SENSE ASCENSOR NI AIRE CONDICIONAT

Les primeres dos mesures que hauria de prendre qualsevol govern que vullga passar per normal, i sense cap mena de vacil·lació, són, segurament, les més impopulars però, pel bé de la humanitat, i per la salut psíquica i física de les persones, irremeiables.

En primer lloc, s’hauria de prohibir l’ús de l’ascensor fins a la quarta planta. Només en el cas de discapacitat o de prescripció mèdica, l’usuari o usuària en podria fer ús. És una vergonya que la gent puge o baixe amb l’ascensor mentre pensa a perdre pes, millorar la salut o anar al gimnàs. Per als infants, quina manera hi ha, de més adequada, perquè abandonen el perill de caure en les sarpes de l’obesitat?

En segon lloc, i per acabar allò que s’exposava a l’inici de l’escrit, s’hauria de prohibir connectar l’aire condicionat en qualsevol sala que no excedira els vint-i-set graus i, a més, una volta que s’abaixe del límit, que es tornara a aturar. Això sí: el termòmetre s’hauria de situar sobre l’esquena de la persona més pròxima a l’aparell. Amb esta simple actuació, es milloraria la salut de la ciutadania, perquè també s’hauria d’aplicar a casa. La grip i els constipats, que són una important causa de baixes laborals i de despesa farmacèutica, amb esta simple aplicació, remetrien en gran mesura.

Realment, no sé si hi haurà algun governant que tinga valor per aplicar estes actuacions. A mi, per exemple, em crida l’atenció l’ús que es fa de tot açò en edificis públics, on els usuaris i les usuàries són d’allò més selectes i exclusius mentre que a casa, per no gastar, no es renten ni les dents. A més, l’ús indiscriminat d’energia sense mesura ni cautela, convindreu amb mi que no és la millor solució per al medi ambient, no?

Salvador Sendra

I FRANCO?

Ha acabat la campanya i s’han oblidat del Gran Patriota: Franco romandrà oblidat al Valle de los Caídos per un temps fins que el nou gobierno haja d’aprovar alguna mesura impopular o imposada des d’altres esferes; aleshores, emprendran, de nou, el trasllat del Dictador. La polseguera, de nou, enterbolirà l’atmosfera i tots sabem que amb poca visibilitat es treballa millor l’anonimat.

De moment, els sectors esquerrans estan del tot esvalotats a causa de les declaracions d’Alfonso Guerra en què deia una obvietat tan gran com que l’aliança més estable per al PSOE és amb Ciudadanos. I jo no sé per què la gent s’indigna del resultat d’una suma perquè, després, tots (i totes) amprem el mètode científic per avalar estudis i conclusions. Alfonso simplement ha fet això: una suma!

Ara bé, cal recordar que eixos de Ciudadanos tenen certes mancances en matemàtiques perquè s’autoproclamen els «líderes de la oposición», cosa que em du a pensar que, si escoltem les declaracions d’Alfonso, al poc de temps podrien autoproclamar presidente del gobierno el seu  Rivera. Posats a no saber sumar... Però, a més, això de les autoproclamacions està de moda, i ells ho accepten sense embussos, com per exemple a Venezuela.

I, si no en tenim prou, el líder del PP, el quasi presidente de España señor Casado, s’autoproclama dirigent d’un partit de centroderecha! Però ací no em vull mullar perquè hauria pogut donar-se el cas que l’home s’haguera separat del PP i estiguera promovent un partit nou: qui ho sap?

Ara ja teniu un resum de les darreres actuacions que he pogut esbrinar per la premsa española  i que he introduït anticipant la deixadesa del trasllat del Gran Patriota fins que al nou gobierno li calga  prendre alguna mesura impopular.

Salut

Salvador Sendra

LA IZQUIERDITA COBARDE

No hi ha res per entendre cada moment, ni per carregar-se de raó a l’hora d’explicar els moviments més actuals, que rellegir alguns clàssics d’estos que ens volten per la ment quan necessitem mirar una mica més enllà de l’esdeveniment concret i de les comunicacions. Perquè les associacions empresarials i els bancs creuen que el guanyador de les darreres eleccions ha de governar sol o, si es dona la possibilitat, pactar amb Ciudadanos.

Ja sabem que el liberalisme és una màquina arrossegadora que, quan acabe amb allò que queda de l’estructura social, començarà a devorar-se a si mateix. De moment, les darreres temptatives han estat les lligades a la sanitat concertada, copiant el model de l’educació, ja que les companyies exploren la gestió dels centres hospitalaris; i ahí encara hi ha camí per créixer. De moment, sembla que s’ha aturat el desembarcament.

Un sistema incapaç d’avançar si no se centra en la intervenció en la ja malmesa societat del benestar o en la disminució dels impostos –no ens enganyem— és un sistema en decadència. Quan la màquina creadora està forta, tot allò que se li pose per davant és arrossegat. Quan allò que demana és entrar en negocis que, en un principi, no haurien de ser-ho, és que ja no dona per a més. I, quan se centra en pagar una mica menys d’impostos per seguir funcionant, això és la decadència absoluta.

La «izquierdita cobarde», però, encara està repensant-se el seu paper en el món, tot i que ha rebaixat considerablement el to. Els bancs i les associacions empresarials només han obert la boca ara, al final del procés, i no per criticar les mentides i els enganyosos arguments empleats per la triple dreta, sinó per demanar al guanyador que fuja de Podemas –m’he permés la llicència de canviar allò que crec que és el morfema de gènere— perquè no s’apague el sistema de respiració artificial: els impostos, la sanitat concertada i les concessions.

Al final del llibre la Walter Benjamin L’obra d’art en l’època de la reproducció mecànica, diu que «El feixisme pretén organitzar eixes masses sense modificar el règim de propietat, que eixes masses intenten eliminar, i creu arreglar el problema permetent a les masses no ja imposar els seus drets, sinó, tan sols, expressar-se [...] La conseqüència lògica del feixisme és una estetització de la vida política». L’adaptació de Benjamin al segle XXI és ben fàcil: canviar feixisme per populisme de dreta i règim de propietat per beneficis polítics i fiscals. A l’estetització de la vida política, no li calen comentaris, no?

Salvador Sendra

ANÀLISI DE LA BOLSA DE PLÀSTIC

1r. Cada producte que comprem al supermercat està envasat o l’has d’envasar i pesar abans de passar per caixa. En un cas extrem, se li pot enganxar el preu a la pell, si es tracta d’una sola peça, com el meló, per exemple.

2n. Eres tu qui, amb paciència, tria els productes, els analitza i els busca, si cal, a la bàscula del pes per marcar el numeret i pesar-los. En molts casos, també, si es tracta de productes de rebosteria.

3r. Una volta que has fet la faena, estires el carro fins arribar a la caixa on, amb paciència, col·loques cada cosa en la cinta transportadora perquè la persona de la caixa ho puga comprovar i sumar el cost. Hi ha supermercats on t’ho comptes tu mateix i ho pagues. A voltes hi ha un empleat atent que t’ajuda a fer-ho.

4t. Les xifres de negoci que envolten les cadenes de supermercats són extraordinàries. No sé si també ho són les dels seus subministradors... I encara poden tindre un xicotet marge per créixer. De moment, estan estalviant llocs de treball, per si no us havíeu adonat. Tenen tota la legitimitat per fer-ho.

5é. En part, i per continuar amb el punt anterior, allò que s’evita és la manipulació dels productes, supose que per raons sanitàries. Un aliment no es manipula directament si es protegix amb un plàstic. Embolicant, t’estalvies persones atenent, pesant, comptant i netejant.

6é. Cada cosa que s’hi compra –excepte comptades excepcions— es troba embolicada en una, dos o, fins i tot, tres bolses o elements semblants.

7é. Van començar a cobrar les bolses per al nostre bé i per salvar el planeta, però només les que es poden reutilitzar; les altres, les que emboliquen el producte, no es cobren. Les borses que es reutilitzen tenen impresa la marca de l’establiment: fan propaganda.

8é. Les bolses de plàstic del supermercats són el pitjor mal de la humanitat, però només les reutilitzables.

Espere haver-me explicat bé.

Salvador Sendra

Somriures esborrats.

Abans d'entrar en unes breus reflexions del bac que s'ha pegat Compromís, hem de començar per, no sé si era el lema o eslògan, la frase més repetida en les xarxes. Això d'"Omplim les urnes de somriures", o alguna cosa semblant. Feia temps que no veia en política un eslògan més naïf i coent. Em sembla que és una forma de tractar als electors infantil, tractar-los de xiquets. La situació amb l'arribada de VOX i l'enduriment del discurs per part del PP i Ciudadanos era massa tensa com per a somriures i altres tonteries. No sé si "els somriures" han ajudat a fer que Compromís caiguera, el cert que és que no han ajudat gens a que s'aguante, a més de ser una horterada insuportable.

Molts comentaris eixiren ahir sobre les causes del bac, i a punt de ser un gran bac, salvant el P$x€ el Titànic, perdó, vull dir el Botànic. Gairebé totes cauen en el més fàcil: -coincidència amb les estatals; -vot útil; -efecte arrossegament; etc. De totes les que he sentit o llegit poques em convencen. Les he sentit tantes vegades que em semblen els llocs comuns de sempre. Els que valen passe el que passe, i siga el segle que siga. A més a més, el vot útil, efecte arrossegament, etc., ha quedat desmuntat per Víctor Maceda a El Temps, en un article titulat "Els 40.000 fills del Botànic". Així que oferiré una visió alternativa als llocs comuns.

En primer lloc, el bac ha segut monumental a les Estatals, o només s'ha aconseguit un escó al Congrés. Ja ho van dir, que Baldoví no era un bon polític ni un líder, encara sort que ho vaig escriure abans de les eleccions, si no ara em tractarien d'oportunista. Però fa igual, ho vaig escriure quan pensava que Baldo estaria (més) acompanyat. I en segon lloc, a les Corts la caiguda no ha sigut gran, però si tenim en compte que ni un sol escó de Podemos ha anat a Compromís, i a més se n'ha perdut un, vol dir que hi ha una forta pèrdua de confiança amb Mónica Oltra. Això amb l'ambient d'optimisme que hi havia, IMPARABLES, es deien, i a més a més, aspiraven a liderar el Botànic, és a dir, estaven convençuts de sobrepassar al P$x€.

Sí, dic Mónica Oltra, perquè Mónica Oltra va ser la responsable, com també es va escriure al seu moment, de l'èxit de Compromís, per capitalitzar l'atenció i la confiança de la gent, i ara n'ha de ser la responsable de bac. Mónica Oltra no ha rendibilitzat la vicepresidència del Consell tot i que s'ha fet més visible que Puig, que en els 4 anys ha mantes un perfil baix. Però els punts forts de la campanya de Compromís, més enllà dels somriures, han fracassat.

Per una banda no han capitalitzat la feina al Consell, cosa que sí que ha fet Ximo Puig –un altre mediocre de perfil baix-. La feina al front de Vicepresidència amb Benestar, feta per Mónica Oltra, ha quedat diluïda amb el discurs de l'extremadreta, i ha queda fóra del debat. Ningú ha parat atenció a eixes coses, i en tot cas, el mèrit ha sigut atribuït a un invisible President. En educació i cultura, Marzà ha estat valent, però ha entrat en temes on o s'ha guanyat enemics o les seues els resultaven indiferents; si lleves el tema dels llibres de text –cosa criticada per mi a aquest bloc-, la resta de mesures han generat molta polèmica i pocs rèdits polítics. En la Conselleria d'economia no s'ha fet res notable, és clar, que això de promoure l'Economia del Bé Comú que volia Climent, a més de ser una proposta teòrica molt naïf, no és més que fum. La resta de consellers de Compromís ni me'n recorde qui són ni què han fet.

L'altre eix central de la companya de Compromís ha sigut el tema de l'infrafinançament de la Comunidad Valenciana. Un tema que seguent de gran importància han gestionat molt malament. Ja ho vaig comentar al post de Baldo, i no vos avorriré altra vegada amb el que ja vaig dir allà. Només comentaré perquè l'han gestionat malament. Hom pot tenir la impressió què Compromís no vol solucionar el tema del finançament. Prefereix tenir la Comunidad Valenciana infrafinançada fins al final dels temps. Això perquè quan poden no posen cap solució, i després són els únics que ploren pel finançament. Sembla que volen posar el tema eternament damunt la taula, per tal de jugar una i altravegada la mateixa carta, sense que tinga solució; com una mena Penolope, teixint de dia i desteixint de nit. A més a més, el tema de l'autopista A7, les rodalies, el tren Gandia-Dénia, etc., són temes recurrents que la gent vol però no sembla que siga un ganxo prou important com per a canviar el vot.

Com que la tema de temes coincideixen amb els altres partits que es diuen d'esquerres, no val la pena esmentar-los. Ni ecologia, ni feminisme, ni protecció social, etc., són temes que diferencien Compromís de Podemos o P$x€. No són cartes guanyadores. I els temes importants no Compromís no ha sabut posar-los al centre del tauler, que diria Gramsci; o el més modern Lacoff diria que no han sabut establir el frame, el marc cognitiu perquè eixos temes dominen la campanya.

Podem concloure, que hi ha tres causes internes del bac de Compromís:

- Una campanya naïf volent omplir de somriures les urnes, tractant, per tant, infantilment els votants;

- Una manca de lideratge, Baldo no és líder, i Oltra, que és la líder totpoderosa, ha perdut tirada (això mereixeria un post);

- El no saber posar els temes essencials damunt la taula, que la campanya dels altres gire entorn de les teues propostes;

Per finalitzar, crec que a Compromís també li caldria, com diu l'articulista més prolífic d'aquest blog Salvador Sendra, un assessor humanista, i a poder ser que fóra intel·ligent...

Òskar "Rabosa".

400 NO EN SÓN RES

400 articles escrits en una mena de dietari que l’editor m’ha publicat amb paciència, benevolència i, a voltes, fins i tot amb interés, han contribuït que un blog, sense padrins i recolzant-se en un parell d’adreces de Facebook, haja assolit la xifra de 100.000 entrades! –crec que hauré encertat en els zeros. No em podeu negar que l’empresa té el seu mèrit...

I he escrit sobre moltes coses, tantes que, quan parle amb algú, sovint panse: si això ja ho he escrit. Tantes que no arriben a ser una mil·lèsima part dels temes que es poden tractar, de moment; tants com combinacions de paraules i de perspectives se’n poden fer, o siga, infinits. De ciència i de teologia, d’havans i d’ateisme, de literatura i d’història, de filosofia i de vida quotidiana, d’amor i d’òpera, de música i de pintura... Enfocats, cadascun d’ells, des de diversos punts de vista.

Molts han estat crítics, fins i tot amb els crítics; d’altres, condescendents. Tots ells, tot i haver-se redactat des d’Amèrica, des d’Àsia, des d’Àfrica o des de gairebé tota l’Europa occidental, han defugit convertir totes eixes variants geogràfiques en un blog de viatges. La perspectiva, per tant, ha estat múltiple, però el focus sempre ha sigut allò que m’ha preocupat, o que he cregut important, allunyant la moda quan el temps no ha donat per a més.

L’objectiu ha estat crític i subjectiu: per què negar-ho. El resultat, el que heu pogut observar. S’ha actuat, per damunt de tot, contra els totalitarismes, tant els científics com els morals, tant els laics com els d’autoritat, i s’ha buscat rebatre’ls mitjançant la lògica i les afirmacions pròpies d’aquells i aquelles que han estat a l’objectiu. Ara bé, tot ha sigut fluït, sense massa esforç i amb molt de plaer, fins i tot en els escrits més densos i feixucs, contrarestats amb altres de més plaent i lleugera lectura.

I ho escric hui, en el dia del llibre, perquè hi ha autors que s’han dedicat a firmar textos que nosaltres no podrem firmar perquè el format no acompanya. Ara bé, no per això hem de pensar que un dietari com el present queda lluny d’allò que s’entén com a literatura, ja que el dinamisme del format i la voluntat per recrear-lo no lleva que allò que s’hi exposa siga del tot adequat al segle XXI.

100.000, que no en són poques!

Salvador Sendra

VAIG A PARIS; DONARÉ DINERS PER RECONSTRUIR NOTRE-DAME

Vole a Paris i, quan estiga voltant l’Île, faré un donatiu per a la reconstrucció de la cathédrale. En primer lloc, ho faré perquè els diners són meus i me’ls gaste en les coses que vull. A més, he de recordar que una volta vaig pagar una missa per l’ànima de Dominique Strauss-Kahn, i no me’n penedisc.

Escric estes obvietats perquè veig per les xarxes que la gent s’indigna perquè es destinen els diners a esta tasca i no se’n dediquen més a l’ajuda al tercer món. No hi ha argument més estúpid que vincular una opinió a la més pura demagògia. Per exemple, jo podria dir que aquell que estima els animals no els té tancats en un pis, ni els trau a passejar una horeta amb un ramal, i això és una veritat com un temple que ningú s’hi qüestiona: ni els animalistes del PACMA! Però no ho faré perquè cadascú estima a la seua manera: «de tant que et vull, et trac un ull».

Si jo realment em preocupe pels xiquets desnodrits de l’Àfrica, faig per donar-los menjar i ajuda, i no penge fotos a la xarxa que he copiat d’altres publicacions mentre prenc una cervesa amb braves al baret de baix de casa. Una cosa és la doble moral i l’altra és la mesquinesa absoluta. A més, difícilment una persona així pot entendre allò que és la cultura, ni la seua importància, quan no pensa que està difonent una imatge d’un pobre menor que no ha consentit dita publicació ni té la possibilitat de reclamar. Què passaria si es publicara una imatge semblant d’un xiquet de Salamanca? Qui ha donat el consentiment? Denunciarien i eliminarien la foto, a més de buscar l’autoria.

Fer una donació de 100 o 200 milions d’Euros per arreglar Notre-Dame és una vertadera obra de caritat. La cathédrale va resistir les guerres de religió, la Révolution i, fins i tot, la Guerra Mundial. No hi ha dret que un desgraciat accident la destruïsca, perquè destruir Notre-Dame és acabar amb la part més important de la història de la humanitat i, a més, desfer-nos d’un dels llocs on van a demanar eixos pobres que no tenen ni per a menjar però que contribuïxen a sostindre l’església perquè es nodrixen, també, de la fe.

Donaré 100 euros, si trobe on fer-ho, i ho recordaré sempre. Eixos diners, a més, s’invertiran en allò que no es pot comprar amb diners: la eternitat. Després, beuré champagne en una terrassa de la place de la Contrescarpe mentre fume un bon cigarro de Nicaragua.

Salvador Sendra