EL MAL FRANCÉS

Tenia un professor, a la facultat, de filosofia, que solia posar l’exemple del Maig francés com a «allò que no es podia tornar a repetir», o, millor dit, «que no es devia repetir». Tots els mals de l’actualitat tenen el focus en esta revolta estudiantil i en les seues repercussions que ací, a España, es multipliquen per molt. El professor, de manera molt intel·ligent, basava el seu argument en l’hermenèutica i en la capacitat per interpretar i deia que, per fer-ho, primer cal saber: quan escoltem campanes, hem de pensar si toquen hores, si fan el senyal de missa o si, per contra, toquen a morts. Si no entenem, difícilment interpretarem!
 

L’home deia que, en esta revolta, «tots interpretaven sense disposar de la base adequada per fer-ho» i, aleshores, «les conclusions resultaven errònies per força». El mateix fet de qüestionar els mètodes d’avaluació, d’aprenentatge o de resolució, sense proposar-ne altres d’alternatius, du al relativisme esperpèntic que propugna qui no s’entera massa d’allò que es du entre mans. Però, si a tot això se li afegix la força d’un moviment ample i amb molta gent mobilitzada, com a mètode de pressió, s’acaba parlant de França i d’eixe Maig funest.
 

Si apliquem l’argument del meu estimat professor al canvi polític que vam patir ací, veiem que hi ha coherència. En la transició des d’una dictadura cap a la democràcia s’obrin moltes possibilitats de millora i d’ascens social, tant en l’administració com en els negocis. Possiblement, estar en el lloc adequat en el moment oportú siga més important que cap altra cosa però, si tenim en consideració la proximitat del 68 amb la Transición, i atenent l’habitual retard a què sempre ha estat vinculada España, no cal parlar més del tema perquè els comptes ens ixen sols. Els governants i els caps empresarials, burocràtics, socials i docents, en la seua majoria, són el fruit d’este Maig francés que arriba amb retard a causa de l’ample de via. I això sense tractar la cultura que, també, a poc que aprofundim, ens apareix l’obra mestra de la mediocritat i del provincianisme anomenada Movida. I no estic vinculant el tema dels orígens de la crisi amb el procés de creació de necis; que conste.
 

Personalment, em va agradar molt, moltíssim, un comentari que va fer Artur Mas, l’actual president de la Generalitat de Catalunya que, quan li van preguntar sobre la seua participació en els moviments estudiantils de l’època, l’home va contestar que no va estar en cap perquè «estava a casa estudiant». Això ―simplement, això― diu molt a favor seu, i més encara quan la participació en tota esta farsa encara es veu amb bons ulls i els revolucionaris de l’època ho recorden amb enyor. Segurament, sobre açò, el meu antic professor pensaria que és a causa de l’hermenèutica... Tanta manifestació i tanta assemblea no els va deixat temps per aprendre el que calia i, així, poder adquirir la base apropiada per a la interpretació! El resultat és evident: ara no poden interpretar ni la seua pròpia vida! 

 

 

 

Salvador Sendra Perelló