AMOR, RELIGIÓ I PUROS HAVANS

Colpit per la follia més irracional, Apol·lo, enamorat, va perseguir Dafne fins que la va capturar. Eros llançà una sageta que travessà el seny del deu ordenat, harmònic i racional, tornant-lo una bèstia instintiva que buscava satisfer eixes pulsions més baixes, més que fóra amb la possessió de l’enamorada i contra els seus desitjos. Cegat, orb, corre i corre fins que l’atrapa i, ella, queda transformada en llorer com narra Ovidi a les seues Metamorfosis i descriu Canova en una bella escultura, a Villa Borghese.

Si el déu del seny el perd a la recerca d’allò més bàsic, potser significa que la passió té el seu perill. Eros dispara i encerta, més per revenja que per premiar la víctima, i esta pot ser la primera premissa. La ferida que produïx és profunda i transformadora de l’individu just en allò més bàsic i més irracional que, per assolir la humanitat, s’ha de superar, diuen. L’afectat deixa de ser una persona integra i passa a ser un malalt, i a lliurar-se als instints, gairebé animals, i a les passions més bàsiques, guiat pel fort febre del desig.

Lucreci, a Rerum Narura, ja defuig l’amor adduint que és un sentiment massa fort que actua fins i tot contra el plaer perquè, quan hi estàs afectat, la intensitat de la sensació obstruïx la resta de canals que, de manera més sublim, al cap i a la fi, són els que ens permeten apreciar la realitat del plaer, de la bellesa o, fins i tot, de la felicitat. Cal recordar que el plaer és la finalitat última dels epicurs, doctrina que seguia el mateix Lucreci, i que, amb esta afirmació, coarta una important vessant humana.

Si ens endinsàrem en l’anàlisi de la poesia de Lucreci, encara que fóra per damunt, aviat admetríem que es tracta d’un estil arcaic i sense massa concessions, si es compara amb altres de la seua època i lloc; racional com pocs, i filosòfic. El contingut, sobre tot el dels primers dos llibres, és vertaderament interessant en este aspecte però, a partir d’ací, s’endinsa en una reflexió psicològica angoixant ―i dic angoixant per la seua necessitat negadora de la realitat humana. L’ésser humà té la capacitat de racionalitzar però, si es fa en tots els camps, també té la capacitat de morir en vida. Lucreci es va suïcidar, diuen, tot i que hi ha poques al·lusions al respecte.

Apol·lo, després de l’intent fracassat de posseir Dafne, tornà a la racionalitat i a l’ordre, ja per sempre més. El premi al control fou concedir-li el llorer, com a símbol del fracàs i de l’esforç inútil però, per contra, una icona de l’èxit per a qui s’esforça a aconseguir això: condecoracions. Dionís és l’alternativa a Apol·lo, i no va tindre mai cap encontre amb les sagetes d’Eros, que jo sàpia; i ara ho heu pensat correctament: perquè no li calia! Dionís era vida i instint, present i acció. Però, jo mateix, que sempre he estat molt vinculat a Epicur, o no he acabat d’entendre els seus missatges o fou Lucreci qui anava una mica despistat. De moment, seguiré fumant Hoyo de Monterrey de la gama Epicure per una simple raó: perquè m’agrada ―tot i que m’enamore.

 

Salvador Sendra Perelló