PIXORRO

 

Se’m trenca l’empalme de la mànega de regar el jardí. Amb la mistera i una mica –bastant— de paciència ho puc arreglar de manera provisional perquè fa molta calor i cal rematar la tasca de l’aspersor. Així, puc regar durant uns dies, però no tinc seguretat que dure molt la solució.

No recorde mai d’anar a la ferreteria i, quan vaig, tampoc me’n recorde, de comprar això que cal per a arreglar el problemeta. Una amiga ha d’anar-hi i em pregunta si necessite alguna cosa. Un raig de llum m’il·lumina de sobte i se m’acut que hi ha alguna cosa que no funciona bé al jardí. Li demane que em duga això que necessite.

– Com has dit que es deia això de la mànega?

– Un pixorro a què se li empalma un forat que du la mànega.

– Perfecte, ho apunte.

Mire què ha apuntat al paperet i hi posa «empalme de la mànega de reg que s’enrosca a l’aixeta». I pense: «Com vols que la dona de la ferreteria entenga això? Mira que és fàcil i entenedor dir-li ‘pixorro’». Li faig l’observació, a la xica, i no canvia res: «jo així m’aclarisc, i li ho puc explicar a la dona». Ella no havia vist el pixorro que jo necessitava i volia explicar-li, a la dona de la ferreteria, com era...

Al cap d’unes hores em diu que ja ho tenia, i que volia que mirara si era eixe el pixorro que li havia demanat. Efectivament: era eixe el pixorro! O siga que, per a mi, era un pixorro; per a ella, era un pixorro; però, per a la dona de la ferreteria, havia de ser un «empalme de la mànega de reg que s’enrosca a l’aixeta». Ja voldria saber jo si va acabar dient-li pixorro al pixorro perquè la dona l’entenguera.

 

Salvador Sendra