Llegir Madame
d’Staël no deixa indiferent, i la prova de l’afirmació ha estat el viatge a
terres alemanyes que sorgí des de la lectura meticulosa de L’Allemagne. La part que em va captivar, de la lectura, fou la d’Àustria
i, per tant, hi havia d’anar a comprovar-ho, in situ. De moment, no m’ha decebut el que he vist i he
experimentat.
Les
característiques paisatgístiques i humanes que descriu l’autora són adequades
per entendre l’indret des de la perspectiva del viatger. A mi, personalment,
m’han agradat les reflexions sobre la història i la geografia, i la importància
que tenen en la creació de la personalitat col·lectiva; l’esprit a què fa referència d’Staël, segurament està extret de les
tesis de Fichte.
Si haguera de
destacar algun aspecte de tot allò que he observat, este seria, sense dubte,
l’harmonia. El segon, per no deixar-ne un sol, seria el gaudir de la vida. Este
segon aspecte, l’autora de L’Allemagne
l’associa al sud, i jo no faré comentaris al respecte, excepte algun
aclariment... Perquè, si el sud no s’entén sense el nord, i al sud se li atorga
la vida, al nord, què li atorguem? Personalment, i a causa del meu esprit, sempre he associat eixe sud al Mediterrani, i
em costa molt de trobar sense el referent marí.
La concepció de
la vida ―si no ho he entés malament― gira al voltant de l’ordre, a Àustria. Ací
és més bé al contrari; ho fa en el desordre. La música, la gran oblidada per
l’autora francesa, és la que, realment, ordena la vida d’esta part d’Europa,
amb el compàs ferm dels salons tancats que definix perfectament el vals.
L’altra part, la de les cançons populars adaptades i recuperades, molt més
properes al poble, són les oblidades i les grans posseïdores de l’esprit real austríac; però no en trobe
enlloc... no en puc escoltar. Aleshores, m’he de conformar amb el vals i
explicar-me a partir d’ací, com d’Staël, o anar a parar a Bohèmia, o a Hongria...
Ja per acabar,
la tesi que he extret és que no sempre hi ha una relació vinculant entre allò
que s’observa i el que s’experimenta, com passa en esta petita França que
envolta el Danubi i que ha aconseguit il·lustrar el seu poble fins al punt de
crear-li una personalitat (potser) massa rigorosa. L’afinitat que hi observa
l’escriptora amb el seu país, per tant, no sembla debades, i es diu il·lustració.
Les floretes que traspassen esta catifa uniforme i ordenada es diuen sud, o
vida, o Mediterrani ―tant fa!―, tot i que no deixen de ser una mena de color
variat que adorna la uniformitat verda, aclaparadora, que s’aprecia en els
parcs vienesos, per exemple.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada