En els darrers anys ha començat a estendre un meme que afecta a tots els
sectors de l’esquerra, ja siguen moviments socials o partits polítics. Aquest
meme és el de deute il·legítim. Ahí entren tots els partits polítics d’esquerres:
IU, Podemos, Compromís en l'àmbit de “Comunidad Valenciana”. També s’ha creat
un grup “Plataforma auditoria ciutadana de la deuda –PACD”, amb l’únic objectiu
d’esbrinar quin deute és il·legítim. Però, es pot declarar il·legítim el deute
o és una altra bajanada?
Certament existeix una teoria ja establida del deute il·legítim o odiós (en
anglés odious debt). Que va ser inaugurada pels EEUU arran de la independència
de Cuba i per a no fer front als deutes amb Espanya. Com a teoria legal va ser
obra d’un rus, Alexander Nahun Sack, i anant desenvolupant-se des de la fi de
la Primera Guerra Mundial fins ara. No repassarem l’evolució de la teoria, però
sí breument quins requisits s’han de donar perquè siga considerat odiós o
il·legítim el deute. Aquest són: 1) El primer requisit és absència de voluntat
del poble de contraure el deute; en les dictadures és dona per suposat, en
canvi en democràcies s’ha de provar. 2) D’eixe deute el poble no té que obtenir
cap benefici. 3) El creditor, qui deixa els diners, ha de ser saber, o poder
esbrinar preocupant-se una miqueta, que no hi ha voluntat del poble i no hi ha
benefici per al poble. Els tres requisits hi han de concórrer necessàriament.
En teoria, la tan esmentada auditoria sobre el deute hauria de servir per
veure si es donen els requisits. Una vegada vists els resultats, es poden
prendre tres camins: a) Anar a un Tribunal o a una Cort d’arbitratge
internacional i demanar que el deute es reconega com odiós. b) Negociar amb els
creditors –prestadors- posant damunt la taula que el deute és odiós i negociar
una quitança. c) Dir, directament, que no es paga per ser odiós i esperar a
veure que passa.
Aquestes són les bases reconegudes en el dret internacional. Això no
obstant, em sorprén que PACD, amb base a un article a parer meu mal
interpretat, fan les seues pròpies normes per declarar el deute il·legítim.
Ells diuen que: “Los criterios a utilizar para determinar si el endeudamiento
externo es odioso o ilegítimo deberían ser definidos por la legislación nacional”,
citant l’article de Stéphanie Jacquemont, “Que retenir du rapport de l’expert
de l’ONU sur la dette et les droits humains”. Però no el citen completa ni correctement,
ja que Jacquemont diu:
Les critères à utiliser pour déterminer si l’endettement
extérieur est odieux ou illégitime devraient être définis par la législation
nationale en tenant compte des éléments suivants :
i) L’absence de consentement de la population de l’État
débiteur ;
ii) L’absence d’avantages pour la population de l’État débiteur
; et
iii)Le fait que les créanciers avaient connaissance de
cette absence de consentement et d’avantages.
És a dir, les legislacions nacionals deuen definir què és deute odiós però
amb els criteris que hem assenyalat abans, no amb els criteris que els isca dels
collons. Certament, la majoria dels criteris de la PACD no serien admesos mai
per cap Tribunal ni Cort arbitral internacional. Si mirem alguns dels criteris,
els primers que apareixen:
1.1.- Mecanismos que facilitaron el endeudamiento
• La causada por
una fiscalidad regresiva y permisiva con el fraude fiscal.
• La generada por
culpa de la privatización de servicios que habían sido públicos, por el
sobrecoste generado por la gestión privada y por la pérdida de ingresos del
estado.
Són criteris ideològics. La baixa d'impostos directes i
pujada d’indirectes està avalada per una teoria econòmica, que agradara més o
menys, però portada endavant per un partit polític que ha guanyat unes
eleccions, per tant amb consentiment del poble. El mateix passa amb les
privatitzacions. No es sostenen aquests criteris perquè són ideològics i els
governs defensen i es diferencien per ideologies. Ells tracten de rebutjar un
deute que des d’una perspectiva d’esquerres no s’hauria de tenir. Els liberals
diran el mateix però del deute de sanitat. Per saber quines polítiques aplicar
hi ha eleccions, i es tria entre el model d’esquerres o el liberal.
Una auditoria del deute amb aquests –els de la PACD-
criteris, no tindria cabuda al Dret internacional. Com no sabem quins criteris
gastarien Podemos o IU, no podem aprofundir amb el tema. Però si cal fer
referència al que diuen Iglesias i Monedero respecte d'Amèrica llatina, de què
no es va pagar el deute i no va passar res. No va ser així, almenys a Equador, el cas més recent. Allí el que va passar el següent:
- Correa declara odiós un deute de 10.000 milions; - Rep amenaces del FMI, BM,
etc.; - Els bonistes, qui tenien bons, venen els títols, cauen el valor fins al
20% del valor nominal; - Correa havia preparat uns diners per comprar els bons,
800 milions, i va comprar per valor de 3.000, amb un estalvi de 2.200 milions.
Jugada mestra, què en puritat no és declarar el deute odiós, i no crec que als
mercats se’ls torne a enganyar. Respecte de l'actual cas argentí, ja veurem com acaba.
Amb aquesta perspectiva difícilment es podrà negociar.
Els acords negociats com el Irak post-Sadam i l’acord del Club de Paris, és
possible perquè EEUU pressionaven. Per tant, per negociar necessites una
posició de força que no crec que es done a l’Estat espanyol. Aixì doncs, l'única opció que queda és la de directament no pagar. Però, hauria conseqüències? Hi ha qui diu que no, hi ha qui diu
que sí. A l'Equador eren 10.000 milions de deute odiós, a l'Estat espanyol si tenim en compte el rescat bancari i el
“Banco malo”, que tots posaríem com deute odiós, en serien fàcilment 80.000,
100.000 milions. Les pressions serien brutals. Si realment es vol fer, caldria
fer un pla de contingències, que incloguera: què passa si et treuen de l’euro,
què passa si et tanquen els mercats financers, què passa si hi ha embargaments
comercials, etc. És una temeritat parlar de deute odiós i dir que no es paga sense
tenir un pla. L'article “DEUDA ODIOSA” fa una anàlisi sobre l’argentina, encara
que no és a fons, conclou que per Argentina seria bo. Alguna cosa similar, però
a fons, caldria fer a l’Estat espanyol.
Pel que fa a la “Comunidad Valencina” seria un cas
curiós, no hi ha res, cap referència a deute odiós d’una regió o una part d’un
Estat. Compromís calcula un deute odiós de 5.388.057.731 €. No diu d’on treuen
eixa xifra, però. Encara que no es mullen en si s’hauria de pagar o no. Supose
que seria impossible l’impagament i si hi hagués un govern a Madrid del PP$x€
acabarien llevant-li recursos per fer front a eixe deute.
És un tema interessant. És una via per plantar cara als
lladres internacionals. Però cal preparar-ho bé. Plantejar bé les coses, perquè
pel contrari és vendre fum. Amb un deute odiós declarat de 100.000 milions, es
podria crear una bola de neu de proporcions inimaginables. Qui té collons per
dir: jo no pague?
Links relacionats:
Compromís: Deute il·legítim.
http://auditoria.compromis.ws/
Definición deuda ilegítima - PACD
https://www.dropbox.com/s/1pla1din3znkbkz/Definicion%20Deuda%20Ilegitima.pdf
THE CONCEPT OF ODIOUS DEBT IN PUBLIC INTERNATIONAL LAW – ONU
http://unctad.org/en/docs/osgdp20074_en.pdf
ODIOUS DEBTS AND GLOBAL JUSTICE – Tesis Cristian Dimitriu
https://tspace.library.utoronto.ca/bitstream/1807/29699/5/dimitriu_cristian_201106_PhD_thesis.pdf.pdf
Que retenir du rapport de l’expert de l’ONU sur la dette et les droits humains ?
http://cadtm.org/Que-retenir-du-rapport-de-l-expert
Oskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada