Pinta-ho de verd.

 

Al meu poble es solia dir: si no t’agrada, pinta-ho de verd. I darrerament estem vivint un temps on el “pinta-ho de verd” és el leit motiv de la política, sobretot de la dels gobiernos i governs “progressistes”. Resulta molt decebent veure com es declaren emergències climàtiques, alertes contra el canvi climàtic, s’aproven lleis contra el canvi climàtic, etc., i després a l’hora de la veritat, tot és més fals que el cartó pedra de les pel·lícules de sèrie B. Perquè les polítiques reals no són més continuació de les polítiques neoliberals amb un greenwhasing de llibre.

Infraestructures.

Mirem en primer lloc com les despeses públiques estan perfectament alineades amb el que ha estat el paper de l’Estat, que no ha sigut poc i sempre per afavorir els mateixos, en aquesta fase d’expansió del neoliberal. Si repassem els projectes del gobierno i del govern que hi ha en dansa al País València, en marxa o anunciats, ens adonarem ràpidament que els despropòsits continuen. Ràpidament, alguns dels projectes més absurds:

-          Ampliació port de València.

-          ZAL Port de València.

-          Ampliació del By-pass

-          Desdoblament CV-60 des de Beniflà a Gandia.

-          Desdoblament CV-95

-          Espigons a la platja de les deveses

-          Etc.

Està bé declarar la emergència climàtica però això ha d’anar acompanyat de coherència, sinó és paper mullat, fum de canyot. La primera lliçó de política que hem van donar, em van dir: vols saber si un govern és d’esquerres, mira els pressupostos de l’Estat. Ací es podria dir el mateix: vols saber si els governants creuen en l’emergència climàtica, mira els pressupostos. I evidentment, no, no s’ho creuen. Ningú d’aquests projectes és sostenible, i és més, alguns, com en el cas de l’ampliació del Port, ambientalment serà catastròfic i socioeconòmicament parlant un desastre per a tot el País Valencià, no sols afectarà a l’àrea metropolitana de València.

Ara bé, tots els projectes passaran la declaració d’impacte ambiental, que dirà “todo muy bien, circulen”. Amb això li posem un poc de coloret verd i "a la dacsa". Aquestes infraestructures no són necessàries i només es fan a major glòria de les empreses constructores “entre vítores del público en general”, aquell que encara no a pres consciència, què malhauradament és molt.

Transició energètica.

Aprofitant la necessitat de la transició energètica cap a les renovables, veiem com també està promovent-se una bambolla especulativa què, de no posar-se remei quan abans, deixarà efectes nocius i indesitjables en els propers anys. Ací tampoc ningú s’ho creu, ni gobierno ni la majoria del govern. S’han llançat a una absurda carrera per tal de posar plantes de generació d’energia renovable quan antes millor i no volen saber res posar un poc de trellat, els importa una merda el territori, el paisatge, fer un estudi d’impacte ambiental com cal, etc. Només interessa agilitzar, leit motiv del neoliberalisme més salvatge, i això que els especuladors puguen començar a obtenir beneficis quan abans.

L’excusa és que no hi ha temps. I tant que hi ha, hi ha temps per fer les coses bé fins l’horitzó de 2030. No hi ha temps si la mirada és curta, és d’aquesta legislatura i només t’interessa quedar com qui més MW ha posat i com qui més prompte ho ha fet. I fer-ho en trellat? No cal, total quan vinguen les conseqüències a saber qui estarà al govern o al gobierno. I, ai! d’aquells que intenten posar un poc d’ordre, amollarem els gossos o "al mestre vas".

Afortunadament, davant aquest destrellat molts ajuntaments han decidit actuar per tractar de frenar la desfeta als seus termes, així mateix han sorgit molts moviments populars per tractar d’organitzar-se en la lluita contra la desfeta. Renovables sí, però no així -diuen amb tota la raó del món.

Transició justa.

L’altre tema que m’escama és el transició justa. Que la transició energètica haja de ser justa, en els termes que es defineix és tan ambigua que acabarà portant al de sempre, a una (altra) transferència de rendes dels pobres cap als rics. Sota el principi de "qui contamina, paga", cosa que podria semblar justa, el que venen són impostos indirectes, i mesures en perjudici dels més pobres. Algunes ja s’estan implementant. Mirem-ne algunes mesures:

-          Impost al dièsel: Les persones que tenen vehicles a dièsel solen ser aquelles que fan més kilòmetres i tenen menys ingressos. Especialment les persones que viuen a zones rurals i necessiten d’un vehicle, sí o sí. Un impost a dièsel que equipare dièsel i gasolina és empobrir més aquestes persones. Qui més o necessita, més paga. A més a més, són persones que no tenen facilitat per canviar de cotxe, per tant, estan atrapades sí o sí. També tenen com alternativa canviar de cotxe sense necessitat de fer-ho (obsolescència programada), endeutar-se o accedir als contractes pels quals les companyies constructores de vehicles guanyen més diners fent de financeres que de constructores. Just? No m’ho sembla massa.

-          Prohibicions d’accés a la ciutat als vehicles més contaminants: Qui té un cotxe més “contaminant” és perquè té un cotxe més antic, i qui no es canvia el cotxe per caprici sol ser perquè no pot. Aleshores, el que està fent-se és: si tu circules amb cotxe elèctric, o de baixes emissions (nou i car) pots accedir al centre, sinó pots canviar-te el cotxe per tenir-ne un d’elèctric o baixes emissions, no pots accedir. Resultat: el centre circularan aquells que guanyen molts diners. Just? No m’ho sembla massa.

-          Bons verds: S’han de reduir les emissions, i les empreses que se’n passen han de pagar. Ara bé, si un empresa o un país té CO2 “de sobra” i no el gasta, pot vendre’l a un altra, -bé, ara és un bé d’especulació dominat per financeres- així que al final acaba repercutint al preu del producte final. Això és el que està passant a la llum a l’Estat espanyol i una de les causes de que siga tan cara -segons diuen-. Com la llum a l’Estat espanyol s’obté fonamentalment de combustibles fòssils, han de pagar bons verds, cosa que acabem pagant tots, i ho sofreixen els més pobres. Just? Gens. A més a més, és una puta estafa això dels bons verds. I mereixeria un post per ell mateix.

Mesures d’eixe estil que estan tant de moda ara, ninguna és justa. Ans al contrari la majoria agreugen les diferències entre rics i pobres, segreguen socialment i discriminen per raons de renda.

Tot molt verd.

Eixes són un xicotet exemple, no vull entrar en més coses com les lleis de canvi climàtic perquè aleshores el post es faria encara més llarg i ja ho és massa. Tot el que s’està fent és donar-li una passadeta de verd al neoliberalisme. Res més. El que realment cal és un canvi de paradigma, però això no s’aborda perquè encara queda molt de negoci per a fer, les grans multinacionals que s’han enriquit devastant el Planeta, van acordar seguir fent-ho amb l’economia verda. Durant la cimera del canvi climàtic de Cancún al 2010 s'adonaren que hi havia una gran oportunitat de negoci. Eixa cimera va estar teledirigida pels EEUU d’Obama i la Unió Europea i la prioritat era salvar el capitalisme. Allí es va acordar establir els bons verds, que havien de ser el negoci especulatiu amb les emissions de carboni, una alternativa a les hipoteques subprime que ja no tornarien mai més. El capitalisme estava enfonsat després de la crisi del 2008 i calia inventar-se nous mercats, inventar noves necessitats i nous productes amb els que especular. La necessària transformació cap a un món sostenible els brindava una oportunitat, si la dirigien ells i ens feien creure que les seues trampes eren necessàries. I ho han aconseguit, perquè el nostre sistema de valors, el sistema hegemònic és encara el neoliberal. Per descomptat, no hi ha cap interès en el canvi climàtic, hi ha interès en extraure rendes de baix cap a dalt. Fins que no siguem conscients d’açò, no avançarem res. 

Ja sé que igual no vos agrada molt aquest post, però si es aixina, i no vos agrada, sempre el podeu pintar de verd. Benvinguts a l'Infern, ara pintat de verd!

Òskar "Rabosa".