Recull la periodista Monica Iordache en l’exemplar del
seu diari, el Presa Libera del 17 de novembre del 2004, unes interessants
reflexions sobre el que seria l’últim congrés del Partit Comunista de Romania,
allà pel llunyà 1989. A
jutjar per estes reflexions sembla ser que el règim era inconscient del perill
que l’assetjava.
Pocs mesos més tard, el propi dictador Nicoalae
Ceacescu i la seua esposa i col·laboradora Elena, morien afusellats davant les
càmeres de la televisió pública. Més que d’una mesura exemplificativa, es
tractava d’evitar que adeptes a estos i el seu règim, travaren amb el seu
recolzament a l’antic líder, el progrés d’una revolució que ja semblava
impossible d’aturar.
Tot i així, en aquell XIV i últim congrés del PCR,
el Partid Comunist Român, els esdeveniments es van desenvolupar seguint els
paràmetres previstos. El camarada Nicolae va ser reelegit unànimement entre les aclamacions dels compromissaris
assistents. El partit, l’únic del país, sofria de forta piramidalitat, val a dir, als congressos només assistien els
membres electes, i estos només ho eren si demostraven provada fidelitat al
règim, partit i líder.
Tal i com recullen les actes, el camarada
president va parlar i parlar, incansable com tots esperaven que ho fera, durant
més de sis hores consecutives. El camarada per antonomàsia, va esfilagarsar un
per un tots els problemes de la pàtria, i no va estalviar crítiques pròpies,
que malgrat tot, cap dels allí estants, va jutjar com a sinceres. En aquell estat-presó
que havia esdevingut la antiga Dàcia romana, ningú ignorava la realitat del
carrer, i el partit era tan sols una via per a l’èxit, de fet, per a la major
part de la població, la única possible.
Seguint el guió preestablert, el camarada va
recollir durant el seu parlament epítets del tipus “benefactor del poble”,
“geni insigne”, “pare de la pàtria”, “protector dels desvalguts”, “salvador de
les masses populars”, etc. Ometem reproduir els passatges textuals del discurs
del camarada, car una somera enumeració dels mateixos serviria per confondre
les ments més conformades: un règim que maquillava la precària realitat social
amb fanfàrries triomfalistes, no podia sinó utilitzar un llenguatge alambinat i
monocord, grandiloqüent però monocord. Per definir el tipus de llenguatge
emprat pel Partit durant les seus manifestacions de parer o qualsevol tipus
d’expressió tant oral com escrita, el poble va encunyar el significatiu
apel·latiu de limba de lemn, val a
dir, llengua de llenya, llengua afregallada, travada, inexpressiva, buida.
Com algú que durant anys ha tingut la obligació
d’aprendre a omplir llargs espais de temps en públic, el camarada màxim sabia
també en ocasions, arrancar a la audiència aplaudiments espontanis. Dirigint-se
als presents i apartant de la vista el paper on tenia el discurs imprès, va
exclamar que la natura, també ella, era socialista. Durant uns breus instants
va paladejar els rostres de sorpresa entre els assistents, i després va dirigir
la mirada a la claraboia allà dalt al sostre, des de la qual es filtrava la
llum d’un dia de novembre inusualment clar per a la època de l’any en que
s’estava. Després, va continuar dient, que igual que els núvols s’havien
apartat per deixar pas al Sol en el gloriós dia en que es reunia l’especial congrés
que devia donar forma a una nova manera d’enfocar un futur que es presentava
convuls, també este s’obriria de manera radiant front a l’impuls dels camarades
del Partit, que com bé es sap, només volen el benestar de la pàtria.
Pel cap de tots flotava el fantasma de la caiguda
del Mur de Berlí. L’est d’Europa i les nacions socialistes -¿caldria més aviat parlar de sovietitzades?-, bullien en revoltes en
aquell final d’any fatídic de 1989. De Bulgària a Txecoslovàquia, de Polònia
als Balcans, que ja començaven a anunciar una dècada de conflictes que
justificaren les paraules que el vell dirigent britànic Winston Churchill els
va dedicar: “els Balcans produeixen més Història de la que poden digerir”.
Acabat el congrés, els compromissaris van tornar
als seus llocs d’origen amb els mateixos dubtes de sempre. A jutjar per la
rapidesa en que es van produir els fets posteriorment, costa creure que molts
dels assistents no sapigueren que, a diferència d’allò que assegurava el
dirigent màxim, no havia ni hauria un radiant futur per als socialisme
romanès. Poc més d’un mes més tard, el
Partit Comunista Romanès cessava d’existir al bell mig d’un gegantesc bassal de
sang. Poc més d’un mes més tard, el mateix dia de Nadal, l’anomenat Geni del
Carpats i alguns dels seus més propers col·laboradors, eren executats front a
les càmeres de la televisió pública. A la seua crònica, la periodista conclou
afirmant que la caiguda del règim presenta encara hui en dia més ombres que
llums. Molts aspectes segueixen sense ser elucidats vint anys després. Hui
sabem que la elecció d’un Papa polonès no va tindre res de casual ni relacionat
amb la capacitat del candidat per a presidir la trona de Sant Pere; un Papa
polonès era la millor manera de minar des de l’interior un règim presidencialista i autoritari, un
règim incontestable per mitjans polítics o militars. Si no era possible la
batalla de manera frontal i política es faria per altres canals subrepticis. El
Sha de Pèrsia, per exemple, es va dedicar durant dècades a massacrar (en el
sentit més literal de la paraula), a la seua oposició política, de mode que
esta es va anar refugiant allà on el règim menys s’ho esperava, a les
mesquites. En els curts mesos en que el Sha va sobreviure a l’exili, no va
parar de preguntar-se una i altra volta, una i altra volta, cóm va ser possible
ésser destronat per aquell clergue radical. Hui tant el Sha com el seu
opositor, Khomeini, han mort, però només continua viu el règim de l’últim dels
dos. Hui com ahir, el poble persa i altres tants al voltant del món, sofreixen
la opressió i mancança de llibertats derivades d’un règim dictatorial, i de poc
serveix ni consola pensar que abans es patia per causa d’un dirigent corrupte i
ara en nom de Déu.
Tornant a Europa, les diferents fonts consultades a
penes es posen d’acord en altra cosa que en apuntar la extrema celeritat dels
esdeveniments que van conduir a la caiguda del règim socialista en Romania. A
la llunyana ciutat de Timisoara, la Temeszvar dels temps de l’Imperi Austro-Hongarès,
va prendre cos una petita rebel·lió encapçalada per Laszlo Tökes, un rector de
la minoria hongaresa. Semblava quelcom de massa llunyà i insignificant com per
a arribar a la mateixa capital. Tanmateix, als pocs dies, el focus d’infecció
amenaçava ja a la mateixa capital. La rebel·lió havia anat sumant adeptes entre
les nombroses masses de descontents tot
a l’ample del país. A la avui anomenada Piata Revolutiei, val a dir Plaça de la Revolució , perquè allí
es coincideix a apuntar l’origen de la mateixa, el camarada Ceacescu va eixir a
parlamentar amb les masses, les quals, enardides ja, van iniciar el camí cap al
Comitelul Central al Armatei, la veïna seu del Quarter General de les Forces
Armades. Una ordre suposadament emanada del Palau Presidencial, va manar obrir
foc. No s’ha pogut determinar si va emanar del mateix líder del partit o si ho
va ser, per contra, obra d’alguns dels seus col·laboradors. Tot i així, sí és
possible pensar que molts alts dignataris del partit i les forces armades
cregueren que una demostració de força permetria guanyar temps, el temps de
mamprendre depuracions, de defenestrar responsables, de fer creure que
s’actuava en pro del canvi, quan en realitat s’actuava per la preservació i
supervivència del règim i que tot romanguera com estava. Altres volen creure
que es va tractar d’una reacció d’autodefensa pel temor a les masses
desencadenades davant de les més altes instàncies estatals.
Passat el temps, els nostàlgics del règim diuen
que grupuscles d’agitadors professionals pagats per nacions estrangeres,
s’havien infiltrat entre les masses populars per tal de forçar que aquestes amb
el fervor de les seues accions reivindicatives, aconseguiren la definitiva
caiguda del règim. Per a molts, l’alba d’un nou dia no socialista no arribaria
a ser mai una realitat i van morir víctima d’aquell eufemisme anomenat “foc
amic” perquè disparat per les mateixes tropes del teu país, tot i que la bala
que et mata és sempre la teua enemiga independentment de que la disparen els
teus connacionals o no, la gent del teu bàndol o el contrari...
A la principal artèria de la ciutat, la
confluència de la gegantesca avinguda General Magueru amb la Piata Universitatii
Amb motiu del desè aniversari de les matances a la Plaça de la Universitat , després
de deu anys d’imperfecta democràcia, les autoritats van decidir instal·lar una
placa de marbre que recordara a les generacions futures allò esdevingut en
aquell lloc en aquell fatídic final d’any de 1989. La placa deia textualment:
Aici s-a murit pentru libertate
Poques voltes, tan poc significa tant. Al poc temps
d’instal·lada la placa, i emparat en la foscor de la nit, algú va pintar un
interrogant al final de la frase. Un interrogant que semblava voler expressar
la frustració per tanta sang vessada en va. ¿Ací es va morir per la llibertat?
... un to d’amarga reconvenció semblava emanar d’aquella curta frase
profundament alterada en el seu significat amb només un signe. ¡Això és
economia de llenguatge!
Postscriptum – Anys més tard torne a passar per
Piata Universitatii i veig que el temps ha esborrat l’interrogant. La frase
segueix però sense recuperar el seu
pretès caràcter moralitzant primigeni: com un tímid palimpsest, a penes arriba
un a discernir la paraula libertate,
suplantada per una altra i una exclamació, ara diu...
Aici
s-a murit pentru… capitalism!
No hi ha dubte. Es tracta d’una afirmació
categòrica que no deixa d’exhalar un cert regust siga de perplexitat que,
pitjor encara, de resignació.
Lluís Alemany Giner, Bucarest a 24 de gener del
2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada