CRÍTIQUES INNOCENTS

Què passaria si no hi haguera tanta persona egoista? En principi, crec que hi hauria un vertader problema per trobar governants, i governantes. A més, eixa mateixa situació es podria traslladar a qualsevol altre càrrec o professió en què hi haja algú que tinga una veu més potent que la resta. Finalment, crec que no hi hauria ni procreació sense la voluntat de perpetuar-se.

I ho he pensat fa una estona quan uns d’eixos tertulianos analitzaven de manera supèrflua –o siga, com ho fan sempre— algunes de les accions i omissions dels polítics que han d’arribar a algun tipus d’acord per governar, bé ciutats, bé autonomies, bé estats. Perquè, i seguint amb eixe pensament, m’he preguntat si algú sense un ego superlatiu treballaria de tertuliano, dient majoritàriament obvietats i ximpleries.

I ho he pensat ara que estan parlant del viatge del president nord-americà dels Estats Units perquè sembla ser que no és massa mesurat en les expressions i les declaracions. Però he cregut que si l’havien escollit és perquè la gent s’hi veu reflectida en l’arrogància i la prepotència, tot i que amague inseguretat i feblesa.

L’egoisme no és bo ni és dolent: és inherent a l’ésser humà. Jutjar-lo, però, també ho és... Els humans tenen un munt de defectes que ens han permés poder col·locar huit mil milions de persones sobre la Terra i donar-los de menjar, de beure i de vestir. Però eixe egoisme tan dolent ho és tant com l’estrés, que ara diuen que mata, mentre que la vertadera mort es troba en la seua absència, ja que perdríem l’alerta. Sense l’estrés no hi hauria humans i sense l’egoisme, civilitzacions.

Egoistes i estressats: humans.

Salvador Sendra (el millor escriptor del món segons apunten els més prestigiosos crítics)

Un vídeo, un suïcidi.

Una tragèdia, certament. Verónica, 32 anys. Mare de dos criatures. Causa de la mort suïcidi. Factor que ha desencadenat el suïcidi, la viralització d'un vídeo de contingut sexual a la seua empresa. El vídeo gravat fa 5 anys ha sorgit d'una exparella.

Telegràficament això són els fets crus. Però la cosa no ha quedat ahí. En fer-se ressò els mitjans de comunicació, s'ha muntat un bon rebombori. El tema ha saltat a l'actualitat, i clar, s'ha muntat una croada de criminalització, masclista, contra la llibertat sexual de les dones, etc. I com sempre, que un tema acaba manipulat per a una croada, la cosa es descontrola i es diuen tota classe de barbaritats.

Trobe que cal posar les coses al lloc. I com l'opinió que vaig a expressar no és la majoritària en el món "progre", crec per això que és necessari escriure un post, encara que còrrec el risc de ser linxat. Però què hem de fer? Dir les coses pel seu nom i aclarir algunes coses. No obstant això, el primer és manifestar que imagine el sofriment de la xica i lamente moltíssim tot el que li ha passat. També tot el que ha d'estar passant la seua família. Tot un munt de sofriment. Tot un munt de sofriment per una sèrie d'errades i la mala llet d'un mal parit.

Per aclarir el tema el farem per parts:

1.- Responsables de la viralització del vídeo.

En primer lloc, ningú ho ha dit, perquè a la víctima ningú li vol responsabilitzar res. Però la primera responsable és la mateixa Verónica. Sense que ella s'hagués gravat el vídeo, i sense que l'hagués enviat, això no hauria passat. Sí, és cert. Hui en dia està fent-se com a pràctica habitual. Pot formar part de l'erotisme de la parella. Tot el que es vulga, però en el moment que envies un vídeo, una foto, o qualsevol cosa, tens un gran risc que acabe a la xarxa, a pàgines porno, a les xarxes socials o als whatsapps. I si et reconeixen, doncs, ja saps el que hi ha. O s'afronta com va fer Olvido Hormigos, i amb suport de la família i amics, o vas a passar-ho molt mal.

En segon lloc, la ex parella que va fer córrer el vídeo, és qui ha de tenir una major responsabilitat. Entenc que s'ha de ser molt fill de puta per fer córrer una gravació que t'han fet com un regal, amb plena confiança i en prova d'estima. No obstant això, es sabut que el món està ple de fills de puta que només en pensen a fer mal, ja siga com a represàlia per qualsevol qüestió o perquè senten plaer de fer mal. Les extorsions, les amenaces, els xantatges, per vídeos sexuals estan a l'ordre del dia. Qui no vulga veure's exposat ha de tenir en compte. I no et pots refiar de ningú, ni tan sols de l'actual parella, perquè demà pot no ser-ho. Tampoc és que siga tot el món siga un fill de puta, però quan decideixes apretar el botó d'enviar, ja has perdut tot control sobre el vídeo i imatge, estàs en mans d'un altre que farà un bon o mal ús, segons com siga d'honrat o fill de puta.

En tercer lloc, als companys de feina de Verónica també se'ls ha criminalitzat. Cosa que em sembla lamentable. Ells no tenen cap vinculació afectiva ni deure guardar intimitat amb Verónica, no saben per què ni per a qui s'ha fet el vídeo, ni coneixen les intencions. Si és un vídeo d'una masturbació, el més lògic és pensar que ella l'ha gravat i ella directament o indirectament l'ha fet rodar. Culpar als companys de treball per ver córrer el vídeo és una imbecil·lada. Vídeos per les xarxes socials i xats en circulen milers, i ningú es pregunta pel seu origen, si l'autor estava d'acord o no en què circule o si s'ha gravat amb el consentiment o no. Segurament molts dels que van rebre el vídeo ni la coneixerien. El vídeo està fet per una persona i enviat a una altra, d'ahí no haguera d'haver eixit, però una vegada ha eixit, ja no té cap culpa ningú més.

Sí que tenen alguna responsabilitat els que anaven a vore-la i dir-li coses, després de rebre el vídeo. Però, eixa deshumanització, burlar-se i riure's dels altres forma part del caràcter de moltes persones. No sols en casos d'índole sexual, en qualsevol tema. Òbviament, això no és cap justificació, però és una cosa que ja es sap per avançat, no és un factor nou.

2.- Responsabilitat de l'empresa per l'assetjament.

Un altre tema que ha eixit a debat és el de la responsabilitat de l'empresa per l'assetjament. Resulta que companys de la treballadora anaven a veure-la fins on ella treballava i li feien comentaris. El cert, que és l'empresa poc pot fer, la pot canviar de lloc de treball, però una vegada el vídeo s'ha estés, ja poc es pot fer. L'empresa no pot parar el fet que el vídeo corra de mòbil a mòbil. A més a més, seria una una ingerència en un Dret fonamental, el dret a les comunicacions secretes. Si ho pot fer algú, és un jutge, però ja sabeu que per a quan el jutge prenga la decisió, el vídeo ja ha donat dues voltes al món. L'intent de derivar la responsabilitat a l'empresa, em sembla una altra ximpleria. Com a molt, li hauria pogut donar vacances, o ella haver demanat dues o tres setmanes de vacances. Però, ¿després què? Tot seguiria igual. Fins que la moda del vídeo passe.

3.- La llibertat sexual de les dones.

A Madrid els col·lectius feministes van fer una concentració, acusant d'assassinat, als hòmens per descomptat, i reivindicant la llibertat del sexual de les dones. Bé, hi ha molts matisos per fer al respecte. En primer lloc, és cert que la moral sexual d'aquesta societat no tracta igual els hòmens que les dones. Però no és exacte parlar en termes d'hòmens i dones respecte a la llibertat sexual. No és exacte perquè determinades pràctiques fetes per hòmens tampoc són acceptades, també tenen ressò i també s'estableix pressió social. La diferència és com afronta el subjecte aquesta pressió. Per exemple, Pedro J. Ramírez l'exdirector de El Mundo quan es va filtrar el famós vídeo. No va ser lloat com una gesta sexual, es va treure perquè era un vídeo humiliant, les pràctiques sexuals d'aquell vídeo eren considerades immorals. Eixes pràctiques també haurien d'estar emparades per la llibertat sexual.

També va ser un mig escàndol el vídeo d'Ever Banega, jugador de futbol, que va eixir masturbant-se, abans de ser jugador de València. El vídeo el va difondre una xicona quan es va fer més famós per fitxar pel València CF. Era un jovenet, i va eixir a reconéixer que era ell, i que li havien robat el vídeo. Ahí va acabar tot.

La diferència entre una dona i un home és que les dones no tenen tant d'interés en vídeos sexuals d'hòmens com els hòmens en els de dones. I em dóna que no és una qüestió de masclisme, sinó més aviat de biologia, i no, l'educació no té res a veure. Per molt que s'empenyen, i molt que l'eduquen, a un xic jove en veure un cos nuet i desitjable reaccionarà amb una erecció. El que vaja a burlar-se d'una altra persona, sí que és una qüestió d'educació i també de com siga com a persona, sovint una bona educació tampoc fa bona a una persona. El fet que hi haja gent disposada a difondre un vídeo sexual, no és qüestió de ser home o dona, sinó del mal que se li puga fer a la víctima. A les dones un vídeo d'aquesta índole sol fer més mal que als hòmens. Però si fera mal als hòmens, no faltarien dones disposades a utilitzar vídeos d'aquesta mena.

4.- Conclusions.

De tot el que hem comentat fins ara hem de concluir el següent:

1.  Enviar vídeos de contingut sexual pot portar conseqüències, cal pensar-se molt si es vol enviar o no. Si podràs ser un/a Olvido Hormigos, i aguantar el que et vinga, o un/a Verònica. Si eres una Verónica, ni se t’ocurrisca enviar cap vídeo.
2. Una vegada envies un vídeo de contingut sexual, serà l’altra persona que decidisca què fer amb ell. Tu no tindràs cap control. Si és un fill de puta, acabarà correguent per xarxes o pàgines porno. Si es una bona persona se’l guardarà per ell o, després del joc, l’esborrarà del seu aparell.
3.  Els qui es burlen o van a fer “la gracieta”, també són prou malparits, gent amb vida tan pobra i miserable que burlar-se és l’única forma de sentir-se importants. Però es per tots sabut que hi ha més que persones.
4. Però ningú ha assassinat a Verónica, s’ha llevat ella la vida per no ser capaç de suportar les conseqüències d’un acte que ella va posar en marxa. Un suïcidi és un acte personal i només es responsable qui el fa. En mateixes circumstàncies, l’Olvido Hormigos va decidir no suïcidar-se, ans al contrari, va treure fama i diners.
5. Les conseqüències d’enviar vídeos en contingut sexual, les havia de conèixer ella i tot el món, no sols pel cas de l’Olvido Hormigos, un recerca ràpida a la xarxa et trobes milers d’exemples i de conseqüències.
6. No és una qüestió de llibertat sexual, és de maldat humana, fins i tot eixa maldat del que només es burla.

Finalment, d’aquest tema la gent no aprendrà. D’ací poc temps, apareixerà un altre cas. L’únic que cabria esperar que es que no hi hagueren tants de voltors.

Oskar “Rabosa”.

El (gens) estrany cas de Dr. Podemos i Mr./Ms. Unidas Podemos.

Totes les històries que enganxen solen tenir un bon començament, després desenvolupament ple d'atzars, i un final. A cap lloc està escrit que el final haja de ser bo o dolent. Hi ha tragèdies, on no es salva ni l'apuntador. Hi ha comèdies, amb final feliç, tragicomèdies, drames amb finals feliços i amargs. La història que vos contaré no té un bon final, o sí, depèn per aquí, perquè no per a tothom els protagonistes són igual de bons o de dolents.

Tot va començar a començaments de la dècada. La història naix en plena crisi econòmica, social i moral. Els més dolents de tots havien robat, saquejat, devastant la societat i seguien amb total impunitat, amb la protecció tant dels aparells repressors de l'Estat així com dels aparells ideològics de l'Estat. El descontentament social anava a més, i van aparéixer les primaveres i el 15-M. La gent volia democràcia, justícia social, etc. Un moviment sense líders, parit a les xarxes (?), però tan pacífic que estava condemnat al fracàs o a la institucionalització.

De sobte va aparèixer un xic prou jove, amb coleta i barbeta, que deia coses que la gent volia sentir. Ell i un grupet d'amics, tots gent de la universitat, que havien estat menjant-se el cap des del camp de l'especulació política van decidir passar-se a la praxi. En un primer moment, el nucli estava format per amics que eren una mena de superherois, estil 4 Fantàstics, però sense encendre's en flames, la invisibilitat o ser de pedra. En el camp de la praxi política van crear un grup, li van traduir el nom del lema del president negre dels EUA, i van posar com a símbol la cara de la coleta. Booommm. 1.249.158 vots, del no-res. 5 escons a les eleccions europees. La novetat.

Prompte hi hauria eleccions i van començar els 5 fantàstics a crear un partit. Havien de consolidar-se. Havien de fer "Círculos", assemblees locals i barri, que devien la base i reclamaven els del 15-M. "El poder del pueblo" i tot això. Però havien d'assaltar el cel, també. Això ja no es podia fer sense un Mascle Alfa. Així, van idear una estratègia perquè els mascle alfa fora proclamat i elegit pel poble. Ell, el de la coleta, i els altres 4 fantàstics es van inventar les "llistes planxa". D'això d'elegir lliurement des dels "Círculos", res. Les llistes planxa eren: o tries al mascle alfa amb els seus escuders o res. El poble aclama el nou líder, mascle alfa i profeta, que els guiarà a un nou paradís. Deute odiós, justícia social, mort a la banca, canviar Europa, etc. Vistalegre I.

A les eleccions del 2015. Booommm. Boooommm. 5.189.333 vots. Comença l'era Podemos. Curta , o molt curta, per això. Primer una campanya mediàtica brutal en contra seua. Després errades estratègiques. El Mascle Alfa vol ser Alfa també fora del partit. Començaran guerres d'egos, desavinences internes. "Círculos" cerrados. Balls de parella: ara som parella, a la dreta del Mascle Alfa; deixes de ser parella, al galliner; nova parella, nova "portaveua". Desavinences que es converteixen en "Jaque Pastor". Telegram obert, no hi ha mate al Mascle Alfa. I així, fins Vistalegre II. Allà es consuma una purga estalinista. Nova guàrdia pretoriana per la Mascle Alfa.

De Vistalegre II ix un nou partit o partida, Unidas Podemos. De Vistalegre I no queda ni el programa. L'han aiguat. Han cedit a pressió mediàtica. Han acabat abandonat tots els principis i totes les reivindicacions. Els "Círculos" s'han esvaït en l'èter social. És clar, ja la crisi ha amainat i la gent ja no percebeix això com a tant necessari. I per a controlar el descontent social hi ha altres vies. Per a control de masses i reconducció del malestar hi ha coses menys molestes pel sistema neoliberal. D'ahí que Podemos es transvesteisca o es transexue en Unidas Podemos.

Després de Vistalegre II. El rumb s'ha perdut. Continuen les purgues, punyalades per l'esquena, talls a la cara per deixar cicatrius permanents. Trasllats a urbanitzacions exclusives. Paripés amb fills acabats de nàixer i permisos de paternitats. I dels "problemes reals", qui se n'ocupava? I entre unes coses i altres, Unidas Podemos ha esdevingut esquizofrènica, sense identitat i sense lloc a la societat. En descomposició, busquen jugar l'últim as, però ja no tenen cap triomfo.

Una història de la política a la postmodernitat. No falta de res: Alts ideals, mascles alfa, egos, embolics de faldes, traïcions... Al Líder Suprem li agrada tant Game of Thrones què ha portat la fantasia a la realitat.

Òskar "Rabosa".

VOLEM UNS POLÍTICS ELEGANTS I ASSEATS

S’han acabat les eleccions: felicitacions als vencedors i a les vencedores! Que en realitat és com si felicitara tothom, ja que tots han tret bons resultats... Uns perquè se’ls temien pitjors i altres perquè HI han eixit amb possibilitats de governar, tots i totes contents –excepte Unidas Podemos, que són les úniques que accepten la desfeta. Realment, jo també estic content perquè me n’alegre pels partits polítics.

M’agrada que repetisquen els governs perquè així no ens canviaran les direccions dels carrers –que és el que fan només comencen a manar. A més, resulta interessant perquè m’ha costat quatre anys aprendre algun nom de presidentes i alcaldes, de consellers i regidores, i a la mínima te’ls canvien i hem de tornar a començar l’aprenentatge. Ara, demane, si pot ser, que continuen els d’abans, per estalviar-me’n la maror. Finalment, també resulta interessant que comence a identificar-los...

Però, tot no són flors i violes: comença el ball dels pactes i dels oblits. Sobre els pactes, tant em fa mentre no m’ho pregunten. Sobre els oblits, també me n’hi fot, ja que no he llegit ni una sola paraula de cap programa electoral de cap partit polític, o siga, que a mi no m’enganyaran els que he votat. I per això crec en la democràcia i en la llibertat d’elecció, perquè vote qui vull sense demanar res a canvi; ni tan sols que complisquen el seu programa. Vote perquè és més o menys guapo, o guapa. Vote perquè em resulten familiars o coneguts. Vote perquè m’agrada com li para el trage, o el vestit.

A partir d’ara, l’única cosa que demane és que es gasten una part del seu sou en roba, sobretot els hòmens. Ja que cobren diners públics –almenys els A—, una part important d’eixa assignació hauria d’anar lligada a la vestimenta, incloses les sabates, i a l’assessoria de la imatge. Ara, vull recordar als polítics que representen un poble, una província, una autonomia o un estat, per tant, la seua imatge és molt important, i si no els agraden les normes que pose, que es dediquen a una altra cosa. Ni barbetes, ni sabates marrons, ni camises de colors i, a més, amb trage obscur i cabells ben arregladets. I que recorden la neteja, per favor.

Salvador Sendra

ELS IMPOSTOS A LA MARIA ALTA (I BAIXA)

Crec que si jo fora d’algunes comunitats autònomes d’eixes que tenen unes infraestructures meravelloses, amb autovies gratuïtes i estacions de l’AVE, amb col·legis públics i hospitals per a una quantitat de persones adequada a les instal·lacions i als facultatius, amb un finançament que està a l’alçada de la seua població i de les seues necessitats, i que encara creguera que pague massa diners per sostindré tot això, crec realment que defensaria la baixada d’impostos.

Altra cosa seria si haguera de viure en una autonomia en què s’haguera de pagar per avançar si conduïxes i vols arribar a hora a qualsevol lloc, o que tinguera els hospitals col·lapsats en algunes èpoques de l’any, a causa del turisme i els residents europeus, on es proposara una privatització encoberta del servei, o que hi haguera comarques amb una població considerable desconnectades del tren i de les autovies, o que, per no haver, hi haguera pocs autobusos i a deshora... i, per acabar d’arreglar-ho tot, on hi haguera un desequilibri financer que fera enrojolir qualsevol persona del món civilitzat, estaria més pendent d’accedir a unes infraestructures decents que de pensar a baixar impostos.

A més, em fa molta gràcia que es propose com a única possibilitat per crear empreses i treball l’afebliment impositiu i que ja ningú no pense que no es pot ubicar cap empresa seriosa en un lloc on no hi ha carreteres normals, per exemple, o on el treballador i el transportista hagen de passar tota mena de penúries per poder arribar a temps a la faena, perdent unes hores precioses que hagueren passat amb la família, per exemple, o al bar, tant fa. I ho escric perquè, entre tanta campanya, estic sorprés que alguns partits polítics vinguen a la Marina a proposar-nos pagar menys impostos per crear més empreses i no s’hagen adonat que l’única manera d’abaixar-nos-els és la d’equilibrar el finançament territorial per millorar les nostres condicions de viure i d’emprendre, amb infraestructures, per exemple.

Si abaixar-nos els impostos amb les condicions actuals de finançament significa que s’haja d’escollir per estudiar entre centres concertats religiosos o barracons, s’haja d’atendre la ciutadania en hospitals i centres de salut de gestió privada o que siga pràcticament impossible travessar Oliva, Bellreguard o Altea amb el cotxe (i tot açò passa ara mateix), a mi que me’ls mantiguen perquè no estic segur que, en cas d’empitjorar més les actuals condicions de vida, puga romandre o opte per emigrar. Altra cosa seria si es millorara el finançament: aleshores podríem parlar-ne, dels impostos.

Salvador Sendra

LA GARROFA

Un viatge cap a l’hemisferi sud resulta curiós. Realment, viatjar sempre és interessant però, en el cas de l’altra meitat del món, allò que sorpén és que, quan cau la nit, no hi ha referents estel·lars. Perquè encara que no estiguem familiaritzats amb les constel·lacions i tot això, sí que, quan la contaminació lumínica ens ho permet, hem mirat el firmament per buscar algunes d’eixes figures. Quan estàs a l’hemisferi sud, res d’això hi ha, però, a més, a l’Equador es poden divisar fenòmens del tot estranys –paranormals, en diuen— causats per la rotació de la Terra combinada amb els reflexos lumínics de les estrelles.

A més allò que resulta del tot normal és que, quan ací és hivern, al sud és estiu, i a l’inrevés, i no ens sorprenem quan ho pensem. Un cas curiós, també, si només hi ha un Sol... Un cultiu estacional que es conree a l’hemisferi nord a la tardor, per exemple, si es cultiva a l’altra banda del món, no coincidirà en l’època: és lògic. I això pot passar amb les tarongetes, perquè són un cultiu de la part de l’any que envolta l’hivern que, en cas de produir-se al sud, ho farien a la de l’estiu d’ací, aproximadament.

Sud-àfrica és la culpable de tots els nostres mals! Recordeu.

El meu amic Leo tenia un bar anomenat La Garrofa on hi havia aigua de València i suc natural de taronja tot l’any. Sempre em contava que els cítrics d’ací eren millors però, com que havia de donar el servici, hi havia un temps en què els havia de comprar sud-africans. Després, quan tornaven a haver-ne, seguia amb els de proximitat. D’altra banda, des que era xicotet, sempre he escoltat parlar de crisi, quan es tracta de la taronja, i ja soc majoret.

Els fenòmens paranormals que es divisen des de l’Equador, no són altra cosa que les combinacions de les velocitats de rotació de la Terra i de la llum, o siga que es poden analitzar de manera objectiva amb una mica de seny. Segurament, per tractar el tema de les tarongetes de Sud-àfrica també en calia una mica.

Salvador Sendra

Euro-Àsia, una nova realitat.

Viure a l’estranger fa que un tinga accés a fonts d’informació diverses. Sovint això no té major interés, a qui li interessa qui és el nou alcalde de la ciutat A o si s’ha produit un incendi a B, etc? Allò vertaderamente interessant és veure com a altres llocs es poden tindre interessos completament diferents d’allò que hom creu “normal”...

Després de dècades de dictadura, els ibèrics en conjunt, convergirem amb Europa i ho férem de manera voluntària i entusiasta. Europa, entenent per ella, el model d’Europa occidental com l’ideal universal a través de la totalitat del continent. També l’Europa oriental, caigut el comunisme, volia occidentalitzar-se. Dècades d’interés proeuropeu front a una actualitat de cada volta més reticent.

Ningú ho haguera pogut sospitar fa pocs anys, però els euroescèptics o una dreta nacionalista antieuropea, són ja una realitat. Sovint ambdues coses van juntes, vegem el cas del Front National francés, el UKIP britànic, la recent aparició a Espanya de Vox a qui sumar els desencantats grec, serbis, hongaresos, alemanys o suecs i no ens allargarem en el recompte...Com es pot haver arribat a això? El “mea culpa” no sembla disposat a entonar-lo ningú i mentre uns desfan altres fan...

Moldàvia en tant que país és majorment desconegut al si del món. Una de tantes repúbliques ex-soviètiques dirà algú minimanent informat, i és cert. Ara bé, també que és un país de parla llatina, una antiga regió romanesa que els russos prengueren per a si al segle XIX i mai abandonaren. Durant la 1ª Guerra Mundial, esfondrat el règim tsarista, els moldaus votaren unir-se, val a dir tornar a la terra mare amb la que compartien llengua, Romania. Els successors dels tsars, els soviets, no tardarien en reprendre el país de nou per a ells, tot allò anteriorment rus era seu... Qui roman va fent, i fent, fent, els moldaus, de matriu llatina original terminen per situar-se en una estranya posició intermitja. Potser no se senten russos, però si algú és enginyer o ha après alguna cosa en la vida, ho ha fet a Rússia i en rus... Canvia la direcció dels interessos i guanyaràs un nou poble per a tu. Quan els valencians esguarden en direcció a Madrid, deixen de ser ells mateixos.

Una recent enquesta demostra que en cas de triar entre una adhesió a la Unió Europea o a una suposada futura Unió Euroasiàtica, els moldaus, amb percentatge de 42, 5% front a 37,6% triarien unir-se a la opció que inclou Àsia. És sorprenent perquè durant dècades, Ucraïna, Polònia, els estats bàltics o caucàsics com ara Geòrgia o Armènia, maldaren per occidentalitzar-se i fins i tot unir-se a la OTAN. Dita enquesta deu anys enrere no hauria pogut tindre lloc car mancaria un dels dos termes de la dicotomia i ara resulta que venç el que no existia... 

La raó és simple, Europa occidental ha deixat de ser atractiva més enllà del seu oci, es veu decadent i envellida, a l’altre costat, una nova Rússia rampant li dona la mà a la Xina, l’esperable campió de les properes dècades. Els experiments socials se solen fer a petita escala, Rússia prova de imposar-se siga per la força com a Crimea que amb atractius econòmics o “soft power” com a Moldàvia.

La geografia, allò que sovint determinà la mala sort històrica de la regió, exposada a atacs d’eslaus o tartars, podria fer-la la clau d’accés a un nou món híbrid euroasiàtic. El temps dirà. Mentrestant, a Europa occidental, cada volta més envellits i carents d’iniciativa.

*Font: diari “Timpul” Chisinau. Republica Moldova (24/01/2018)

Lluís Alemany Giner

Brasov a 14 de maig del 2019.