El rellotge d’arena

 

En cas que haja de triar la música que hauria d’escoltar durant el temps que em queda de vida, o escolliria Mahler o Xostakóvitx; no sé amb quin dels dos em quedaria, però hui ho faria amb Mahler. No és difícil l’elecció, ja que estos últims dos anys he pogut assistir a la I, a la IV, a la VI i, un parell de voltes, a la X simfonia. A banda d’això, he rellegit amb avidesa els assatjos d’Adorno que hi tracten i he trobat alguna cosa d’interessant que, en una primera lectura em van passar desapercebuts.

Busque a Viquipèdia informació sobre la Primera Escola de Viena i hi trobe Haydn, Mozart i Beethoven. S’hi poden afegir altres com Schubert... Busque la Segona Escola i hi trobe Schönberg, Webern i Berg. Però Mahler també era vienés, i no apareix enlloc. Ara, escric de memòria, perquè ja fa unes setmanes que he deixat l’assaig d’Adorno, cosa que pot resultar interessant ja que només em base en les sensacions.

Imagine un rellotge d’arena en què hi ha, a la part alta, la Primera Escola i, a la baixa, la Segona: enmig hi ha Mahler. L’arena es filtra i baixa passant per eixa fina obertura. Les simfonies on se subjuga la totalitat a les parts podria ser una descripció de la part alta, mentre que, a la baixa, podem trobar la desestructuració de la totalitat. Enmig hi ha la construcció del tot com una suma de les parts i un lligam entre elles basat en els elements comuns. Això ho vaig apreciar clarament a la VI, però també ho apunta a la IV –diuen—, i com escriu Adorno, eixe fet podria donar pas de la Primera a la Segona Escola per dos motius, al meu entendre: la reducció a l’essència –dodecafonisme— i el fet que les parts, després de Mahler, s’alliberen de qualsevol vincle. Respecte de la Primera, de Mahler se’n pot extraure una crítica a eixe procés creatiu que partia de la idea de la totalitat, que abans era la raó de ser de la simfonia. Després, per posar un exemple filosòfic, Schönberg i companyia ja s’obrin a la postmodernitat; a la dispersió.

Adorno apunta, en una dita apòcrifa, que Mahler va dir a algun compositor de la Segona Escola, a Webern, que haurien de llegir Dostoievski per entendre el perquè de la nova creació, en què vinculava la música a la literatura com un moviment conjunt, mentre que l’altre compositor li va replicar que no calia, que ells ja tenien Strindberg. De seguida, vaig buscar informació sobre el suec i vaig fullejar una obra de teatre que em va recordar Beckett. Ara, per tant, ja sé que per acabar d’entendre Schönberg o Berg, o Webern, cal fer temps per centrar-me en la literatura d’aquell que hi proposen.

 Salvador Sendra 15/11/2024

Zelenski i els militars

 

Llig a la premsa –només els titulars i alguna entradeta, perquè sol ser de pagament— que Ucraïna té problemes per a trobar militars, entre altres coses perquè hi ha una forta deserció. Una dona que conec vol traure el seu fill d’eixe lloc i no té suficients diners: pensa que el reclutaran per anar al front. Abans, quan ho va intentar per primera volta, travessar la frontera costava 3000 euros. Amb el temps, segurament a causa del repunt de la inflació, el suborn va apujar a 6000. Ara, ja no ho sé perquè fa mig any que no parle amb ella; tampoc si ja està al front.

A més d’assabentar-me que Zelenski ja té assumit que el conflicte no durarà gaire, també per algun titular de la premsa seriosa, ara mateix acabe de vore una cosa realment curiosa que m’ha fet llançar-me a escriure: el president ucraïnés demana a l’OTAN que reclute els seus soldats perquè EEUU puga alliberar els seus de la faena de les bases que té a Europa. O siga, demana substituir nord-americans per ucraïnesos, amb els seus corresponents femenins.

M’ha vingut a la ment el conflicte dels Balcans, o el seu final. Europa va patir una època d’inseguretat d’allò més estranya. Recordeu els albanokosovars? De fet, encara n’hi ha molts d’establerts per ací. Però tornant a la notícia més pròxima, personalment em preocupa què passarà amb milers de mascles armats i entrenats per a la guerra que podran passejar per tot el continent sense massa a perdre i molt a guanyar. Perquè, ¿qui li diu a un home que du anys al front batallant amb els russos que ha de tornar a treballar a la granja, o al forn? Sí, sí: segur que hi torna per a guanyar els mil euros mensuals, si tot va bé, i tot això si hi ha granja o si hi ha forn.

Zelenski veu el problema, o li l’han fet vore, i s’avança a allò que s’aproxima. Els ucraïnesos ara són simpàtics i bons, però això pot canviar en quatre dies de postguerra. Per cert, ací podeu llegir tant com vullgueu, que l’editor no us cobrarà res.

Salvador Sendra 16/10/2024

La dreta i els impostos; l’esquerra i els serveis

És de primer de política que l’últim any abans de les eleccions no s’han d’apujar els impostos. Si es guanya, s’apugen i, si es perd, que els apugen els altres.

Anglaterra. Després de les eleccions i de la desfeta del partit conservador, els demòcrates han entrat al govern. Als pocs dies, Starner va anunciar que apujaria els impostos i que retallaria algunes partides dedicades als serveis socials. La segona part de la notícia costa d’entendre si es tracta d’un govern més progressista que el que hi havia.

França. Fa poc que s’ha pogut formar el govern i és pràcticament tot conservador. El primer ministre Barnier ha anunciat de seguida que apujaria els impostos i que retallaria algunes partides socials. La primera part de la notícia sorprén perquè els conservadors sempre busquen de retallar els impostos. A més, en este cas s’ha de tindre en compte que Macron, que ha estat qui l’ha posat, continua com a president i, hi cal afegir un altre apunt: l’extrema dreta de Le Pen és qui suporta el govern. A tot açò de l’extrema dreta s’ha d’afegir que, a Itàlia, Meloni està mirant d’apujar, també, els impostos...

Sovint pense que això dels partits polítics està arribant al nivell populista de l’España de Lerroux i, per tant, no hem de dir que açò no s’havia vist mai, perquè hi ha qui va vore Blasco Ibáñez capbussat a un finestró de la Basílica de la Mare de Déu resant per demanar-li alguna gràcia. Però més recentment, cal recordar Mariano quan va fer l’augment de l’IVA més gran que s’ha vist mai, i de quasi tots els impostos, i se suposa que també era conservador.

No sé què pensar perquè sempre he sigut un ferm creient de l’honradesa de la classe política i de la seua honestedat. No puc concebre que ens puguen estar enganyant, ni que fora una miqueta, per a guanyar unes eleccions, o que es presenten sense saber com està en tuacte.

 

Salvador Sendra 9/10/2024