Després
d’un breu parèntesi de tres llibres, he tornat a Schopenhauer. Estic content
perquè ja no recorde cap cosa de les que hi havia llegit i m’ha costat tornar a
començar. El primer terç del llibre m’ha resultat interessant perquè ha desfet
tota la Il·lustració i l’Idealisme en unes poques oracions. Què és això que
l’espai i el temps són judicis sintètics a
priori, senyor Kant?
M’ha
agradat llegir com un jove agosarat va combatre el gran referent del pensament.
Amb raó el llibre El món com a voluntat i
representació va tindre èxit molts
anys després de la seua publicació, quan l’home estava ja major o, fins i tot,
quan ja ni estava... Defensava que, abans de situar l’objecte, n’hauria
d’haver, d’objecte. I, si no es podia confirmar com a tal, l’objecte, si que
estava clar que hi havia una representació. I dita representació sí que era
realment inherent a l’ésser humà, i no els a
priori kantians.
Per
tant, la facultat de representació resulta indiscutible, siga quin siga
l’objecte. L’espai i el temps, però, podien passar a relativitzar-se, no? Si
seguim l’argumentari i creiem que ja no són qualitats essencials, algun
adjectiu els haurem de posar, dic jo. Relatius? Que no us agrada? A mi, tampoc:
això ja vindrà! Per tant, entrarien en els judicis analítics, perquè es poden
qüestionar, i ho serien a posteriori,
perquè els podem usar, o no.
Hi
ha hagut moltes èpoques en què no ha existit ni l’espai ni el temps com
nosaltres el coneixem. En temps llunyans, analfabets, el temps es diluïa, i el
passat i el futur anaven de la mà. L’espai que nosaltres coneixem, s’omplia
d’ànimes i éssers estranys, mitològics. Les accions se situaven en eixos
enigmàtics indrets indeterminats i es dilataven i es contreien depenent de la
intensitat del seu contingut; del pes que els aportava la història. Estes
èpoques, a més, han durat molt més que la de l’estranya racionalitat nostra.
Ara
recorde una afirmació de Wittgenstein, eixe home que creia per damunt de tot en
la lògica i que fora d’esta no calia ni parlar ni escriure sobre res –després
se’n va desdir de tot—segurament influït pel pragmatisme anglés que tan bé va
representar, que deia que el límit del seu món era el límit del seu llenguatge.
Lligava, però, el llenguatge a la lògica, i això és perillós! Mira que tot açò
és fàcil de desmuntar perquè, si és així, un antic humà que narrant un mite sobrepasse
la vella fórmula kantiana de l’espai i del temps com a formes a priori de l’enteniment humà té un món
realment infinit, tot i que tinga un llenguatge limitat, ja que allò que ara
creuríem com irreal podria ser per a ell una representació. Mira Wittgenstein,
sense dubtar de la faena de Chomsky, i sense pensar tant, per desmuntar tota la
teua teoria només cal dir que la lògica no pot vincular-se al límit del món,
sinó que és la barrera artificial amb què el tanquem. Sort que parlaves per tu,
amb això del teu món!
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada