EL SÍMBOL DE LA DERROTA

Sense intenció de ferir sensibilitats, propose una lectura seriosa de Les metamorfosis d’Ovidi. Des del meu darrer viatge a Roma, fa unes setmanes, em volta pel cap la interpretació tan ximple que s’està fent del símbol de la victòria per excel·lència. La cosa no ve de nou perquè ja vaig abordar el significat de guanyar i la manera en què l’ésser humà es fa maganxes jugant al solitari; pense que va ser en un post  titulat “La vida des de la derrota” que podeu consultar en este mateix blog.

 

Anar a Roma és anar al Vaticano i a Villa Borghese. La resta és passejar i perdre’s per llocs pels quals ja has passat i on ja t’has perdut abans: caffè, gelatti i, de tant en tant, algun cappuccino, fan més portable la recerca dels caravaggios. Visitar Roma és posar el dit entre el de Déu i el d’Adam, al sostre de la Cappella Sistina i rebre el colp de llum que rebé l’home per intentar transformar-lo en el colp de puny que es mereix ara.

Amb l’impuls de l’impacte, vaig visitar la Villa Borghese i vaig romandre petrificat gaudint d’Apol·lo i Dafne. I vaig observar la peça de Bernini amb els ulls de mirar i el cervell de pensar. El moment escollit per l’artista és el de la transformació, on Apol·lo, encegat d’amor, intenta atrapar Dafne fins que la nimfa, esgotada per la cursa i la tensió, ja no pot més i sucumbix al déu. Dafne es transforma en llorer i Apol·lo es toca el nas.

A partir d’este relat d’Ovidi, els victoriosos atletes ―o altres tipus de personalitats com cèsars o napoleons― han fet servir el llorer com a senyal de triomf. Si a això li diuen triomfar... doncs, que es posen el lloreret. Jo no ho tinc tan clar, i així ho explique. No hi ha dubte: el llorer és el símbol de la derrota i qui el fa servir fora de la cuina és un perdedor. No obstant això, i enllaçant amb el post a què feia referència uns paràgrafs més amunt, la derrota també és qüestionable.

L’harmonia, l’ordre i la raó són els atributs d’Apol·lo. Al seu contrari, Dionís, el déu del vi, se li atribuïxen l’èxtasi i el desordre. L’equilibri entre ambdós déus que definix la Grècia Clàssica es decanta clarament cap a la vessant apol·línia, sobretot a partir de Sòcrates i fins a hui dia, i és la causa del seu declivi fins a la desaparició. Fa gràcia que se l’associe amb el bé, mentre que la part dionisíaca, que s’ha anat eliminant a poc a poc, roman en el lloc del mal. Apol·lo, el perdedor, ha estat mal interpretat al llarg dels segles, de manera intencionada, mentre que l’èxtasi victoriós que du el déu a la misèria, es té encara com a dolent! Atenció: no cal llegir Nietzsche per entendre-ho, com heu pogut comprovar; només cal posar el dit al lloc oportú i carregar-lo de mala hòstia.

 

Salvador Sendra Perelló