EL VISIONARI

 

És molt dura la faena del profeta; i mal pagada! I tot això per no entrar a avaluar el risc que comporta, no per les contrapartides d’errar sinó al contrari, per les possibilitats d’encertar. Un profeta és sempre un mentider que es basa en suposicions i hipòtesis sobre el futur i que difícilment es poden transmetre d’altra manera que sota la relació mestre-alumne. La il·luminació, per tant, es pot donar per extensió o per contacte; no s’hauria d’estudiar perquè no té cap relació causa-efecte que es puga racionatilzar i que vaja més enllà de l’estadística. La mentida es deu a la seua irrealitat, simplement.

La majoria de profetes són catastrofistes perquè, supose jo, és més fàcil que t’escolte un desgraciat (persona mancada de gràcia) que un agraciat (persona graciosa), amb tota la importància que s’ha de donar als prefixos. Una volta finalitzada la catàstrofe, busquen la regeneració posterior al desastre. L’exemple més actual el podem observar amb els crítics de l’economia i les previsions de la darrera crisi: qui la va preveure? I, com ho va fer? Però, algú s’ha aventurat a fer la reconstrucció?

Cada element profètic té una mena de contrapartida, més positiva en una primera ullada però molt més patètica per a qui ha caigut, en algun dels seus projectes lluminosos, sota l’espasa de Dàmocles de l’expropiació; sempre per al bé comú, això sí: el bé comú d’un camp de golf, el d’una instal·lació abandonada als pocs anys, el d’una carretera totalment inútil... La causa de les profecies dels primers es troba en l’aparició dels segons, molt més perniciosos que els profetes que, a la fi, només són teòrics.

En el segon cas, l’impulsor dels projectes tenia un nom paregut al fet servir abans; se’l solia conéixer com «el visionari». I este element, per contraposició al profeta, era positiu, estava ben mirat i els bancs li fiaven diners. A cap banc se li hauria ocorregut fiar-li’n a un profeta finisecular o catastròfic, veritat que no? Per contra, el visionari arribava carregat d’il·lusió i envoltat per una aura daurada, il·luminada, mentre convencia la gent amb la seua natural desimboltura i les seues dots de seducció. El visionari no és cap mentider perquè, com sí que és creador, el resultat es pot apreciar o intuir, si més no. El visionari era el complement ideal del banquer i ho pot tornar a ser: atenció!

La faena del visionari és més agradable, i millor pagada, que la del profeta i els resultats són més evidents a curt termini. Els seus seguidors són d’altra talla, molt més agraciats que els del profeta (atenció al prefix) i podrien passar per hòmens/dones de negocis i per gent formada, tot i que la seua saviesa, en el fons, també es transmet per contacte o per extensió, encara que, això sí, se sol plasmar en un paper o similar, en forma de plànol i farcit de colorets. També podia fer servir un projector, en les seues tècniques de seducció, o fulls plens de fórmules i números.

I encara recriminen els profetes per no haver previst la crisi! Però, com l’anaven a transmetre si només s’escoltava els visionaris? No obstant això, a mi el que em crida l’atenció és la constant negativa a ensenyar religió, a les escoles i als instituts, que hi ha hui dia. Però, si els més religiosos es troben instal·lats en les facultats i en les escoles de negocis i donen classes d’estadística i d’altres assignatures semblants. Però, si la seua intenció és la de promoure eixa il·luminació divina que s’anomena «intuïció». A més, als infants, ja des de xicotets se’ls ensenya a creure en totes eixes coses fins al punt que les accepten sense més. No serà que, la formació religiosa clàssica, la intenten apartar perquè, en el fons, és pura competència? O incompetència ―s’hi podria afegir.

Salvador Sendra Perelló