Recentment publicava
l’amic Salvador Sendra un article en el qual denigrava la novel·la com a
exponent d’una fase decadent de la producció literària, atenent a
Chateaubriand, car ell no fa sinó emprar la classificació de dit autor a la que
s’hi afegeix, i això de la denigració, per ser el tipus d’escriptura més tardà
en la seua aparició. I com que tot mor a la fi... Sembla coherent, ja ho vaig
dir, però em sembla també inadequat. Un bell joc d’artificis, un castell ben
bastit, però no una veritat absoluta...
Cóm negar, que tot
comença per la poesia i que esta és el primer cant de la humanitat? De la
poesia a la música, íntimament lligades al llarg de la història. Malgrat els
diversos gèneres posteriors de major o menor llargada, fins i tot hui en dia,
la poesia junt amb la música, resta la més potent de les nostres pulsions.
Salvador Sendra parla
de la novel·la com de “carn morta”, entelèquia d’intel·lectuals. No evita però,
paradoxalment, citar Aristòtil, el primer consignador de gèneres literaris al
llarg de la història i un dels millors, per la seua claredat, concisió i
enteniment. Milers d’anys més tard, llegir encara la seua “Poètica”, és
comprendre moltes coses. Cal entendre però que per a ell poètica no era només
la poesia strictu senso fos ella lírica
que èpica, sino que derivat del verb poiesis = fer, comprenia totes les arts
literàries, teatre i novel·la (poc desenvolupada però encara pels grecs o
posteriorment pels romans).
Cita a Maragall quan
plasma la creació poètica i ho addueix al fet que dit autor, ja escriu en un
moment en que la poesia ha superat des de molts segles el grau de l’oralitat.
Llegint a Salvador Sendra un té la impressió de que -Caesar aut nihil-, la poesia i per extensió la producció literària, ha de ser popular o
no ser. Així les coses sembla advocar per un estat primigeni de la literatura i
la humanitat en el qual els cants i les persones són humils i honestes. Això
tira un aire al mite del bon salvatge del pensador francès Jean-Jacques
Rousseau. Jo preferisc pensar que les coses ni els temps són estrictament bons
o roïns, ni tan sols lineals. Reprenent a Maragall, este escriu, val a dir,
fixa, plasma, en un moment i lloc, el segle XIX i a Catalunya, en el qual la
Revolució Industrial, és un fet. Per tota Europa impera el Romanticisme, que
intenta recuperar les arrels, els valors bàsics dels pobles, una escalada de
nacionalismes que portarà a l’esclafit de la 1ª Guerra Mundial.
Jo no vull pensar en
una poesia atàvica, primigènia i innocent versus una novel·la bastarda, tardana,
epigonal. M’agrada més pensar en la novel·la com evolució... Plus ultra, més
que una simple motto llatí, és una vella inclinació humana universal aplicable
a qualsevol aspecte. L’ésser humà menja per no morir-se però acaba creant la
gastronomia, quan puja una muntanya alta, vol pujar a la següent més alta fins
a conquerir els més alts cims mundials. L’arribada a la primera galàxia fora
del nostre Sistema Solar no implicarà paradoxalment cap arribada com la paraula
sembla indicar sinó l’inici d’una cursa per arribar sempre a la propera, i d’esta a la següent, i així
successivament; semper plus ultra...
Així les coses, la
novel·la no és decadent ni “carn morta”,
tot i que a diferència de la poesia o la música, els cants primigenis de la
humanitat, no pot ser interpretada coralment. Ella suposa un pas individualista
en aquella recerca humana d’anar sempre més enllà. Em repetisc, ho sé, però ho
crec fermament. La novel·la per complexitat, no és l’oposada de la poesia o la
música, sinó un inevitable complement final.
Lluís
Alemany Giner
Brasov a 8 de novembre
del 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada