Realment, si hi ha algun lloc on poden haver-hi revoltes, eixe és França. Quan els «jupetins grocs», el món s’acabava, d’una manera semblant a la d’anys abans quan la perifèria parisenca s’encenia per la mort d’un jove negre, de barri. Però cal dir que, per entendre la França moderna, s’ha d’entendre la submissió als seus principis, que ja va ser, per exemple, la causa de la guerra d’Alger (IV République) i de la posterior pèrdua del territori (V République).
Ara, però, estic llegint Tocqueville. D’una manera premonitòria, vaig començar el llibre fa unes setmanes, quan encara no s’endevinava l’inici de cap revolta. La gràcia de la circumstància és la casualitat i l’aportació de les eines necessàries que em permeten entendre les dificultats que hi ha a l’hora d’explicar els successos. Transcriuré lliurement uns apunts del capítol III de L’ancien régime et la révolution.
Tocqueville apunta que la Révolution Française té un caràcter clarament religiós en el fons perquè, així com fan les religions, transforma l’ésser humà en un ciutadà abstracte, deixant de banda el lloc d’on ve, el temps, la família o el gènere; per tant, considera l’ésser humà en si mateix i hi crea uns drets i uns deures generals. Apunta, a més, que tot açò crea una religió imperfecta, sense déu, sense culte i sense una nova vida després de la mort, però que, de la mateixa manera que l’islam, ha inundat el món de soldats, deixebles i màrtirs –idea que necessitaria un article sencer, o dos, per a ser actualitzada.
L’autor escriu que «crea una religió imperfecta», i pense que ací està l’escletxa on s’agarren els més crítics de les successives revoltes, però també escriu que «crea uns drets i uns deures generals», que no sempre s’entenen com cal, per part dels exaltats, sobretot quan es tracta dels «deures»... Finalment, i a banda de les condicions socials, econòmiques i ambientals, que tots i totes sabem que existixen, sobre el paper hi ha la fraternitat, la llibertat i la igualtat en un estat que es considera altament garantista pels territoris que l’envolten, però sembla que no de manera suficient per mantenir l’ordre social. Podria, finalment, donar-se el cas que el rerefons dels avalots siga de caire més pragmàtic que religiós, però «religiós» entés des del punt de vista que apunte en el paràgraf anterior; o siga, que en cap cas es pot tractar d’una révolution.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada