D’esportistes de
la música, com recorde que deia Adorno, en van apareixent per tots els llocs. I
ho dic jo que tinc un amic que es preocupava perquè ensenyaren jazz als
conservatoris. Però, pensant-ho en gelat, és com quan ensenyen belles arts, no?
Quan l’alumne acaba, se sent un artista, i jo me n’alegre , fins i tot, vaig a
la seua exposició, o audició. Sense comentaris...
Penseu els grans
músics de jazz. Ara, penseu-los anant a la facultat cada dia a les 8,15 del
matí amb la borsa al coll i un Bollicao per al pati. De segur que allí
s’hagueren ensenyat moltes coses, i bones, però, és això el que haguérem volgut
els escoltants? La tècnica fa l’artista, vénen a dir, però, i la vida? Què fa
la vida?
Potser, a l’edat
en què qualsevol acaba el conservatori, amb capacitat per interpretar una peça
qualsevol de mitjana dificultat, una d’estes figures que ara ens haguérem
entossudit a domesticar ja tenia més recorregut fet que tota la promoció de
llicenciats junta ―perdó: de graus. I són els que escoltem enregistrats o els
que gaudim amb les seues partitures.
No obstant això,
jo vull anat un pas més enllà perquè l’altre dia vaig estar escoltant un quartet
de corda interpretant Mozart. No m’agrada Mozart o, millor dit, no puc perdre
el temps escoltant-lo. No obstant això, de jove l’oïa, com tots, supose. El
quartet tenia un bon currículum acadèmic i una tremenda mancança de rodatge. No
em va agradar perquè era música acadèmica però, qui els diu a eixes xiques que
callen? Qui els diu que no ens interessa el que toquen? I més quan no han
fallat ni una sola nota.
Si seguixen
tocant, potser, en uns anys, ho facen d’allò més bé i no em sàpiga mal gastar
el meu temps escoltant-les però, de moment, no. I m’he adonat que, allò que
m’interessa de la interpretació i de la creació és el que no es pot ensenyar a
l’escola, o siga, la personalitat i la gràcia que em transmet l’autor o
l’intèrpret. Quan el concert, o la pintura, o el poema, o el llibre... no em
transmet res d’açò, passe a analitzar-ho de manera racional, com és costum en
mi. Però, per salvar la meua imatge front a les acusacions de racionalista,
pragmàtic o rigorós que se’m solen fer, he de dir que només aplique eixos
criteris quan els altres sobren.
Ja voldria jo
que un estudiant de filosofia esdevinguera un filòsof, que un de periodisme
acabara sent periodista, que un d’història fóra historiador... Però això no
passa i, per tant, els hem d’examinar fins que arriben al punt on se’ls
permetra tot i, després, tot ho podran. Però, recordeu, això no s’ensenya a
classe; s’aprén a altres llocs, però no em pregunteu on... Esta és la primera
lliçó!
Salvador Sendra
Perelló
3 comentaris:
En el 3r paràgraf, en la 1a línia, hauria de posar: "...a l'edat en què qualsevol acaba el conservatori, amb capacitat per interpretar..." Sembla que m'he menjat una preposició! La fam...
El geni és ínsit, hi rau a dintre. Django Reinhardt no va passar per escoles per ser un talent del jazz, i així molts més. Molt sovint la tècnica mata el talent, el sepulta o el desvirtua.
Ja vaig comentar en altre article allò que pense sobre la qualitat de l'art, posant l'exemple d'una polèmica del final de la il·lustració: "L'excés és l'obre d'art". Per extensió, es pot afirmar que l'artista és qui pot trencar -amb èxit-l'academicisme i, com bé diu el comentari anterior, quan més capficat et trobes en eixe academicisme, més difícil és desfer-se'n d'eixa línia. Les modificacions, si n'hi ha, són mínimes, cosa que no pot considerar-se un trencament real com el que provaca el geni.
Publica un comentari a l'entrada