Estudiar no és
debades. Sovint t’aporta punts de vista que sorprenen per la seua
espontaneïtat, ja que te n’ixes de la rutina i de la massa per vore els
esdeveniments des d’una altra perspectiva; quasi sempre encertada. Les
filologies clàssiques haurien de ser imprescindibles per accedir a qualsevol
tipus de faena de responsabilitat o, fins i tot, per donar qualsevol punt de
vista o opinió. Aprendre a gaudir del temps d’esbarjo, hauria de ser
l’assignatura principal de cada escola.
L’oci és
l’aventura més gran de la humanitat. L’oci és la manera més honesta de conéixer
qualsevol persona i de conéixer-se, a si mateix. Si haguera de fer una
entrevista de treball, tingueu per segur que preguntaria ―i tornaria a
preguntar― sobre este tema perquè allò que fan les persones en el seu temps
lliure és allò que desitgen fer i, per tant, com realment són. Per entendre’ns:
a la faena no s’és lliure però en l’oci, sí. L’oci ens espanta tant que
l’ocupem de manera estúpida i sense cap mena de rigor. En el temps d’oci
apareixen els nostres dimonis...
Una mala interpretació
del temps lliure és la d’associar-lo amb l’esbarjo. Jo, per exemple, estic de
vacances mentre escric i llig de manera compulsiva; diguem-ne que no estic
tocant-me els collons ―tot i que seria molt més productiu. I esta tasca definix
la meua personalitat millor que ho puga fer el temps de faena. De fet, la referència
a la filologia que he apuntat a l’inici, ho era per la seua vessant etimològica
perquè l’oci és anterior al treball i perquè l’oci és molt més important.
Nec otium és la paraula
llatina que es transforma en el posterior negoci.
L’oci és anterior i la seua negació és posterior perquè, senzillament, no es
pot negar una cosa que no existix. Primer es crea i, després, es nega: molt bé!
Però, no heu escoltat mai això que diuen d’«anar de vacances per carregar les
piles»? O, «anar de vacances per desconnectar»? Efectivament! Hi ha gent que
viu enganyada fins a eixe punt.
Si el treball
alienava l’individu, com deien les teories dels segles XVIII-XIX, segurament
encara ho fa. I una persona alienada és una persona que ha perdut la identitat
o que s’ha allunyat de si. Unes vacances on es desconnecte són unes vacances d’alienació
perquè una desconnexió és també això. Podem dir que, salvant les distàncies,
alienació i desconnexió poden esdevindré sinònims i l’ésser humà romandria
sense identitat, donat el cas, tant en el treball com en les vacances.
En les vacances
s’ha de connectar perquè la faena ens desconnecta del món i de nosaltres mateix.
En les vacances s’ha de descarregar perquè la faena ens ha estat carregant les
bateries i les tenim al màxim, això sí, no sempre d’energia positiva. En les
vacances hem de gaudir d’allò que som i d’allò que ens apetix realment i, si no
podem fer-ho, és perquè tenim encara un dèficit educatiu important. L’Imperi
Romà va durar molt segles i la causa del seu final va ser una simple confusió:
la del treball amb el menjar i la de l’oci amb el circ. Panem et circenses deien ells, mentre el temps de què disposaven
per a la seua identitat es balafiava en l’espectacle.
Salvador Sendra Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada