Islam i conflicte.

Fa pocs dies un grup d’islamistes radicals va atacar la seu del setmanari satíric francès Charlie Hebdo amb el resultat de dotze morts, ferint a més, greument altres quatre persones. Això ni que dir cal, ha generat una honesta onada de simpatia per la publicació francesa. Per tot arreu, internet, manifestacions al carrer amb la consigna “je suis Charlie”, jo sóc Charlie.

En qualitat de llicenciat en àrab i coneixedor per tant de la realitat de l’Islam per via indirecta dels estudis o per via directa mitjançant prolongades estades en països de confessió musulmana, creia que tenia que deixar sentir la meua veu al respecte.

Si no he escrit abans, no ha estat per mandra sinó per deixar refredar els fets. Em retenia també la sospita d’un fet posterior que esperava que acabaria passant, com així ha estat. Després de l’onada de solidaritat amb Charlie Hebdo, amb l’al•ludit motto de “je suis Charlie”, ha aparegut el quasi homònim “je ne suis Charlie”, que més lluny en significat però, no pot estar.

La gent de Charlie Hebdo ha estat assassinada per dibuixar unes vinyetes aparentment ofensives, i la gent que dies més tard branda el “je ne suis Charlie”, n’està d’acord. Strictu senso i tirant de la corda amb un paral•lelisme és com en els casos en que gent atrabiliària justifica la violació d’una dona perquè porta minifalda o provoca, i jo no n’estic d’acord. Si algú publica alguna cosa que no t’agrada, no la compres, si hi ha un programa a la televisió que no t’apanya, canvies de canal. Tan difícil resulta d’entendre? Per a la gent del “je ne suis pas Charlie”, en certa manera s’ho han buscat i s’ho han trobat. No crec que se’n alegren directament però sí hi troben una justificació. El problema és que no es pot justificar una mesura que tinga majors conseqüències (o que estes siguen irreparables com ara en el cas de la mort), que altres. Un dibuix es pot esgarrar o simplement no mirar, ressuscitar a un mort és molt més “difícil” i tràgic.

I pot ser ahi rau la clau de tot, la de gent que està disposada a creure coses indemostrables mitjançant la fe. Es podrà argumentar que la nostra actual societat occidental està corrupta o buida de contingut, però afortunadament pocs trobarien causes directes per les quals matar, i ahi trobem de nou la clau de la qüestió. No trobem causes directes per matar, però sí els nostres governs ho fan en el nostre nom, amb la nostra aquiescència mitjançant el vot atorgat. ¿No anirem a reconèixer que hem estat durant dècades patrocinant tirans i dictadors al món musulmà com a dirigents de països només perquè ens interessava el seu petroli o altres?

Mentre que els occidentals veuen el món d’una manera variable i evolutiva, els musulmans el veuen de manera invariable i segellada. Per als musulmans, per als musulmans practicants s’entèn, no cal desgastar-se pensant en la licitud de tal o qual cosa, ja Déu va parlar en el seu moment, i la seua paraula va quedar fixada en un llibre, en este cas el Corà, de manera que si en el Corà es diu que el nom de Déu és sagrat i no pot ser ridiculitzat, així com tampoc la religió i els seus preceptes, no hi ha res a dir, res a qüestionar, només cal aplicar-ho en el dia a dia, per obtenir al final de la teua vida la salvació eterna.

Observem-ho d’una manera pràctica. Els deu manaments del cristianisme, que són els mateixos del judaisme, atès que el primer és una escissió posterior del segon, posen com a preceptes principals, l’amar a Déu per damunt de totes les coses i el no citar el nom de Déu en va. No robar o matar, que per a un occidental provinent del Dret Romà serien els primers, a penes vénen en cinquè i setè lloc, quedant en mig el de no cometre actes impurs. De nou, per a un occidental de base greco-llatina, és estrany que un decàleg de preceptes religiosos s’hi fique en aspectes de moral pública. Per a grecs i romans, un sacerdot era un tècnic en litúrgia, algú que sabia que el dia tal s’utilitzava la capa morada o verda o es sacrificava tal animal o altre, però no entraven en preceptes de moral pública, que era personal, i la transgressió de la qual era penada civilment i no religiosament.

Els musulmans, en el món actual, es senten perduts. Es troben amb una cascada de coses com ara telèfons, avions o ordinadors que no existeixen en el seu llibre de referència. Cóm afrontar doncs la vida actual amb un llibre vell de més de mil cinc-cents anys? De nou mitjançant la fe... la distància és tan gran amb la realitat que o creus o no creus, i la gent que va atemtpar contra els dibuixants de Charlie Hebdo creia, i creia a més que estos havien obrat mal. Una mala obra, el nom de Déu en va, que bé mereix la mort... Al seu parer, ells han obrat bé.

Dit això, vegem com cada societat té els seus límits, a Alemanya no es pot fer apologia del nazisme sense patir conseqüències penals ni a Espanya anar contra la Corona. ¿Cal recordar que el també setmanari satíric El Jueves va veure la seua edició segrestada quan va mostrar la imatge dels prínceps copulant per procrear i cobrar subvencions per fills? Com vegem, cada cultura té els seus límits i la diferència és el grau de violència que els seguidors d’unes religions o cultures estan disposats a fer per tal de fer complir els seus preceptes. Hui en dia a Occident ja no creiem en la pena de mort , i no és casual que la religió ja no hi siga poderosa. Quan Occident era religiós, la religió tenia un paper preponderant, es cremava i torturava gent per causes d’ofensa a Déu com en l’Islam encara hui en dia. Cal recordar que l’abolició de la pena de mort o l’esclavatge no són obra del cristianisme, que en principi el condemna, sinó de la Il•lustració francesa.

Si volem viure en pau, tenim que aconseguir que la religió deixe de tindre poder sobre les nostres vides. 

*Cal apuntar, per últim, que en el món hi ha vora mil dos-cents milions de musulmans que no cal demonitzar col•lectivament com assassins per l’obra individual d’uns quants. Si en un fals paral•lelisme es volgués identificar musulmà amb assassí, repensar que la lògica dicta que amb mil dos-cents milios d’assassins, el planeta esdevindria un lloc simplement inhabitable.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 11 de gener del 2015