Este estiu he llegit Camus, una altra volta. Deu ser un dels autors de qui ho he llegit tot, ja que em faltava un llibre de joventut; precisament, el que he llegit ara. Es tracta d’una edició que l’autor no volia reeditar, tot i que en deia que era el text que ho contenia tot i que a ell retornava sovint. I si hi ha cap cosa que no he llegit, l’he vista al teatre, com Calígula.
L’assumpte, però, gira al voltant d’una oració que hi ha a l’inici d’un dels textos: «il n’y a que l’amour qui nous retourne à nous-mêmes». En llegir-la he pensat que era massa bona per a no ser interpretada per algun o alguna cantant de melodies dolces i apegaloses, com eixos núvols de sucre que compràvem a les fires quan érem xicotets.
En buscar eixes possibles aplicacions del text, me n’han eixit dos de més destacades, tot i no ho cantaven de manera textual. Un era de Jacques Brel, interessant i encertada, però l’altra era d’una parella que es feia dir Don Juan: una espècie de Pimpinela carregat de bondat. No us preocupeu que no té res a vore amb l’òpera... I allò que més m’ha agradat és el nom: Don Juan.
Sense entrar en el text que inicia totes les posteriors interpretacions, el de Tirso de Molina, està clar que el protagonista pren vida pròpia amb José Zorrilla, com sol passar amb els personatges tràgics més clàssics, però allò que no concep d’este darrer episodi del duo de referència és que Don Juan –si és així el personatge representat pel cantant mascle— sembla bo i tot, i no cal comparar-lo amb la criatura creada per Mozart, sinó que amb la de José Zorrilla n’hi ha suficient.
A tot això, la figura de qualsevol que cante a l’amor es mou entre este i el desamor... Camus, però, que amb Le mythe de Sisyphe tractava la impossibilitat d’aconseguir res que aporte el sentit a l’existència més que la constància i la lluita contra el corrent, i que explicava la buidor d’allò que entenem com «viure», no entra en la tensió entre l’amor i el desamor per a explicar la relació entre la roca que empentava Sisyphe i la muntanya que li la retornava a diari, per exemple. L’amor de Camus pot ser, per tant, calm i desinteressat, cosa que em resulta curiosa.
Salvador de l’amor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada