que els camins que tu has anat marcant

són camins nets i nous com el nou dia

I és ben segur que et justificaran

No, tu no te n'has anat

has nascut amb deu mil més

i la lluita continua

i el teu record va creixent 

(Octubre, Lluis el Sifoner)

Diuen que els mites, els personatges mítics, com Aquil·les, Teseu o el mateix Hèrcules eren personatges reals que van fer proeses. Aquestes proeses, en un món de desconeixement i tradició oral, acabarien sent mítics, confonent realitat i ficció, afegint fantasia a fets reals. Els que hem tingut una infantesa de poble, xicotet i relativament aïllat, hem viscut com arriben eixes històries i com es transmeten. Aleshores no hi havia internet, i les històries arribaven amb el boca a boca, amb les dosis de realitat i fantasia, i costava molt posar cara als personatges.

El meu poble és un poble  que, com tots els de la contornada, té gran afició a la pilota (això sí, sense arribar al nivell de Murla on allí és un ritual sagrat, quasi religiós), per això les històries del Genovés, arribarien prompte a les nostres orelles. Contaven històries del fet que va matar un colom amb una pilotada, que a un home el va deixar tort (històries que mai he sabut si eren veritat o no), que no li deixaven jugar de bot de braç ni de volea. Que jugava a soles contra tres, perquè el seu germà era molt roí. Que amb totes eixes condicions jugava i guanyava. Deien que era un home molt gran i molt fort. Es contaven gestes de les seus partides. I a penes sabien res.

Pocs anys després de sentir les primeres històries, quan jo tindria 7 o 8 anys, una vesprada en eixir de l'escola, vaig acompanyar a mon pare de volta per la nostra Marina, perquè ell fera alguns tractes i negocis. En acabar, va mirar l'hora tot nerviós, i em va dir: El Genovés juga al trinquet d'Ondara, vols que anem a vore'l? La pregunta era absolutament retòrica, ja que mon pare tenia clar que si acaba a bona hora, anava a la partida. Jo que no sabia quina cara feia eixe home, només sabia de les seues llegendàries gestes, òbviament vaig assentir a la proposta de mon pare.

I sí, la partida era: Genovés i Pepe, Sarasol, Chatet i (no recorde qui). Sarasol era molt jove, i recorde que mon pare en va dir que era jove i tenia bones mans. Ens posarem a l'escala, i des del escaló de dalt vaig vorer aquell home gran i fort, que abastava ell a soles tot el trinquet, avant i enrere pilotada rere pilotada. Ell contra tres, com contaven les històries, i efectivament no li entrava mai a la pilota per davant, i així i tot, passava i passava pilotes, i quan menys t'esperaves la tirava dalt de la graderia, aleshores qui la tirava dalt feia tanto. Més endavant el vaig vorer a moltes partides al trinquet contra Eusebio, contra Fredi, contra Oltra, contra qui fora, i sempre amb Pepe, el seu germà, fins que aquest es va retirar. Els cartells de les partides del Genovés a la meua memòria sempre són: Genoves y Pepe contra...

La llegenda continuà amb els desafiaments, especialment aquell al raspall contra Diego, el número u del raspall en aquell moment. El desafiament del milió de pessetes. També els desafiaments al frontó contra els bascs, el de Benidorm amb Martinikorena, i després amb Retegi. No tenia rivals a l'escola i corda, així que l'home de llegenda no tenia problemes per canviar de modalitat, perquè a ell no li feia por res, no li feia por ningú. Podia guanyar o perdre, però mai donava una pilota per perduda, mai regalava un quinze, jugava fins a l'últim alé com va demostrar contra Álvaro.

Més de major vaig anar a moltes partides de carrer amb Paco de Laguar. Sempre que podia l'acompanyava i com anava amb ells, solia entrar als vestidors, mentre s'enrotllaven les mans. Ahí vaig conéixer-lo un poc més, amb les converses que tenien mentre s'arreglaven les mans. Una cosa que em va sorprendre és que ell sempre tenia un got de tub ple whisky i gel. Mentre anava embolicant-se les mans amb esparadrap anava fent glops. Serien certes les històries que contaven d'ell després de les partides i que també formaven part de l'home llegendari? Després he sabut que algunes sí i altres no.

Una de les que no he pogut comprovar, però m'agrada especialment, diu que després d'una partida jugada a Pedreguer, el Genovés i un dels postors fidels d'ell van anar a sopar i estigueren fent copes fins altes hores. Això era un dissabte, a Pedreguer les partides sempre han sigut dissabte de vesprada, i resulta que l'endemà tornava a jugar a un poble vora València, si bé ara no recorde quin. Fins allí es va arrimar el postor, i quan el Genovés el va vorer, li va dir: Vols recuperar el que vas perdre ahir? L'altre li contestà: Que dius Paco? Si hem estat fins ben tard bevent. Qué vols que torne a perdre? El Genovés li va replicar: Travessa que hui guanye. I així ho van fer, l’amic va travessar i ell va guanyar. Aquesta història me la va contar el Miguelín, un home de Laguar, cosí germà de mon pare, que també era molt aficionat a la pilota i d'assistència religiosa al trinquet de Pedreguer tots els dissabtes, els darrers anys diuen que és habitual veure'l al de Gandia. M'agrada especialment aquest succeït perquè siga veritat o no, sí que s'ajusta al caràcter del Genovés, un home que es deixa la pell per la pilota i pels seus amics, fora quin fora el seu estat anímic o físic.

I així, de la mateixa forma que Hèrcules mitjançant fets extraordinaris va aconseguir que els grecs contaren les gestes, els valencians tenim amb Paco Cabanes "El Genovés", un home que ja era llegenda en vida, del que es contaven gestes extraordinàries, algunes reals, altres adornades, altres fantasioses probablement, però que tenien una base autèntica lligada al caràcter i esperit de la persona real. Ha mort l'home llegendari, i ha nascut un home mític, que romandrà a la memòria col·lectiva dels valencians. Com els grecs tenien Hèrcules, nosaltres, els valencians, tindrem El Genovés.

Òskar "Rabosa"