Oferta de treball a Bielorussia

Sovint lliges en la premsa coses sobre un treball ideal, d’eixos on estàs tan a gust que no t’importa treballar cada dia: festius inclosos. Jo pensava que no podia ser possible tota eixa teoria, i més quan es necessita desconnectar, però les ofertes més interessants oscil·len entre les de cuidadors d’ossos panda i les de provadors d’hotels de luxe. En ambdós casos, hi hauria una bona quantitat de gent disposada a treballar-hi perquè, a més, s’hi paga bé.

Però, des d’ahir que pense que està a punt d’eixir-ne una de ben bona; segurament es tractarà de menjar i de beure àpats saborosos i licors exquisits, perquè ja sabeu que la gent rica té gustos estranys, però es poden pagar les millors coses en els millors restaurants o, fins i tot, a casa. Els oligarques, també! És per esta raó que volia posar-vos en avís, per si us interessa.Prigozhin és un home que s’ha criat en els restaurants i era conegut com “el cuiner de Putin”, amb qui va assolir una profunda amistat. Segurament, ara que és ben ric sabrà assaborir totes eixes coses que agraden a aquells que se les poden pagar: bons vins, caviar, marisc... ja sabeu! Però, tant de marisc i de caviar et pot provocar alguna indigestió, fins i tot el vi o el café.

No hi ha res millor que pagar bé per contractar algun sibarita “bon vivant” perquè taste totes eixes coses tan bones i que s’assegure del punt de frescor del caviar, de decantar el vi, de combinar el marisc com deu mana, etc., perquè res no se’t puga assentar malament. No siga cas que, malgrat tindre tants diners i ser tan influent, la vida se t’acurte per una indigestió de plutoni.

Salvador Sendra

Des del cosmopolitisme a la identitat.

(Gènesis 36-50, perquè després ja ve l’Èxode)

Si les ciutats, les grans ciutats, han estat sempre el focus d’allò que s’entén com a cosmopolitisme, ¿com és possible que s’estiguen transformant en un col·lectiu d’apàtrides que cerquen la identitat escarbant en els indrets d’on provenen les seues famílies o en les lletres dels documents personals? Pot ser que eixe siga el punt d’inflexió entre allò que coneixem com a una gran ciutat i una ciutat gran...

A banda dels judicis de valor i dels casos personals, em crida l’atenció el sentiment de pertinença a un lloc, a una identitat de què, en el seu dia, van haver d’allunyar-se per cercar una millor vida, tant per a ells com per als seus descendents. Ara, una o dos generacions després, un gran nombre de desplaçats continua sense adaptar-se a la ciutat d’arribada... Tornen al poble, a l’estiu; mantenen una casa buida durant onze mesos per habitar-hi a l’agost i sentir-se d’allí. Els xiquets i les xiquetes juguen al carrer: això és el paradís de l’estiu, i els familiars, ja vellets, són els àngels custodis.

Quan estan a la ciutat, són del poble; al poble, són de la ciutat. En algun indret de la seua ment hi ha sempre oberta l’opció de tornar-hi quan la jubilació siga efectiva, però mai no ho és. Fills, nets, nebots; metges, receptes i hospitals; abandó, despoblació i llunyania. Bé, no passa res: hi tornaran uns mesos, quan siga possible. Els enterraran al cementeri del poble, juntament amb els seus, o millor encara, els transformaran en cendra, que és més portadora.

Al final, la identitat s’ha d’eixamplar i transformar-se en un paraigua que aixoplugue l’individu o el col·lectiu desplaçat: la família esdevé el lligam que s’ha hagut de dur en el viatge i la terra d’acollida és un estrany indret on roman el mal i la dispersió; però s’hi pot fer front! Per què no s’ha de considerar algú d’on vullga ser si en realitat ell sap quina és la seua identitat? Eixe no-lloc d’on hom se sent... Els mitjans d’informació i la documentació personal ens recorden en cada moment què som: determinisme i parentiu. Hi ha una identitat sentimental superior a la de procedència, a la personal o a la familiar de la qual sempre es pot tirar mà per creure’s una part del col·lectiu. Ara cal vore si la tercera generació s’hi adapta o si adapta l’entorn de les il·lusions: em referisc als cosmopolites que, fins ara, en són ben pocs o, dit d’altra manera, racionalistes –amb erre!

Salvador Sendra

L’enfonsament del Titànic II. A la valenciana.

Isabel Bonig es va passar el començament de la legislatura anomenant al Botànic, Titànic. Certament ho va endevinar. Supose que ella expressava més un desig que el fet de veure o intuir res, però ja en aquell moment s'estava gestant la tragèdia. El Botànic II havia posat rumb cap a l'iceberg i el xoc ja era inevitable. Ningú n'era conscient, el capità anava feliç perquè volia fer cabre a més gent per estribord (la banda dreta), la resta o li deixava fer o no s'atrevia ni podia corregir el rumb cap a babord. A més a més, nombroses errades que veure'm tot seguit han portat a l'enfonsament del Botànic, o del Titànic, si ho preferiu. Abans d'entrar en les causes, primer miren els números que juntament amb les causes ens permetran entendre el titànic enfonsament.

Els resultats del 28 de maig de 2023.

 

En realitat, hi ha hagut una davallada de vots en el Botànic, i només el P$x€ ha aconseguit créixer uns miserables 54.042 vots en el seu viatge cap a la dreta. Així el creixement en escons no es correspon amb un augment espectacular de vots sinó per un creixement xicotet en una davallada general de votants. En realitat hi ha hagut més de 211.000 vots entre els partits que tenien representació a les Corts. Han obtingut més vots P$x€, PP i VOX. Entre tots ells han sumat 436.620 vots més que en 2019, però no arriben als que tenia C's en 2019. En total P$x€, PP, VOX i C's (que no ha perdut tot) sumen poc més de 6000 vots més que en 2019.

Tot i el creixement del P$x€, el Botànic ha perdut en conjunt 163.757 respecte al 2019, pel fet que Compromís (-90.363) i Unidas Podemos-Esquerra Unida (-127.436 i fora de les Corts) han perdut en total 217.799 vots. La dreta amb PP, Vox i C's han perdut més de 47.500 vots. Ara bé, el fet que els dos partits a l'esquerra del P$x€ s'hagen enfonsat més el fet que C's s'ha quedat com extraparlamentari han permés la majoria absoluta del PP amb VOX.

Conclusions:

1)      Cap dels blocs suma més vots que en 2019.

2)      El votant més crític d’esquerres s’ha quedat a casa, més de 217.000 han dit prou per decebuts.

3)      El votant de dretes tampoc s’ha mobilitzat, però s’ha desmobilitzat menys.

Encara que siga una tautologia ve bé recordar: en totes les eleccions és el govern qui s'examina. El que es jutja és què ha fet el govern en quatre anys, no les propostes de futur ni les propostes dels que estan a l'oposició. El disgust o gust que tinguen els electors, respecte de governants és el que marcarà el resultat de les eleccions. Així doncs, l'enfonsament de Botànic cal buscar-lo primerament en la seua acció al govern de la Generalitat, en concret en el Botànic II.

Veurem el que, a parer meu, han estat les causes de la desfeta. Hom pot considerar després de llegir aquest post, que tot ha sigut un desastre. No és així, hi ha hagut coses molt positives i no han estat poques. Però en aquest post no vull fer un balanç del Botànic II, sinó una mirada crítica al que s'ha fet mal o no tan bé, que, en definitiva, és el que ha portat a la desfeta en les eleccions.

El viatge a la dreta del P$x€.

El Botànic II va nàixer mort de pacte. El final de Botànic I havia obert una nafra entre el P$x€ i Compromís que ja no es tancaria. Encara més, mai ningú va voler netejar-la, cauteritzar-la i curar-la. En realitat el desig del P$x€ era haver pactat a C's, però els números no donaven. Així va nàixer un matrimoni d'interessos però amb desconfiança. No obstant això, els acostaments entre P$x€ i C's eren estrets en els primers pressupostos -¿recordeu les fotos de Cantó i Puig?-, al final tampoc va lligar res, però més banda de Cantó que de Puig.

La deriva el P$x€ cap a la dreta ja es va veure prompte en tots els temes, als primers pressupostos ja volien fer retallades (Mónica Oltra ho va evitar i bé que ens va venir en 2020 quan es va declarar a la pandèmia). Després van bloquejar el PATSECOVA (un pla per revitalitzar i protegir el xicotet comerç fet des de la conselleria d'economia) perquè així li ho havia demanat Juan Roig.

El P$x€ ha buscat constantment complaure els empresaris, com ha de ser en un partit del qual una sigla suposadament significa "obrero". Ha menyspreat les qüestions ambientals i territorials, sent un element fonamental en el foment de la bambolla especulativa de les renovables, depredadora del territori, i ells, amb l'estimable ajut d'una consellera de Compromís, autors materials de LRAU fotovoltaica. Han promés tot l'or perquè la Volkswagen s'instal·le a Sagunt; ha complagut tot el que han pogut a la FORD; bloqueig a la taxa turística perquè el sector hoteler s'hi oposava; anunciar baixades d'impostos sense comptar amb els socis; intent de bloqueig de l'empresa pública de la ITV a última hora; bloqueig dels plans d'acció territorials a les àrees metropolitanes i els plans de mobilitat; bloqueig del requisit lingüístic per a funcionaris; bloqueig d'iniciatives de Compromís amb una ineficiència interessada -com diu Joan Romero- i un llarg etcètera d'accions destinades a protegir les grans empreses, com faria el PP o VOX.

Per trencar resistències, no ha dubtat a utilitzar els mitjans i "periodistes amics" per desgastar els socis de govern, especialment a Compromís i a algunes direccions generals en concret. Podeu veure tot el que s'ha escrit en el tema de renovables i el linxament mediàtic al qual han sotmés a la directora general d'ordenació del territori. Així com, amb pinça amb el P$x€ l'Ajuntament de València, tractar de fer servir el València CF amb interessos electoralistes i contra Compromís.

Les desavinences i desconfiances entre aquests dos socis ha estat un factor constant durant tota la legislatura. Cosa que no ha beneficiat a ningú. Un lose-lose de llibre.

Compromís, desnortat. 

Compromís ha mancat d’una coordinació i una acció de govern única. Cada membre del govern ha fet la guerra pel seu compte. Sense suport, sense guia, sense direcció, sense programa i en alguns casos li interessava a la persona en qüestió, per damunt dels interessos dels companys de govern, del partit i, sovint, de la ciutadania. No hi ha hagut una coordinació dels membres de govern de Compromís. Una coordinació que: marcar les línies ideològiques de la política al govern; marcar línies d’actuació entre diferents departaments i conselleries; resoldre conflictes entre distints departaments i que no acaben en guerres intestines mediàtiques o a les xarxes; establir criteris d’actuació preventius davant de polítiques del P$x€ que no són assumibles per a Compromís perquè no els passen el corró; negociar amb el P$x€ qüestions conflictives i evitar que es podrisquen i esclaten en els mitjans de comunicació; etc. En fi, un òrgan que guie l’acció de govern.

Un dels casos més paradigmàtics ha estat el de la ex-consellera Mireia Mollà. Ha fet el que li ha rotat perquè era consellera i com ni ningú li marcava les fites, en el tema de les renovables feia pinça amb el P$x€, cosa que perjudicava a altres departaments i permetia al P$x€ tirar endavant LRAU Fotovoltaica amb el vistiplau de Compromís.

En la conselleria d’economia estava Climent, i la seua passivitat i inacció també ha provocat el dany en les renovables (almenys, a banda del ja esmentat PATSECOVA, de la seua conselleria ha eixit la reversió de les ITV, i algunes altres coses bastant positives com intents de renovació de polígons industrials, etc.) i no sent perjudicial com la Mollà, tampoc es pot dir que haja estat a l’alçada d’una conselleria tan important com la d’economia. Realment a Climent li ha sobrat bastant temps aquesta legislatura.

Una de les conselleries que més polítiques positives ha tret és la de Educació. Però també ha generat les polèmiques més crítiques per part de diferents sectors més valencianistes. El tema de les línies en valencià i la convalidació del automàtica del C1 sembla que per a alguns ha pesat més que l’Edificant, els llibres de text gratuïts, la contractació de personal, i els altres grans fites de la conselleria.

Algunes de les errades més importants de Compromís ha estat en la renovació d’alguns càrrecs amb els quals s’ha perdut visibilitat. No va ser encertada la renovació de la Sindicatura de Corts una vegada va eixir Fran Ferri i no va ser encertat la substitució de Marzà. En ambdós casos s’ha perdut protagonisme mediàtic i polític. I això és tant important com la gestió. En general, els membres de Compromís en el govern gestionen bastant millor que els del P$x€, però tenen menys visibilitat, a banda que els costa més assumir tasques de govern que siguen “dures”.

El cas de Mónica Oltra és més complicat d’analitzar dins d’aquest post, mereixeria un post més llarg o un assaig. Mónica Oltra ha estat l’ànima de Compromís des de 2007 i especialment des de la Primavera valenciana. Ha sigut sense dubte el/la polític/a d’esquerres -podríem dir simplement, el/la polític/a- amb més carisma des de la Restauració Borbònica del ’78. Però un cas de lawfare de llibre per la dreta, extrema dreta i oligarques més les pressions per la seua investigació de P$x€ i alguns de Compromís van portar a la seua dimissió. Tothom sabem que és innocent, però els objectius dels instigadors s’han complit: se la van llevar del mig. La seua substitució no era fàcil, les circumstàncies no eren fàcils i Aitana Mas ha complit el paper, sense més. Avaluar l’impacte de la seua pèrdua resulta complicat, però sense cap mena dubte hi ha hagut impacte.

No-Podemos

Podemos ha sigut un gran forat negre. Un gran no res, un gran buit dins del Botànic. Si deixem de banda les punyalades dels uns als altres, les abraçades amb el P$x€ quan Pedro Sánchez i Pablo Iglesias arribaren a l'acord pel Gobierno más progresista de la Historia i el tanteig i retracte dels habitatges, podem dir que no han estat al govern. Van fer una megaconselleria de fum i a vendre fum s'han dedicat. No els han interessat en general res del que passava, s'han posat de perfil sempre en totes les qüestions polèmiques. A les Corts han fet tres quarts del mateix. Els 127.436 vots menys se'ls han guanyat a pols i encara sort que algú els ha votat.

Campanya electoral.

Les campanyes electorals sembla que tenen un impacte relatiu, malgrat tot, poden ser determinants alhora decantar la victòria. Tant P$x€ com Compromís han optat per campanyes de perfil baix, per a vendre gestió i poca cosa més. El P$x€ s'ha centrat més en temes econòmics, en vendre la VW i fer la pilota als empresaris. El seu objectiu, target en diuen, eren els votants de C's, i porten escorant-se cap a la dreta des del seu congrés autonòmic a Benidorm a novembre del 2021. Veient els resultats el seu objectiu de créixer l'han aconseguit. Han crescut 54.000 vots, i ells han capitalitzat els 6.000 de creixement respecte dels que tenia C's (vots de restant al PP-VOX-PSOE-C's en 2023 els de C's al 2019).

Compromís ha fet una campanya discreta, estant al govern no pots prometre coses que has fet, així que han optat per una campanya "en positiu": no han volgut atacar al P$x€; no han volgut entrar als temes conflictius (fotovoltaiques, CV-60, etc.) que tot i ser temes més localistes hagueren pogut tenir un cert impacte; no han donat explicacions d'aquells temes on han decebut... Quan estàs al govern et jutgen per la tasca que has fet, però a més de vendre gestió has de generar il·lusió en la campanya. Compromís no ha generat il·lusió. Les seues propostes de futur eren de reciclatge.

Podemos ha fet una campanya d'atacs estridents a empresaris, a Compromís i a tot el qui es posara per davant. Com no ha fet res en quatre anys al govern, res tenien per vendre. Així els ha anat.

L’abstenció de càstig.

Quan Slavoj Žižek explica com funciona el Gran Altre, fa servir un exemple: Un home a Nova York va tirar per la finestra a la seua dona, això ho veu una gran quantitat de gent, però ningú crida a la policia. Quan la policia hi arriba, pregunta per què ningú els ha cridat immediatament, els testimonis contesten que pensaven que ho faria algun altre. A això Žižek diu que seria una variant del "subjecte suposat a saber" que ell anomena "subjecte suposat a cridar a la policia".

Els abstencionistes han actuat d'aquesta forma. Certament, no hi ha hagut una gestió que justificarà un canvi: no hi ha hagut cap crisi econòmica, ni casos de corrupció galopant, ni la gestió de la pandèmia es percep com negativa, etc. Pense, perquè ningú ho ha estudiat encara, que els abstencionistes pensaven que hi hauria un Botànic III, que ells podien permetre's el luxe de no votar perquè algú altre ho faria i acabaria havent-hi un govern "d'esquerres". Com en el cas dels testimonis de la dona llançada per la finestra, tots suposaven que algú "cridaria a la policia".

Seria interessant un estudi entre els abstencionistes i vist el resultat, el govern de PP i VOX, si anirien a votar o no. Jo pense que sí. Ara a les eleccions generals tenen una oportunitat de redimir-se.

 

Òskar "Rabosa".

Sumar, resta?

 

Hi ha un fort debat a les xarxes sobre si Compromís ha d’anar o no a les eleccions estatals amb Sumar, la plataforma de la vicepresidenta del Gobierno Yolanda Díaz. La executiva de Compromís ja ha decidit anar amb Sumar, cosa que ha provocat, sobretot alguns sectors de Més Compromís (abans Bloc) cert malestar. La decisió està presa: Iniciativa, en bloc, vol anar amb Sumar; Ribó vol anar amb Sumar; Baldoví també vol anar amb Sumar... La resta de l’executiva ho accepta. Si les elits ja han triat, les bases que han de dir? És més, si hi haguera consulta, probablement hi hauria el resultat desitjat per les elits, simplement perquè la gent sol fer cas al que li diuen els seus.

Establert que no hi ha materialment cap alternativa a anar amb Sumar i que no hi haurà cap debat obert a les bases sobre què s’ha de fer al respecte, sí considere oportú fer una anàlisi sobre si és escaient o no. Aquesta anàlisi es pot fer des de la serenitat de qui sap que no val per res a efectes pràctics i que només és un exercici gimnàstic, fet per hom que no té cap interés en la discussió en xarxes socials.

En primer lloc haurem de veure els arguments a favor i contra d’anar amb Sumar. La veritat que els arguments a favor, més enllà de la retòrica de “la unidad de la izquierda” i totes eixes mandangues,  només hi ha un. Segons els experts existeix un vot dual en Compromís, un vot que a les autonòmiques sí que vota a Compromís i a les estatals tria altres opcions, i que anant amb l’esquerra espanyola/madrilenya es podrien treure més diputats, fins a quatre o cinc, que anant sols, que seria un o cap. Front a aquests s’alcen els que diuen que Compromís ha de concórrer a les eleccions estatals en marca pròpia per mantenir la seua independència respecte a formacions d'àmbit estatals o madrilenyes.

Els que volen anar amb Sumar acusen als que no volen de dos coses bàsicament:

1.    Que són essencialistes, que no miren altra cosa que mantenir un “essencialisme valencià” quan les circumstàncies reclamen unitat front a l’arribada de PP/VOX.

2.    Que no coneixen la realitat del País, on Compromís té un vot prestat a les autonòmiques i que els valencians en realitat no són Compromís i a les estatals busquen altres opcions perquè pensen que Compromís no podrà defensar els seus interessos de manera adequada.

Els que no volen anar amb Sumar critiquen també dos coses:

1.     Que no s’han consultat a les bases i que caldria saber que volen els militants.

2.   Anar amb Sumar no aportaria res a Compromís, donat que ni Yolanda Díaz ni Más Madrid tenen cap infraestructura al País Valencià i Podemos ha caigut fins en la irrellevància.

3.     Que anar amb Sumar compromet bàsicament les reivindicacions valencianes, les dilueix.

Les qüestions fonamentals a analitzar, a parer meu, són les següents: L’existència d’un vot dual és una llei natural? Per a què vols els diputats a Madrid? La resposta a aquestes dos preguntes ens ha de donar la resposta a si Sumar resta o Sumar suma per a Compromís.

 

Sobre universalitat i necessitat del vot dual

Certament s’aprecia una diferència notable entre els vots que treu Compromís a les autonòmiques i a les estatals. Això no hi ha ningú que ho dubte. Però els defensors de Sumar ho veuen com si hi hagués una Llei natural (universal i necessària) per la qual els valencians que voten a les autonòmiques a Compromís no poden votar-lo a les estatals. De fet, no donen cap argument de perquè passa eixe fenomen. Simplement argumenten que passa.

No cal ser un guru de la sociologia per saber què la gent pot canviar el vot en funció del moment, de les propostes i de qui lidere els projectes. Compromís fins a les darreres eleccions tirava endavant perquè tenia una líder, Mónica Oltra, forta, que certament atreia vots tant del sector nacionalista o valencianista de la societat com dels sectors més esquerrans i als quals el valencianisme no els fa nosa. En canvi la proposta a les estatals era Baldoví per València, amb Podem al 2015 i 2016, i cap lideratge mitjanament fort per Alacant o per Castelló. La marca Compromís no atreia per ella mateixa tant com per a que la gent repetira allò que feia a les autonòmiques. El projecte per a anar a Madrid no era suficientment potent ni les campanyes arribaven a tocar la fibra de la gent.

Amb Podem es van treure nou diputats, quatre d’ells valencianistes. Després a les posteriors eleccions Compromís es va quedar només amb Baldoví. Sempre s’ha pactat amb forces d’esquerra espanyoles/madrilenyes. Tot i que al Congreso Baldoví ha tingut veu pròpia, però siguem sincers, la seua feina ha deixat molt que desitjar. No ha aconseguit les fites més importants, s’ha acontentat amb aconseguir en els pressupostos algunes partides que després no s’han executat i ha votat sistemàticament amb el bloque de investidura sense posar al gobierno contra les cordes mai, malgrat el incompliment sistemàtic de tots els acords signats. Això no és una bona tàctica. Quan el gobierno no complia amb els acords, calia haver-li-ho fet pagar, car, ben car. Això no donà cap motiu per veure a Compromís com un partit que defensarà els interessos dels valencians a Madrid per damunt de qualsevol altra consideració. A més a més, disgusta als essencialistes i tampoc ofereix res als sectors més esquerrans que el que ofereix un partit d'àmbit estatal.

La gent pot canviar de vot. De fet, molta gent, sobre d'esquerres, sol canviar de vot al llarg de la seua vida. Però per això, ha de tenir dos factors que il·lusionen: un projecte i líders per portar-los endavant; i, posteriorment, s’ha de veure en les institucions que eixe projecte s’està portant endavant. Al contrari que a les autonòmiques on sí hi havia un projecte amb una líder que il·lusionava i es veia que eixe projecte tirava endavant des de les institucions, a les diferents eleccions estatals no s’ha percebut ni un projecte il·lusionant ni en l’acció a al Congrés s’ha percebut pels ciutadans que es defensaven els seus interessos de la forma més adequada.

L’argument del vot dual té una base empírica, però no és una llei natural, sinó que és una cosa particular i contingent. Així, unes circumstàncies diferents -un projecte il·lusionant, un lideratge fort, una campanya seriosa, una acció a les institucions diferents, etc.- podria portar a uns resultats diferents i, per tant, fer que aquells que voten a Compromís a les autonòmiques, ho facen també a les estatals. No hi ha cap impediment perquè eixe vot dual deixe de ser-ho. No hi ha cap impediment per consolidar un espai propi tant a eleccions autonòmiques, com estatals o europees. No hi ha cap impediment per fidelitzar el vot autonòmic a les estatals i europees. Qui afirme el contrari, s’enganya o vol enganyar.

Si realment es vol aconseguir un espai propi en autonòmiques, estatals i europees, s’ha de posar tots els mitjans en aconseguir aquest objectiu, cosa que no s’està fent. Es fia tot a les estatals i europees (on si ha pot ser necessari perquè hi ha una única circumscripció electoral a tot l’estat i pocs diputats) a pactes amb altres forces. I la cosa no ha anat a millor fins ara.

Diputats a Madrid, per a què?

Una cosa sembla que està clara, o almenys així ens ho diuen des de les direccions de la coalició: Compromís és d’estricta obediència valenciana. Ja siguen essencialistes o no essencialistes, aquesta consigna la van servir tots. De fet, Baldoví ha comptat amb un espai propi, amb veu pròpia, amb visibilitat pròpia i amb autonomia per a prendre decisions. No ha estat sotmés ni a Podemos, primer, ni a Más Madrid, després. Això almenys és el que es desprén en teoria. Però bé, donem-ho per bo. I veiem quines són les opcions a futur.

Els que defensen anar amb Sumar tenen com a principal argument que es poden treure quatre o cinc escons al País Valencià. Val a dir que si Compromís anara a soles i traguera els mateixos vots que en els autonòmiques, trauria quatre escons -tres per València i un per Alacant-. Per tant, donem per bo que amb Sumar es poden treure quatre o cinc escons. D’aquests, quants diputats serien de Compromís i, per tant, d’estricta obediència valenciana? Segur que no tots, posem que siguen tres.

Una vegada eixos diputats d’estricta obediència valenciana preguen possessió, què faran? Hi ha dues possibilitats:

a)      Integrar-se en el grup parlamentari de Sumar i a les hores poden: o estar sotmesos a la disciplina de vot de Sumar, i diluir-se definitivament, o no estar sotmesos a disciplina de vot, però perden visibilitat i autonomia de totes les formes, sent en aquest cas que l’actuació seria com no estar en el grup parlamentari de Sumar. Et diluiràs igual si tant si Sumar entra a un gobierno com si no entra.

b)    No integrar-se en el grup parlamentari de Sumar, aleshores tindran autonomia, en teoria, per a tot i passaran al grup mixt o de no adscrits.  En aquest cas, poden posar dos situacions més:

1.   Sumar entra al gobierno amb el P$x€, i: - Les grans reivindicacions valencianes segueixen marginades, aleshores segueixen fent com fins ara: aprovar tot el que es porte des del gobierno, malgrat incompliments. Per a questa opció, igual et va tenir u que tres diputats; - Les grans reivindicacions valències segueixen marginades, es posen en contra del gobierno i tomben pressupostos o alguna llei o decret llei important per marcar el terreny. Aquesta darrera opció és la més improbable, encara que per això no seria necessari anar amb Sumar, i anant amb Sumar el que passa és que vas a crear malestar en els teus socis al gobierno. Amb raó t’acusaran d’anar contra ells quan els teus diputats els has optés gràcies a ells -has assumit el paradigma de que sense ells treus un o cap-. Per això, sí que és millor tenir tres diputats que un, però cal pensar en el cost.

No es contempla, perquè sí podem estar segurs al 110%, la possibilitat que amb un gobierno progressista els valencians aconseguim les reivindicacions de inversions justes, un nou pacte fiscal, etc., és a dir, les fites mínimes a les que ha d’aspirar un diputat valencià amb obediència estricta valenciana. Tots assumim que això no passarà.

2.   Sumar no entra al gobierno perquè ha guanyat el PP-VOX. Dona igual el que faces. Pots demanar el cel i la terra, perquè no compromets als teus socis.

L’opció d’anar sense Sumar pot donar-te entre un i quatre diputats. Sí, es podria perdre l’actual escó, encara que sembla difícil d’imaginar, cal reconèixer que és una possibilitat. Siguen els que siguen els escons que s’assolisquen, el que queda clar que per fer efectiva una política d’estricta obediència valenciana amb possibilitat de fer política i de fer complir els acords, l’única opció que t’ho garanteix és no anar amb Sumar. És la única que et deixa les mans totalment lliures i sense hipoteques, sense que ningú et retraga res, sense que ningú et fiscalitze, més que el teu votant. L’única opció de tenir una estricta obediència valenciana sense cap tipus de penyora.

 

Conclusions

Si bé és cert que existeix un vot dual en Compromís, en autonòmiques i estatals, no és menys cert que els motius són particulars i contingents, per tant, donades les circumstàncies eixe vot podria deixar de ser dual. Per acabar amb el vot dual, cal un projecte amb líders creïbles i fer campanyes convincents, no fiant-ho tot a marques ni marcs estatals.

Des del punt de vista d’una política amb una obediència estricta valenciana concórrer amb Sumar, resta, i no et possibilita portar com estendard fer allò que ningú fa, defensar allò que ningú defensa sense tenir les mans lligades. Ser l’única força que té com a únic àmbit el País Valencià i la defensa dels seus interessos.

Jo crec que pagaria la pena, fins i tot a risc de perdre l’únic diputat però amb la possibilitat d’assolir-ne fins a quatre, anar sense Sumar. 

 

Òskar "Rabosa".

Intel·ligència natural

 

Abans d’entrar en el contingut del present text, vull deixar clar que està creat per la intel·ligència natural, no siga cas que a algú li semble ximple, poc aconseguit o mancat de contingut. També vull avisar que hi haurà moltes paraules entrellaçades mitjançant un sistema arcaic que es diu sintaxi, per si algun adolescent, o no tant, –mascle o femella— opta per seguir passant els ulls de manera lineal, des de l’esquerra cap a la dreta i de dalt cap avall. Se suposa també que, com que està creat d’eixa manera antiga, girarà al voltant d’un tema que, per a algú, podria esdevindre un enigma. Ara que ja he avisat els possibles visitants, continuaré posant lletres que formaran paraules per seguir amb una cosa que s’anomena oració i que, per desgràcia, sovint s’unix a una altra mitjançant nexes que en creen de compostes, cosa que aporta una dificultat excepcional per a poder endevinar de què tracta.

Quod natura non dat, Salmantica non praestat era una expressió que solia usar un antic company de treball quan qüestionava l’assimilació de la tasca docent per l’alumnat: supose que a YouTube hi pot haver algun tutorial que ho explique d’una manera més entenedora... Ara, com que haureu pogut comprovar que es tracta d’un llatinisme, també podreu pensar que és una cosa del passat, i que hui hi ha altres tecnologies que poden ajudar a crear textos sense fer servir este model sobrepassat de divulgació de coneixements. Hui es parla molt del ChatGPT com a instrument per a crear i jo, malgrat el desconeixement profund que tinc sobre el tema, m’arrisque a premiar-lo (açò és un pronom feble de complement directe, o siga, que suplix un element denominat antecedent).

Teniu algun robot de cuina? Conduïu cotxes moderns? Doncs, açò no deu ser massa diferent. El problema... no!, no té cap problema que vaja més enllà de l’ús que se li atorgue. Per això està Salmantica: per aportar els ingredients. Després, la intel·ligència artificial vos proposarà el resultat sense que ningú necessite fer servir això de la sintaxi. Per tant, Gutenberg, que va ser un vertader revolucionari quant a la divulgació del coneixement i la capacitat humana per a la racionalitat, podria ser totalment destronat pels esdeveniments. Marshall McLuhan va qüestionar alguns aspectes del futur ja en el segle XX, però la seua tesi ha estat superada amb escreix. La gran pregunta és: qui llegirà eixos textos si no ens agrada llegir? Una màquina, també!

Jo, com a seguidor d’eixes teories obsoletes, només puc dir que el present escrit ja forma part del passat, i que tu, lector o lectora, eres una mena de fòssil vivent que està passant el ulls per una cosa denominada creativitat humana.

Salvador Sendra