Sóc un perdedor
i m’agrada dir-ho perquè no hi haja cap dubte sobre mi i sobre la meua
personalitat. Són poquetes les voltes que he guanyat en esta vida tan
implacable amb la derrota. Ni en l’esport, ni en la política, ni en les apostes...
Quin desastre! Quin drama per als meus pares que hagueren volgut l’èxit per a
mi. Però, si he guanyat una xicoteta cosa, eixa ha estat la paciència i la
constància, per tornar a perdre, això sí.
Qui guanya toca
el cel amb el dit, o amb el cap. Hi ha un moment, el de la victòria, que deu
ser impagable i que situa el victoriós, més enllà dels humans. Jo, al pas que
vaig, no ho sabré mai... I ningú buscarà la meua amistat, i ningú voldrà
fotografiar-se amb mi, i ningú(na) em demanarà el telèfon. Però, hom s’acostuma
a això com supose que també li passa al guanyador que s’acostuma a guanyar;
s’acostuma a l’èxit.
La figura del
perdedor és vertaderament romàntica i captivadora: l’home, amb eixe toc extra
de masculinitat, que abandona la partida més net que un calze, amb el llacet
desnugat i la camisa mig descordada, per exemple. Ha perdut perquè ha apostat,
i ha apostat sabent que només hi ha un guanyador. Per a la resta, queden eixes
gotetes de colònia, el cigarret o el cognac que els fan tova la caiguda.
Però, i el
guanyador? Perquè guanyador s’és només un moment... la resta del temps s’ha de
tornar a competir sent el focus i l’objectiu. L’endemà de guanyar ja es perd i,
per això, la cobdícia és el pecat dels triomfadors. I no pel seu impuls
desmesurat envers les coses alienes ni cap a l’ànsia de poder, sinó perquè,
realment, en el fons se senten perdedors i han de sobreposar-se a ells mateix.
La cobdícia i la competitivitat són els mals dels pobres triomfadors que es
poden sobreposar a tot excepte a la seua trista realitat. La paciència i la
constància són els béns dels grans perdedors que se’n foten si no arriben al
final de la partida perquè entenen que guanyar ja és jugar-la.
Salvador Sendra Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada