Podemos, Catalunya, Populisme, Independència.

Els dos fenòmens polítics que han marcat el 2014 són per una banda l’aparició de Podemos a l’escena i per l’altra el procés polític cap a un Estat propi a Catalunya. Molts analistes donen per suposats que ambdós processos tenen origen en la crisi econòmica. Però, és així?

Tots dos processos tenen semblances i diferències. Podemos, segons els plantejaments de Laclau, tindria un discurs populista. Aquest populisme no s’ha d’entendre, com diu Laclau, amb un sentit pejoratiu. El populisme no té per se un contingut ideològic ni és un moviment, és una forma d’articulació dels continguts socials, polítics o ideològics siguen els que siguen. Segons aquest filòsof, el populisme tindria tres components:

1)      En primer lloc, hi ha sèrie de demandades (tant siguen peticions com reclamacions) insatisfetes que fan diferents grups socials i que són heterogènies i responen a una lògica diferencial, però acaben sent equivalents (ninguna predomina ni pot predominar sobre les altres) i acaben formant una cadena equivalencial, de forma que la reivindicació de qualsevol demanda acaba arrossegant a tota la resta, ja que van lligades. No obstant això, sempre hi haurà tensions per compatibilitzar-les. Podemos ha aconseguit enllaçar el descontentament social i les reclamacions de diferents grups: des d’afectats per la hipoteca, la reforma laboral, funcionaris que han sofert retallades, les marees, treballadors que els han retallat salaris, les queixes d’autònoms i pimes, etc.

2)      El segon element, és una dicotomia que es produeix entre poble/dirigents. En la mesura que totes aquestes demandes són insatisfetes, els agreujats tendeixen a fer culpables als dirigents, a les elits, oligarquies, aristocràcia, etc. La societat es divideix amb els de baix i els de dalt. Els de baix reclamen per a ells el terme poble, i els altres són els dels privilegis, siga quin siga el terme que s’empre: elits, oligarquia... casta en el cas de Podemos.

3)      El tercer element perquè hi haja un trencament populista és l’aparició d’un líder com a factor aglutinador. El líder passa a ser un símbol, i aquest símbol és més potent si és vist com un membre del poble, un home/sorgit del poble. Pablo Iglesias és aquest líder, i la creació és estudiada, per això a les paperetes a les Europees anava la seua cara en un intent d’identificar líder/demandes i líder/poble.

Un factor clau en el populisme, però no sols, és l’ús d’un llenguatge que servisca per als propòsits. L’ús de paraules com poble, casta, els de dalt i els de baix (en llenguatge de Laclau significants buits) o paraules com pàtria (significants flotants), són essencials. Així mateix poder encadenar les diverses demandes insatisfetes exigeix que la desaparició de dicotomia esquerra/dreta, ja que tracta d’arreplegar gent insatisfeta haja votat dreta o esquerra abans, el poble no és d’esquerres i dretes, tots són poble. Tot açò ho reuneix Podemos, que articula el seu discurs de manera populista, i això ni és bo ni és dolent. Laclau diu que d’alguna manera tots els discursos són populistes, s'hauria de veure en quin grau i si tenen els elements per provocar una ruptura populista.

A Catalunya, encara que hi ha semblances, el discurs no reuniria aquest element, encara que en té molts. En certa manera és populista però s’ha estructurat d’una altra manera. En primer lloc, els greuges i les demandes d’una part del poble català giren entorn de qüestions nacionals: independència, català/espanyol a l’escola, reconeixement com a nació dins l’Estat, la porga de l’Estatut pel TC... També hi ha reclamacions que tenen caire econòmic, però aquestes són presentades com a conseqüència d’un maltracte per part de l’Estat, i les retallades que fa el govern català una conseqüència del maltracte, per infrafinanciació. Les reclamacions responen a una lògica diferencial, els catalans són maltractats ells com a grup, i de totes les demandes, la independència i/o el dret a decidir s’ha convertit en una demanda predominant sobre les altres. La resta de demandes han passat a un segon plànol.

D’una altra banda la dicotomia social no és entre els de dalt i els de baix, és entre l’Estat/Govern espanyol i el poble català. Però el poble català no són només els de baix catalans, també des de les institucions (tant Parlament com Generalitat) i des de les elits catalanes hi ha independentistes. La frontera no és dalt/baix, sinó que és transversal: catalans/espanyols-unionistes. Tant és així que el Cercle d’Economia, que aplega grans empresaris catalans, no s’ha pronunciat ni a favor ni en contra perquè hi ha membres que defensen una i l’altra posició.

Per un altre costat, no hi ha un líder que aglutine totes les demandes. Hi ha diferents líders, i cadascún des de la seva posició exerceix el lideratge. Hi ha dos tipus de lideratge, el que s’exerceix des de la societat civil, i el que s’exerceix des de la política. Tan és així que els lideratges des de cadascuna de les bandes, no són discutits pels de l’altra banda. El lideratge que a la societat catalana exerceixen Carme Forcadell i Muriel Casals, del ANC i Omium, no és disputat pels de líders polítics, com l’Artur Más, l’Oriol Junqueras o David Fernàndez. Ni a la inversa. És més, el lideratge de la Forcadell i la Muriel serveixen per cohesionar els independentistes i influir en l’espai polític només pel que fa a la independència, sense moure's en altres paràmetres, com l’econòmic o el social. Tot el pes unificador simbòlic recau en el significant independència, una terra promesa, una mena de paradís, on tots voran satisfetes les seues demandes, on tot serà felicitat.

Ací també troben significants buits, com poble català, catalans –termes que s’empren només pels que volen la independència, pel que una part, que no està clar que siga el 50% dels catalans, assumeix el tot- i els significants espanyolistes o unionistes –que tracten de denigrar a qui s’opose a la independència.

No obstant això, a Catalunya, donat que al bloc independentista predomina una demanda -la independència-, i hi ha altres demandes que també hi són –retallades en sanitat, educació, desnonaments, etc.- les tensions són més fortes i hi ha un al risc que fracasse. Laclau diu, respecte del populisme, que “El éxito de la operación populista depende de que el momento universalista prevalezca sobre el particularista”. A Catalunya no hi ha un moment populista en els termes que hem vist abans, però això seria parafrasejant, així, l’èxit de l'operació sobiranista depèn que el moment de decidir sobre la independència tinga prevalença sobre qualsevol altra demanda. És per això que la proposta de Mas és més viable que la proposta de Junqueras, perquè Junqueras incideix en els particularismes i Mas ho fa només amb la independència.

Quina manera d’articular el discurs té més possibilitats d’èxit, la de Podemos o la que es dóna a Catalunya? Òbviament, la de Podemos, la dels independentistes catalans està més sotmesa a tensions internes que poden fer que s’espatlle l’objectiu de la independència