l
Al 1953, durant la fase més dura de la persecució duta a terme pel senador
republicà Joseph Mc Carthy contra allò que es consideraven activitats
antinordamericanes, Ray Bradbury publicà una novel·la, Farenheit 451, en la qual justament qui devia protegir del foc, val
a dir els bombers, encenien fogueres. No qualsevol tipus de fogueres sinó
fogueres de llibres. Qualsevol ciutadà de bé era encoratjat a denunciar al seu
veí delinqüent per lector. Valga aquesta obra com a al·legoria dels perills de
la cultura i com un poble àvid de coneixences, es passa sota mà llibres
prohibits ignorant la voluntat dels que manen de que romanguen en la
ignorància. Ara, això implica d’entrada que la gent vol saber, malgrat tot i
per damunt de tot, la gent vol saber. Es podria extrapolar a hui en dia? Val
per al País Valencià d’ací i ara? Per a la resta de l’estat espanyol o en
general arreu del món en l’actualitat?
Prou de teoria vejam-ho amb fets. Dia 11 d’agost del 2014, nou hores del
matí a Dénia, autobús de gom a gom per període estival, 64 places de 64, totes
ocupades. Línia Dénia - Gijón i moltes hores de carretera al davant. Puc
comprovar com puja i baixa gent a les estacions intermèdies però que ningú -repetim
ningú- llegeix. Tots consulten febrilment els seus telèfons de nova generació.
La companyia oferta diaris, dos, l’As de premsa esportiva i l’Información
d’Alacant, en castellà tot i que ara no toca tocar eixe tema. Hi ha un feix
d’ells al davant del conductor, i la major part hi resten allí, virginals, ni
tan sols fullejats. De premsa seriosa res, llevat de l’exemplar únic d’algú que
no compta per ser jutge i part. Probable explicació, la manca de qualitat; la
primera plana de l’Información porta que una octogenària de Madrid inaugura ella
en solitari la llançadora-bus de Villena a Benidorm que li estalvia a la gent
el tindre que arribar a Alacant ciutat, per després continuar cap al “rovellet
de l’ou” del turisme valencià... Bé s’entén que es tracta d’un soporífer estiu
on no passa res, un avió civil bombardejat a Ucraïna (estan bojos eixos
russos), alguns centenars a la espera de milers de palestins morts en la
enèsima acció punitiva israeliana (encara tenen poc els moros aquells) o la
pandèmia de l’èbola desbocada per Àfrica (pobrets negrets), etc. Vistes les
coses, com pel món no passa res, una persona ocupant en solitari una nova línia
de transport recentment oberta merita la primera plana, és evident.
Dia següent, línia Valladolid – León, cap nou lector, ni mig ni cap com el
capellà que ja no canta de la cançó infantil. Finalment, dies més tard, de
Saragossa a Gandia, algú finalment llegeix. Es tracta d’un bestseller, val a
dir del producte altament promocionat d’una potent distribuïdora. Traguem
comptes, durant vora una setmana vaig anar agafant un total de cinc línies
diferents, totes plenes, i posem amb una mitjana de seixanta places per
autobús. Això fa tres-centes persones i un lector, un lector influït per
publicitat. No cal doncs parlar de la usura i mort de la lectura?
En la novel·la de Bradbury, flattering
indeed, de manera sorprenent i positiva el poble vol aprendre mentre que
ací sembla que hem volgut desaprendre sense haver però mai arribat a saber. Que
cada qual en traga les seues pròpies conseqüències.
Lluís Alemany Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada