Reversió del 15-M.

 

El 15 de maig de 2011, la gent va eixir al carrer, cansada d'una situació que era ja un poc insuportable. Des del 15 de setembre de 2007 amb la fallida de Lehman Brothers la situació econòmica va començar una deriva de la qual l'Estat espanyol n'eixiria mal parat. I finalment, aquell 15 de maig de 2011, la gent va eixir al carrer per dir que estava cansada d'un sistema estafa. Arran d'aquella manifestació es va iniciar un moviment que va estar actiu fins a les eleccions europees del 25 maig de 2014. A partir d'eixe moment el moviment polític de societat civil es va tancar per passar a ser un moviment polític a les institucions.

Les eleccions europees del 2014 van suposar la mort de les aspiracions socials, el procés de reversió del 14 va acabar la seua primera fase. Amb les eleccions del 23 del juliol de 2023 s'acabarà amb la segona fase. S'haurà liquidat definitivament el 15-M, amb ell totes les aspiracions, totes les possibilitats de canvi, totes les possibilitats de fractura del Règim del '78. El missatge de "NO HI HA ALTERNATIVA" quedarà definitivament segellat. Com s’ha arribat fins ací?

El 15-M era un moviment descentralitzat, col·laboratiu, horitzontal, sense lideratges clars. Un moviment així, amb una clara vocació subversiva, tot i ser per mitjans pacífics, pretenia acabar amb els fonaments del Règim del '78 i atacava algunes de les bases del sistema neoliberal. Un moviment d'aquesta mena és molt difícil de combatre. Calia, per tant, posar en marxa una estratègia de reversió d'aquest moviment. Davant un moviment subversiu, s'ha de tractar d'aconseguir l'adhesió d'amples masses de població cap al règim, perquè la seua política no siga obstruïda des de molts de punts diferents. S'ha d'assolir que l'actuació de la classe dirigent siga compartida per major nombre de possible de ciutadans. Es tracta d'una tasca també d'autoidentificació, que les elits no siguen vistes com a amos sinó com a gestors. A eixe procés el denominen reversió.

El primer que calia era trobar un interlocutor, algun que es diguera representant del moviment i que tinguera cert lideratge o vocació de lideratge. Als debats de televisió, a totes les televisions, es van aplicar en trobar algú. No hi havia tertúlia que no convidara a algun personatge per a presentar-lo com a portaveu, representant no-oficial, o qualsevol cosa. Va ser Intereconomia qui va donar amb la tecla. Van convidar a Pablo Iglesias Turrión, que feia un programa que es deia La Tuerca. Aquest xicot, a més a més, d'arreplegar l'esperit del 15-M, defensar-lo amb molta làbia i vehemència, tenia una cosa més, una gran ambició política. En eixe moment, havien trobat allò que es buscava, un líder.

Sota el lideratge de Pablo Iglesias, i amb l'ajuda d'uns quants més, va formar un partit que es va dir Podemos. Pablo Iglesias sol dir una cosa així: "Nos pedieron -al 15-M- que nos presentaramos a las elecciones y lo hicimos". Podemos va nàixer arreplegant les reivindicacions del 15-M i deia que volia organitzar-se de manera horitzontal. Allunyar-se del model dels partits tradicionals. Va acabar sent víctima de la "llei de ferro de les oligarquies" de Michels, però. A les eleccions europees del 2014 encara era més un moviment social que un partit, els bons resultats van fer que es constituïren com a partit. En eixe moment, passen dues coses:

1)      els moviments socials espontanis, tals com marees, bates blanques, bates verdes, plataformes contra desnonaments, etc., comencen a minvar i perdre força, tornen a ser cosa dels més activistes de la societat i dels afectats, però no de masses;

2)      les propostes que es reivindicaven poden ser combatudes en el camp polític i en el camp mediàtic com a propostes que estan fora de la realitat, com a propostes utòpiques i com a propostes destrellatades, com a perjudicials per al conjunt de la societat, com a comunistes, com propostes que la UE no permetrà, etc.

Per altra banda, no sols era necessari que un enemic fantasmagòric, sense forma, però que movia masses, es materialitzara com a partit polític i tinguera un líder visible passant a un camp on fora possible combatre'l ideològicament, el camp de la política institucional, sinó que també era necessari poder donar una alternativa "controlada" al descontentament social. Un dels lemes era "no nos representan" dirigit als grans partits, de fet s'encunya el "PPSOE" per manifestar que ambdós partits que s'alternen al poder són el mateix. Al mateix temps ixen iniciatives de protesta de rodejar els parlaments, com a protesta i com a manifestació de l'aïllament dels que hi són a dins. Cal, per tant, un partit que siga alternativa a aquests dos. Així es pot crear la nova política, un partit subversiu que és el dimoni emplomat i un partit del règim nou, no contaminat, no corrupte, no malvist. Però ambdós canalitzen el malestar social que ja no era latent sinó ben manifest. I les elits espanyoles decidiran que C's, un partit nascut a Catalunya per combatre la deriva catalanista PSC de Maragall amb l’Estatu de 2006, siga qui faça eixe paper. Un partit no fa el salt que va fer C's sinó té suport econòmic i mediàtic, i per tenir ambdues coses s'ha comptar amb el suport de l'IBEX (per dir-ho de forma gràfica).

Una vegada plantejat l'escenari polític, calia acabar amb Podemos. El combat ideològic no era suficient. Al remat, en el camp ideològic el que predomina és la fe i sovint la fe amb un/s líder/s. Calia també desqualificar els líders de Podemos. Per això van emprar la guerra bruta i les clavegueres de l'Estat amb el suport dels mitjans que, en un principi ho semblava, havien donat suport a Podemos. Val a dir també, que en el descrèdit van contribuir molt els propis líders, amb guerres intestines i errades de tota mena que ja hem descrit en altres posts. Alhora les propostes polítiques i econòmiques subversives del 15-M van anar aigualint-se fins a quedar en no res. Podemos va fer un gir cap a polítiques identitàries de caràcter woke, que s'allunyen de les seues reivindicacions inicials, i acaba dins d'un gobierno amb el P$x€ que aplica polítiques neoliberals soft. Açò porta a la quasi desaparició de Podemos, que per tenir alguna representació ha d'acabar dissolt en Sumar.

Per l'altra banda, C's que havia de jugar un paper de partit frontissa, s'escora a la dreta i es seu líder es nega a pactar amb el P$x€, deixant com una única opció de gobierno el P$x€ amb Podemos, cosa que causa disgust a les elits espanyoles. Rivera dirà allò de "en C's no manda el IBEX". A partir d'aleshores s'acaba el suport mediàtic i econòmic. Rivera acaba eixint i C's entra en mort cerebral. No obstant això, les elits ja havien decidit fer créixer un altre partit per la dreta. VOX no naix espontàniament. VOX també necessita el blanqueig mediàtic i grans quantitats de diners per passar de ser un partit extraparlamentari a tenir més de 50 escons. Igualment que en el cas de C's, això no s'aconsegueix sense la benedicció econòmica i mediàtica de les elits.

En l'actual panorama, les reivindicacions del 15-M han desaparegut. Ha acabat el procés de reversió d'un moviment que era subversiu. Ara hi ha de nou dos grans partits que ja no poden ser sorpassats i dos partits crossa. Això és l'escenari ideal perquè tornem al bipartidisme, si els partits crossa es desinflen. Ambdós, mentre els moguen dins de les regles de joc de règim, no rebran una pressió mediàtica que tracte d'ofegar-los. Així, Sumar es pot desinflar si la gent li gira l'esquena com li van girar a Izquierda Unida primer i a Podemos després. VOX es desinflarà quan les elits deixen de donar-li suport econòmic i mediàtic, i no ho faran mentre SUMAR tinga un cert suport de l'electorat.

 

Òskar "Rabosa".