ELS IMPOSTOS A LA MARIA ALTA (I BAIXA)

Crec que si jo fora d’algunes comunitats autònomes d’eixes que tenen unes infraestructures meravelloses, amb autovies gratuïtes i estacions de l’AVE, amb col·legis públics i hospitals per a una quantitat de persones adequada a les instal·lacions i als facultatius, amb un finançament que està a l’alçada de la seua població i de les seues necessitats, i que encara creguera que pague massa diners per sostindré tot això, crec realment que defensaria la baixada d’impostos.

Altra cosa seria si haguera de viure en una autonomia en què s’haguera de pagar per avançar si conduïxes i vols arribar a hora a qualsevol lloc, o que tinguera els hospitals col·lapsats en algunes èpoques de l’any, a causa del turisme i els residents europeus, on es proposara una privatització encoberta del servei, o que hi haguera comarques amb una població considerable desconnectades del tren i de les autovies, o que, per no haver, hi haguera pocs autobusos i a deshora... i, per acabar d’arreglar-ho tot, on hi haguera un desequilibri financer que fera enrojolir qualsevol persona del món civilitzat, estaria més pendent d’accedir a unes infraestructures decents que de pensar a baixar impostos.

A més, em fa molta gràcia que es propose com a única possibilitat per crear empreses i treball l’afebliment impositiu i que ja ningú no pense que no es pot ubicar cap empresa seriosa en un lloc on no hi ha carreteres normals, per exemple, o on el treballador i el transportista hagen de passar tota mena de penúries per poder arribar a temps a la faena, perdent unes hores precioses que hagueren passat amb la família, per exemple, o al bar, tant fa. I ho escric perquè, entre tanta campanya, estic sorprés que alguns partits polítics vinguen a la Marina a proposar-nos pagar menys impostos per crear més empreses i no s’hagen adonat que l’única manera d’abaixar-nos-els és la d’equilibrar el finançament territorial per millorar les nostres condicions de viure i d’emprendre, amb infraestructures, per exemple.

Si abaixar-nos els impostos amb les condicions actuals de finançament significa que s’haja d’escollir per estudiar entre centres concertats religiosos o barracons, s’haja d’atendre la ciutadania en hospitals i centres de salut de gestió privada o que siga pràcticament impossible travessar Oliva, Bellreguard o Altea amb el cotxe (i tot açò passa ara mateix), a mi que me’ls mantiguen perquè no estic segur que, en cas d’empitjorar més les actuals condicions de vida, puga romandre o opte per emigrar. Altra cosa seria si es millorara el finançament: aleshores podríem parlar-ne, dels impostos.

Salvador Sendra

ALT VALOR ECOLÒGIC, PAISATGÍSTIC I MEDIAMBIENTAL

Què passaria si protegírem tota la Marina? O les Marines... Què passaria si es decretara que, més enllà del terreny urbà, tot fóra un espai protegit? Que es convertirà en un parc natural amb tot això que comporta la mesura. Jo, segurament, n’estaria d’acord. El govern que s’atrevira a fer-ho, cauria als pocs dies, o hores. Però, d’ací a poc, no quedarà quasi res per protegir, i més si ens referim als llocs des d’on es veu la mar, o des d’on s’intuïx, perquè tot serà una urbanització.

El foc de Xàbia/Jávea i Benitatxell (Poble nou de)/Benitachell em va cridar l’atenció per a bé i per a mal. Per a bé, perquè vaig vore la gent de la comarca mobilitzada per actuar en el desastre. Per a mal, perquè estic seguríssim que ningú de Xàbia/Jávea o de Benitatxell (Poble nou de)/Benitachell haguera pensat d’anar a apagar un foc a Castell de Castells, per exemple: c’est la vie! A la Marina, la teoria que millor funciona és la de mirar cap a la mar: només es veu allò que passa pel davall. L’interior és, simplement, un lloc on retrobar-se amb el suposat i idealitzat folklore.

Per a bé, este foc m’ha demostrat que hi ha consciència de patrimoni; mancat, al cap i a la fi, però patrimoni.  Per a mal —i açò sí que m’ha tombat de tos—, he de dir que em vaig quedar bocabadat quan vaig escoltar per la ràdio que s’estava cremant un espai protegit, d’alt valor ecològic, paisatgístic i mediambiental, i que s’havien hagut de desallotjar 16 urbanitzacions de la zona! «Dieciséis urbanizaciones entre las de Xàbia/Jávea y las de Benitatxell (Poble nou de)/Benitachell»! Quan ho vaig escoltar, es considerava que s’havien cremat vora 400 hectàrees. Pa cagar-se i no torcar-se! I, eixos valors a què hi ha tantes referències, on collons estaven? A les urbanitzacions?

Em sap greu el desastre, i em dol la gent que ha vist afectades les seues propietats, però el debat no va per eixe camí. Quan s’estaven construint eixes 16 urbanitzacions, el valor paisatgístic i mediambiental encara no hi era? El sol cremat es pot restituir amb el temps però, i el sol edificat? El folklore que atrau els habitants de la costa és —supose— la menor degradació del paisatge interior perquè a casa poc més els queda que una mena de zones verdes que s’assemblen al sol dotacional d’eixes urbanitzacions, i que no hi van destinar en la seua planificació, pel que veig. Però, per contra, han aconseguit fer-nos, a tots i a totes, partícips de la seua desgràcia i tocar-nos la fibra sensible d’una manera indirectament proporcional.

Mentre els de l’interior veiem el fum que hi ha a la costa, pense que els de la costa no veuen el que cada estiu sol haver a l’interior, ja que, ací, tots mirem en el mateix sentit. Quan es va cremar Ebo, Pego o la Gallinera, no recorde cap comentari de ningú de Xàbia/Jávea ni de Benitatxell (Poble nou de)/Benitachell oferint-se a ajudar. Quines coses, eixes! I de les dimensions no he dit res.

Salvador Sendra

Llengua, humor i medicina

Sovint quan et donen un telèfon nou, et vénen impulsos de trucar tot d’una, i sovint, en aprendre una paraula nova creu hom de sentir-la per tot arreu, i així fins al punt de que les noves paraules o contactes esborren als antics...

Poques societats he vist evolucionar tant en poc temps com la vàlaca, val a dir, la romanesa del sud, que al nord, l’influx austríac es va mantindre molt més. Al museu d’història de Bucarest pot veure un com a principis del segle XIX, vestia la gent a la turca. Estant com estaven sota dominació otomana, la gent, per prudència uns, per oportunisme altres, imita les gales de la classe dominant. Pocs decennis més tard, i en ple auge de la dominació de la cultura francesa, van tots més parisinament abillats que els mateixos habitants de la capital de dit país. Això que nosaltres diguem ser més papistes que el Papa, i que a la republicana França (els reis guillotinats, recordem-ho), diuen être plus royaliste que le roi, o siga ser més monàrquics que el mateix rei...

Aquesta moda d’imitació francesitzant va anar calant tant i tant en les classes benestants, tot i que de manera tan falsa com imperfecta, que un dels millors satiristes, sinó el millor de la història de les lletres romaneses, Ion Luca Caragiale, per burlar-se’n al respecte, escrivia un sketch en el qual pam dalt pam baix una dona trucava al metge alarmada perquè se li moria el seu home, que el tenia molt malaltet. El doctor, sense immutar-se ni –millor encara- desplaçar-se a visitar el malalt li pregunta a la senyora si el seu home seguia parlant francès, a la qual cosa, ella molt indignada li respon que bien sûr, en comptes de sigur, com es diu en romanès. Llavors el doctor li diu que tranquil·la que no té res, penja i segueix llegint plàcidament el diari a casa. Quan es senta en perill de mort, ja li eixirà la seua llengua materna i s’estarà de caralls...

Això que sembla comprensible per humà, no sempre és cert, ni ho és per molt temps... ¿Què haguera passat si al cap de moltes generacions de “teatre”, de parla imperfecta de la llengua de l’altre, la gent haguera acabat per reemplaçar la seua llengua materna per la del dominant? La mort lingüística pura i dura.

Vegem-ho amb un exemple. Un dia, farà uns quatre o cinc anys, passejava pel carrer Campos de Dénia i al meu davant passejava una colla de vells i al darrere una de xicons jòvens que probablement havien fet foja a l’institut. Un dels vells fumava un caliquenyo, i amb una ampla pulmonada i sense avisar ens va tapar a tots els de darrere en un fum tòxic de dimensions semblants al fong nuclear d’Hiroshima. Els jóvens van començar a escridassar coses del tipus “quina pelfa”, “socors”, “auxili” i alguna més semblant, mentre que el vell, a penes girant el cap va deixar caure “xiquillos, mecaguen’déu”. En un tres i no res el carrer era una festa i a les atapeïdes taules de les terrasses la gent reia i reia per les paraules del jovent i la reacció del vell.

Això va passar a Dénia, a La Marina, on la llengua encara és viva. ¿Hauria pogut passar igual, posem a València o Alacant? ¿Haguera comprés algú les xerrades dels joves o la rèplica del vell? Vet ahí que la trucada amb visita mèdica avortada per simples raons lingüístiques a Bucarest de l’sketch de Caragiale, podria haver deixat de tindre raó unes dècades més tard, si privats d’un estat propi, a la llarga, tota la societat haguera adoptat la llengua del nouvingut dominant.

Lluís Alemany Giner

Brasov a 11 de novembre del 2014