Quan Déu ens va
fer creure que havia acabat la Creació, ara sabem que no va ser així. Potser,
per no deixar els humans en la més absoluta misèria, ens va contar una mentida
pietosa... Realment, el gros de la tasca estava ja realitzat perquè ja s’havia
separat el dia de la nit, el mar de la terra i s’estaven establint les bases
per a la posterior estratègia. Una volta creat l’home, i veient que necessitava
d’alguna cosa més, va crear la dona. Amb
esta darrera acció, separant la dona de l’home a partir d’una costella, Déu ja
va deixar entreveure que recercava allò sublim..., allò que, amb el temps, ho
seria tot.
Nit i dia, mar i
terra: la separació i la unió són els pilars de la ciència: amb un cervell i
una mà es pot aconseguir tot. Nit i dia, mar i terra: amb una espurna de vida i
un sol dit es pot aconseguir la resta... I Michelangelo ho va entendre com una
unió d’un sol segon, i Kandinsky ens ho va explicar com la gran realitat que hi
havia: un trencament! Esta volta com una separació entre allò irreal que es veu
i allò existent que es pensa. La geometria estava en la base del nostre
pensament i guiava el dit d’Adam cap a Déu. L’abstracció era la gran veritat
que s’amagava sota la representació de la realitat.
Però, entre una
cosa i l’altra, hi va haver la separació entre el soroll i la música. Un àngel,
de nom Beethoven, va crear la Tercera
simfonia i acabava el procés creatiu de són pare. Amb l’Heroica, el soroll es va separar de la
música i es va donar pas a la realitat que, de manera pictòrica, va representar
Kandinsky: la Creació podia donar-se per acabada! Després de tants anys vivint
entre sensacions auditives ridícules i desagradables, semblava que el ser humà
havia renunciat a la delícia de la música i al plaer més sublim dels sentits.
L’Heroica va estat la gran cirera situada al
punt culminant de la Creació perquè, a partir d’esta partitura, el ser humà ha
pogut seguir sentint-se l’animal escollit. Però, i abans? Què hi havia? Silenci
o soroll. I després? Què hi ha hagut? Música! Música creada pels humans que se
saben Déu i allunyada dels sorolls ordenats sota la vella inquisició clàssica
que, com he pogut demostrar, es basava tan sols en una unió ordenada de
sensacions denominada soroll.
Si pensem que el
primer episodi important de la Creació fou l’espurna de vida, hem de pensar que
en eixe punt s’inicià la separació entre nosaltres i el creador. Nosaltres, ja
majors d’edat des de Beethoven, ara podem entendre que separant ens creem i que
la nostra vida, i allò més important que hem aconseguit des que som al món, ho
hem aconseguit trencant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada