Llengua, humor i medicina

Sovint quan et donen un telèfon nou, et vénen impulsos de trucar tot d’una, i sovint, en aprendre una paraula nova creu hom de sentir-la per tot arreu, i així fins al punt de que les noves paraules o contactes esborren als antics...

Poques societats he vist evolucionar tant en poc temps com la vàlaca, val a dir, la romanesa del sud, que al nord, l’influx austríac es va mantindre molt més. Al museu d’història de Bucarest pot veure un com a principis del segle XIX, vestia la gent a la turca. Estant com estaven sota dominació otomana, la gent, per prudència uns, per oportunisme altres, imita les gales de la classe dominant. Pocs decennis més tard, i en ple auge de la dominació de la cultura francesa, van tots més parisinament abillats que els mateixos habitants de la capital de dit país. Això que nosaltres diguem ser més papistes que el Papa, i que a la republicana França (els reis guillotinats, recordem-ho), diuen être plus royaliste que le roi, o siga ser més monàrquics que el mateix rei...

Aquesta moda d’imitació francesitzant va anar calant tant i tant en les classes benestants, tot i que de manera tan falsa com imperfecta, que un dels millors satiristes, sinó el millor de la història de les lletres romaneses, Ion Luca Caragiale, per burlar-se’n al respecte, escrivia un sketch en el qual pam dalt pam baix una dona trucava al metge alarmada perquè se li moria el seu home, que el tenia molt malaltet. El doctor, sense immutar-se ni –millor encara- desplaçar-se a visitar el malalt li pregunta a la senyora si el seu home seguia parlant francès, a la qual cosa, ella molt indignada li respon que bien sûr, en comptes de sigur, com es diu en romanès. Llavors el doctor li diu que tranquil·la que no té res, penja i segueix llegint plàcidament el diari a casa. Quan es senta en perill de mort, ja li eixirà la seua llengua materna i s’estarà de caralls...

Això que sembla comprensible per humà, no sempre és cert, ni ho és per molt temps... ¿Què haguera passat si al cap de moltes generacions de “teatre”, de parla imperfecta de la llengua de l’altre, la gent haguera acabat per reemplaçar la seua llengua materna per la del dominant? La mort lingüística pura i dura.

Vegem-ho amb un exemple. Un dia, farà uns quatre o cinc anys, passejava pel carrer Campos de Dénia i al meu davant passejava una colla de vells i al darrere una de xicons jòvens que probablement havien fet foja a l’institut. Un dels vells fumava un caliquenyo, i amb una ampla pulmonada i sense avisar ens va tapar a tots els de darrere en un fum tòxic de dimensions semblants al fong nuclear d’Hiroshima. Els jóvens van començar a escridassar coses del tipus “quina pelfa”, “socors”, “auxili” i alguna més semblant, mentre que el vell, a penes girant el cap va deixar caure “xiquillos, mecaguen’déu”. En un tres i no res el carrer era una festa i a les atapeïdes taules de les terrasses la gent reia i reia per les paraules del jovent i la reacció del vell.

Això va passar a Dénia, a La Marina, on la llengua encara és viva. ¿Hauria pogut passar igual, posem a València o Alacant? ¿Haguera comprés algú les xerrades dels joves o la rèplica del vell? Vet ahí que la trucada amb visita mèdica avortada per simples raons lingüístiques a Bucarest de l’sketch de Caragiale, podria haver deixat de tindre raó unes dècades més tard, si privats d’un estat propi, a la llarga, tota la societat haguera adoptat la llengua del nouvingut dominant.

Lluís Alemany Giner

Brasov a 11 de novembre del 2014

Latinitat llunyana.

Coses de la tecnologia, des de fa un temps i en veure fotos o altres coses penjades, em contacten amics per dir-me coses del tipus estàs per Romania? Què tal per allà...? Així les coses i en un moment, previ a la consulta catalana del 9 de novembre, el proppassat mes d’octubre amb profusió d’escàndols a nivell nacional o les eleccions presidencials ací a Romania, sentint-me envoltat de política, he decidit no escriure un article de caire polític sinó cultural, i, responent a les qüestions d’amics, explicar els orígens de cóm mai vaig anar jo a parar a aquell país per primera volta, i quines impressions com a lingüista em va deixar.

 

 

A Romania a penes havia estat de manera fugissera vora una setmana allà pel 2001 acompanyant a amics del país però residents a Suïssa, de manera que jo amb ells em comunicava en francès al temps que em sorprenia de les insospitades concomitàncies d’aquella nova llengua, el romanès, ara amb el català, ara amb l’italià o el francès, majorment, encara que també i menorment, amb qualsevol de les altres llengües llatines, el castellà i el portuguès. La estada va ser curta i no va tindre continuïtat, així les coses tot va anar difuminant-se, romanent només però el record d’haver estat a un lloc al qual m’agradaria tornar, amb una llengua que m’atreia per la curiosa barreja de tot allà a la distància. Una illa llatina en un mar eslau. 

Un parell d’anys més tard al tauler d’anuncis de la Facultat de Filologia de la Universitat d’Alacant, s’informava de la possibilitat d’una beca a la Universitat de Bucarest. S’havien obert els intercanvis amb l’Est, es podia gaudir així d’una Erasmus per aquelles contrades. El problema és que no es podia repetir, i jo ja havia gaudit no d’una sinó de dues Erasmus. La primera natural, en ésser destinat a Alemanya. El país més poblat d’Europa té en ocasions problemes per trobar estudiants car els estudis s’imparteixen en alemany, llengua que pocs dominen, i que no jo no ho feia més que de manera vacil·lant, que de tota manera algú deuria considerar suficient. En tornar, la gent del Departament de Francès em va deixar caure que atès que parlava més o menys bé dita llengua era una llàstima que no aprofitara una de les seues beques per anar a França a continuar estudis i millorar el meu nivell lingüístic. Innocentment vaig respondre que en principi jo acabava de tornar d’un Erasmus i no podia gaudir d’altres, a la qual cosa se me va replicar que ells que disposaven d’un departament històricament gran, anaven curts d’estudiants i que en la meua qualitat d’estudiant d’àrab i atesos els vincles del Magreb amb el francès i altres coses més, ells podrien fer un apanyet per tal de que me’n pogués anar a França a estudiar. Dit i fet i encantat per la meua part, allà que me’n vaig anar, i vet ací que en tornar l’any següent, pels diversos departaments ja corria la veu que també per diversos motius, un estudiant que havia viscut a Portugal i treballat per una empresa italiana, a més d’haver estat destinat a França, i altres, coneixia pam dalt pam baix, totes les llengües romàniques. Se me va proposar anar llavors a la Universitat de Bucarest amb la tasca de realitzar un treball dialectològic comparatiu entre el català i el romanès o la resta de llengües llatines. Ni que dir cal que de nou, vaig acceptar encantat i que als pocs mesos mamprenia camí al país. 

Abans però, vaig parar uns dies a Pàdova, per visitar un antic company de pis italià a Alacant, amb qui m’unien grans records i viatges, a més de llarguíssimes i entortolligades partides d’escacs. Tenint temps com tenia, vaig decidir no volar des de Venècia a Bucarest com semblava lògic, sinó viatjar amb tren. No ho havia pensat, o tal volta ho donava per suposat, com tots els nascuts a la Europa Occidental, però al contrari de com estava acostumat, la parla llatina se me va acabar aviat. Un portuguès, castellà o català i en gran part també un francès o italià, en desplaçar-se sempre troben que a les regions veïnes es parla una cosa semblant a la seua llengua. Eixint des de Pàdova però, en un tres i no res estava a Eslovènia, i d’allí a Croàcia i Sèrbia per continuar camí fins a Viena, on finalment i al cap de diversos dies de no entendre les converses dels qui seien al meu costat, vaig començar a entendre de nou; era alemany, un alemany diferent al que jo estava acostumat però alemany. D’Àustria fins a Hongria i nova immersió en l’arbitrarietat lingüístic, val a dir, de nou no entendre res. A les tres o les quatre del matí però, el tren parà. Havíem arribat a la frontera i per a la meua sorpresa i després d’haver donat per descomptat que no entendria res, comence a comprendre: uns agents de duana han pujat al vagó i han demanat pasapoartele, documentele diverse, acte, va rog. Mire per la finestra i veig escrit politia de frontiera. Al vagó va pujant gent i amb sorpresa comprove que continue comprenent. Recorde perfectament la primera conversa que vaig sentir: un grup d’homes i dones, atrafegats amb grans maletes, malden per encabir-les als compartiments del vagó. Després d’aquella ingent tasca, algú seu relaxat, treu una botella de licor i exclama: 

Beem frate, ca am transpirat... 

O siga, beguem germà, companys si es vol, que hem suat, val a dir, que ara que la tasca està acabada ens ho mereixem. A partir d’aquell moment i fins a Bucarest, destinació final, les sorpreses no anaven a parar de succeir-se. Tantost comprenia majorment, com venia alguna paraula eslava o turca i ja no, però havia deixat d’estar de totes maneres, immers en el mar dels sons arbitraris de les llengües desconegudes que m’havien acompanyat pels Balcans o Centreeuropa, amb l’excepció del particular alemany austríac. 

Dies més tard, passejant per un bell parc decimonònic, Cismigiu, m’apare a observar una estàtua d’un soldat que arreplega un company caigut en la lluita i llegir la placa commemorativa a la germanor franco-romanesa en la 1ª Guerra Mundial, a les meues esquenes sent que un xiquet agarrat de la mà de sa mare exclama: mama, mama, un soldat mort... Acabat el passeig, ixc al carrer i vaig a la parada de l’autobús que em portarà a casa, quan de sobte es posa a ploure i sent algú al meu costat dir ploua...  Recent arribat, no conec bé la ciutat i a l’autobús la gent va baixant i baixant fins a que només quedem el xòfer i jo a un descampat perdut on este para el motor, se’m queda mirant sense entendre que fa el mec eixe que no ha baixat com tots i hem diu cap de linia... Finalment arribat a casa, una gentada espera l’ascensor i en obrir-se les portes algú diu incapem toti?, que fonèticament  i parlant ràpid sona molt semblant a cabem tots.  

Com Colom que per l’altra banda va creure arribar al Japó i la Xina, jo per l’altra banda, he tornat a les contrades llatines que hem van veure nàixer, travessant un mar de parles estranyes.

Lluís Almeny Giner.