El diàleg interior no és un diàleg: és un monòleg que no pot entendre ni la persona que monologa. Per a Wittgenstein, a més de ser això que hi ha apuntat en la línia superior, era un llenguatge indesxifrable; de fet, només cal esbrinar l’esforç que hi va dedicar Freud, la seua capacitat de treball i el minso resultat que va aconseguir. També és veritat que partia des de zero i que calia demostrar que el subconscient, el preconscient i la consciència són parts d’eixa mateixa persona que havia segregat Descartes en cos i ànima.
Wittgenstein es va dedicar a depurar el llenguatge perquè tinguera la utilitat que li requeria l’ús seriós de les paraules en una causa que em recorda la d’Aristòtil amb la seua lògica contra la demagògia. Ara bé, en el seu segon llibre, Estudis filosòfics, sí que s’aprecia un canvi respecte del Tractatus. D’esta segona part, la cosa més interessant al meu parer és la manera com descriu el llenguatge intern i que després desenvolupa Jacques Bouveresse a Le Mythe de l’intériorité.
Tractar el mite és posar-se en un plànol anterior a allò que es reconeix com a filosofia. Només cal recordar que ja ens explicaven que eixa filosofia començava amb el trànsit del mite al logos, tot i que el primer sempre hi ha estat present; i és per esta raó, pel tractament que es fa del mite, que resulten tan temptadores les indagacions dels autors esmentats. El mite, a més, quant a literatura, sol tractar sobre causes primeres. A la filosofia, li cal cosmopolitisme i comunicació.
Per al Wittgenstein posterior al Tractatus, el llenguatge que es fa servir com a monòleg intern manca d’allò que cal per a una comunicació efectiva: l’alteritat, en cas que no hi haja ningú amb qui parlar. De fet, eixa reducció que apunta Ludwig pot resultar un impediment per a mantindre una comunicació efectiva entre col·lectius diversos, però jo no ho veig tan clar per una raó: ell tracta el llenguatge interior com el llenguatge del mite, o siga, un llenguatge que versa sobre coses que no es poden demostrar i que, en el Tractatus, quedaria relegat al no-ús.
El mite, però, sí que unia el col·lectiu més primari, encara sense identitat com a individu. També el feia servir Plató per a explicar assumptes filosòfics bastant complexos, o Camus per a descriure’ns el dia a dia de qualsevol persona. L’art, en general, i el conceptual i postconceptual en particular, usa esta mena de llenguatge que s’exposa en altre camp que no és el purament referencial, però cal saber com interpretar-lo, i tindre algú que t’explique que la funció estètica també es present en la parla, tot i que, sovint, en excés.
Salvador Sendra: interiorista (29/10/2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada