Puc donar fe que les lectures de Hirschman i de Tocqueville t’aïllen del món. Tinc el dia lliure i he decidit d’anar a votar per correu. Sempre hi vote i, per tant, sé com funciona el sistema, tot i que canvie alguna cosa. En estes eleccions, per exemple, s’ha de mostrar el document d’identitat per efectuar el sufragi, cosa molt normal si es té en compte que quan vas al col·legi electoral també ho has de fer.
En arribar a l’oficina de Correos, hi he vist una cua excepcional a la porta. Es tracta d’un poble de platja de la província de València (ara sense accent) i he entés que la gent hi estava esperant per efectuar el vot. Efectivament: així era, excepte tres o quatre persones que hi estaven per altres motius. Mai en la vida m’haguera imaginat una situació semblant! Durant els minuts d’espera, he escoltat les converses dels usuaris, que no s’esforçaven d’amagar; i sort que sé castellà, que si no no us ho podria contar...
En resum, el 98,97 % d’allò que es deia es pot resumir en «no queremos que siga», «nos está engañando» i, finalment, «no quieren que votemos». L’1,3 % restant tractava sobre la calor i feia la típica pregunta «¿quién es el último?». Una volta dins del despatx, la gent preguntava als treballador «esto, ¿quién lo paga?», o es queixava dient que «no han contratado a nadie». El xic, pacient com Job, els preguntava si els havien cobrat res pel procediment, o els deia que s’obriria fins i tot diumenge.
Una dona i el seu espòs –perquè l’ha presentat com a marido, tot i que no ha aportat cap document que ho demostrara—, a més de la notificació que els arriba al correu electrònic, volien el paper de confirmació del vot perquè no se’n refiaven, mentre paralitzaven la cua d’usuaris que funcionava a una velocitat més que correcta si es tenia en compte que els responsables, tot i estar contractats de manera excepcional, ho feien millor que els habituals. Clar, com que tot açò era nou per a mi que estic bastant desconnectat de la vida pública i de la política d’última hora, no podia tancar la boca quan admirava l’espectacle, al qual se sumava que tots –tots!— eren jubilats que es queixaven que els havien rebentat les vacances al piset de la platja! Marededeusenyor.
A partir de l’experiència personal, ara vull fer la meua porra: si Sánchez i Díaz trauen tres diputats, ja poden estar contents!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada