LA SEPARACIÓ COM A EINA CREADORA

Quan Déu ens va fer creure que havia acabat la Creació, ara sabem que no va ser així. Potser, per no deixar els humans en la més absoluta misèria, ens va contar una mentida pietosa... Realment, el gros de la tasca estava ja realitzat perquè ja s’havia separat el dia de la nit, el mar de la terra i s’estaven establint les bases per a la posterior estratègia. Una volta creat l’home, i veient que necessitava d’alguna cosa més, va crear la dona.  Amb esta darrera acció, separant la dona de l’home a partir d’una costella, Déu ja va deixar entreveure que recercava allò sublim..., allò que, amb el temps, ho seria tot.

Nit i dia, mar i terra: la separació i la unió són els pilars de la ciència: amb un cervell i una mà es pot aconseguir tot. Nit i dia, mar i terra: amb una espurna de vida i un sol dit es pot aconseguir la resta... I Michelangelo ho va entendre com una unió d’un sol segon, i Kandinsky ens ho va explicar com la gran realitat que hi havia: un trencament! Esta volta com una separació entre allò irreal que es veu i allò existent que es pensa. La geometria estava en la base del nostre pensament i guiava el dit d’Adam cap a Déu. L’abstracció era la gran veritat que s’amagava sota la representació de la realitat.

Però, entre una cosa i l’altra, hi va haver la separació entre el soroll i la música. Un àngel, de nom Beethoven, va crear la Tercera simfonia i acabava el procés creatiu de són pare. Amb l’Heroica, el soroll es va separar de la música i es va donar pas a la realitat que, de manera pictòrica, va representar Kandinsky: la Creació podia donar-se per acabada! Després de tants anys vivint entre sensacions auditives ridícules i desagradables, semblava que el ser humà havia renunciat a la delícia de la música i al plaer més sublim dels sentits.

L’Heroica va estat la gran cirera situada al punt culminant de la Creació perquè, a partir d’esta partitura, el ser humà ha pogut seguir sentint-se l’animal escollit. Però, i abans? Què hi havia? Silenci o soroll. I després? Què hi ha hagut? Música! Música creada pels humans que se saben Déu i allunyada dels sorolls ordenats sota la vella inquisició clàssica que, com he pogut demostrar, es basava tan sols en una unió ordenada de sensacions denominada soroll.

Si pensem que el primer episodi important de la Creació fou l’espurna de vida, hem de pensar que en eixe punt s’inicià la separació entre nosaltres i el creador. Nosaltres, ja majors d’edat des de Beethoven, ara podem entendre que separant ens creem i que la nostra vida, i allò més important que hem aconseguit des que som al món, ho hem aconseguit trencant.

 

Salvador Sendra Perelló

Cioran i el Mal absolut.

Diògenes, nascut a Sínop, antiga ciutat grega hui en la costa nord del Mar Negre de l’actual Turquía, també se li coneix com el cínic perquè solia contrariar tots amb els seus raonaments. Era a més, un personatge desafecte als bens materials. Es diu que un dia, passejant per Atenes al voltant de l’Acadèmia Platònica, va sentir que algú definia l’home, l’ésser humà, com a un bípede implume. Sense pensar-s’ho, va llançar un pollastre pelat per dalt del mur i va cridar vet ahi el vostre home, bípede i implume. Era massa prompte però per a  cantar encara ECCE HOMO... 
 

Més de dos mil anys més tard, a principis del segle XX, naixia a Romania Emil Cioran. Estudiant brillant aviat es traslladà a Bucarest i d’allí a París, on residiria i escriuria la major part de sa vida. Se’l coneix com a un autor també desafecte als bens materials i insubornable com Diògenes. Tots dos apegats a la realitat, al pa pa i al vi vi, remetre’s als fets, rebutjar l’especulació intel·lectual. Ara bé, la realitat pot ser estudiada amb major o menor acritud i Cioran destacaria com a la persona més radicalment compromesa en arribar a la realitat més nua, que descrivia en curts aforismes, mai ficció, mai textos llargs. Això li valgué sovint la idea de fatalista entre els seus companys. Per a entendre la seva radical recerca dels orígens val un de tants dels seus aforismes de l’obra Syllogismes de l’amertume, val a dir Sil·logismes de l’amargor:  “la Création fut le premier acte de sabotage”... 
 

Ras i curt, la Creació com a primer acte de sabotatge de la Història humana. Strictu senso això implica que tant l’ordinador amb el que jo escric com el que vostè llegeix passant per les espardenyes del seu avi, o els rems de les galeres romanes i el vi de les àmfores gregues, sense oblidar el gatet de la seva rebesàvia o les piràmides d’Egipte e cosí via, tot, absolutament tot allò que ha estat creat des de l’inici dels temps, no ha estat més que un colossal error. Costa pensar en res més radical que això! Si pensem que potser tenia raó, se’ns congelen els dits i deixem d’escriure, sobren les paraules...
 

 

Lluís Alemany Giner