XAVI CASTILLO SE’N VA A L’ATUR

I 100! En van cent, d’articles, en este BLOG. A banda, he estat molts anys escrivint en altres llocs però això forma part del passat, de quan creia amb la amistat i amb els objectius comuns per damunt d’altres oportunismes. El metge m’ha dit que seguisc millorant però que no ho deixe, de moment, i que complete el tractament amb algun licoret, dinars i sopars especials i converses de sobretaula al voltant de si existix vida més enllà.

Óscar m’ha dit que té un fardet de Partagás nº 4 acabats d’arribar de Cuba, i que això també em pot ajudar en el tractament; jo confie en ell perquè sol encertar en estes coses i haurem de quedar per iniciar el procés. D’una banda, hui és un dia alegre, per totes estes coses, però, d’altra, hui és un dia trist. M’angoixa pensar el futur de Xavi Castillo perquè s’està quedant sense referents per a treballar, i estes coses m’afecten.

De ma güela Consuelo he heretat això: eixa sensació d’angoixa i de sofriment que ella en deia patir. Doncs, sí, patisc per Xavi perquè és una persona faenera que està destinada a l’atur. Personatges com els que hem gaudit fins ara no es podran trobar mai més, i ell n’és conscient, i jo, també. Han estat uns anys brillants per a tots nosaltres on hem pogut gaudir d’un seguit de moments que ara hem d’anar assaborint des de la memòria. Rita és fantàstica però Camps tenia molt de potencial, no m’ho podeu negar. Rus, en qualsevol altre lloc (Itàlia) haguera triomfat com la Coca-Cola.

Alacant també tenia els seus referents, encara que sense la tirada dels primers, o Castelló, amb l’insubstituïble Carlos Fabra, que tantes vetllades de glòria ens ha donat. Canal Nou va fer que totes estes personetes passaren a ser com de casa, al matí, a migdia, a la vesprada i a la nit: a tothora! Però, fins i tot açò s’ha acabat. Realment, no sabem allò que tenim fins que no ho perdem.

A Catalunya, com que no podien gaudir d’açò, es van haver d’inventar un programa que es diu Polònia però, com bé deia Xavi Castillo, ací, la realitat supera la ficció i els nostres personatges han sigut tan fantàstics que amb Notícies Nou n’hem tingut prou. El pobre Xavi, mai no ha arribat al nivell de Rita, de Camps, de Rus o de Fabra, i això és una realitat.

Però no vull angoixar-vos més perquè no patiu, com Consuelo, perquè pot ser que n’arriben de millors, o de bons, o de mediocres, o, simplement, que n’arriben ―redéu, quina angoixa i quina tristor! Però ho deixaré ací perquè jo volia escriure un article divertit per celebrar els 100 i m’estic enfonsant, de nou. Oscar, quan m’has dit de tastar eixos Partagás acabats d’arribar de Cuba?

 

Salvador Sendra Perelló

STEFANO RUSSINI: L’ARMANI DE XÀTIVA

No és cap secret que vos conte que m’agrada la roba. Quan mire els polítics i tot això ―gent d’empresa, artistes, tertulianos i altres elements televisius― em fixe en la manera que vestixen, els nucs de les corbates, les sabates de taló i altres coses de suma importància. El que diuen estes personetes, realment, no m’importa gens i miqueta.

A partir de les conclusions que extrac de la manera de comportar-se i de vestir-se, puc fer les anàlisis pertinents i sempre encertades. Les paraules, se les endú el vent... No obstant això, la meua sensibilitat a l’hora d’observar i de dotar de contingut el missatge visual, de vegades, m’ha portat algun que altre disgust, com en el cas de Rus.

Si dic que Rus no dóna la talla, encerte segur! Però no va per aquí l’assumpte... La primera cosa que em va cridar l’atenció, d’este personatge, va ser l’ús de les corbates i, per suposat, el mocadoret a joc. Els nucs eren massa amples per com se solien dur de normal ―ja se sap: la grandària de la piloteta de golf. L’altra cosa important van ser els bessons als punys de les camises, no massa corrents en els polítics de torn i més comuns en qui es vol fer passar per economista. Ell, massa bon economista no és, pense. Però, la tercera cosa que em captava l’atenció era el perfil italià que volia donar amb la roba, el cotxe, els moviments i els rellotges.

L‘altre dia vaig vore la seua esposa i encara la pense. Estan fets l’un per a l’altre, de veritat! Em dóna enveja vore un matrimoni tan ben avingut on ni les putes ni el champagne hi fan esquerda. Vaig quedar impressionat i bocabadat i els imaginava voltant per Xàtiva amb el Ferrari i anant a Alzira a recollir Rafael Blasco i Consuelo. Blasco no dóna la talla, ja ho sé, però el paral·lelisme entre la dona de Rus i Consuelo és evident; de segur que s’avenen bé.

La firma Stefano Russini és el summun de l’elegància de l’interior: la Costera s’assembla a la Toscana, diuen. I a mi, quan vaig a Firenze, per exemple, m’agrada observar l’elegància de les seues tendes de roba. No sabia que en podia tindre molt més prop, a Xàtiva, amb Stefano Russini. Però em sap greu assabentar-me de les coses boniques quan estan en l’ocàs; no m’agrada gens perquè eixes coses, de saber-les abans, les hauríem pogudes gaudir els vertaderament interessats en la matèria.

Però, per un moment, vos imagineu que Rus haguera dut endavant el projecte de televisió de la Diputació de València? Això si que haguera estat ja el màxim! Un president valencià situat a l’alçada del mateix Berlusconi! Jo, personalment, pense que este home mereix una oportunitat i que entre totes i tots el devem ajudar a reflorir. Vull comprar roba a Stefano Russini, vore la seua dona ben mudada, passejant amb el Ferrari, i mirar Telerrús, que de segur que ixen xicones templades i lleugeres de roba.

Salvador Sendra Perelló

La Campanya Electoral.

Una de les coses que et permet la distància de la política és que pots veure que les campanyes electorals no són més que un esperpent “valleinclanés”. Un observador neutral arriba a sentir fàstic i a vegades arcades de veure el que fan els polítics durant aquests dies. Aquest observador no podria més que sentir menyspreu per tots aquells súbdits que bavegen justament quan els tracten més com babaus.

Fa vergonya aliena veure un president del Govern anar en bicicleta amb dos... (poseu vosaltres l'adjectiu que a mi em tractaran de masclista pel fet de qualificar dones), i després fer unes declaracions tan profundes com: "Estoy convencido de que, cuando acabe esta legislatura, en Madrid se usará más la bicicleta, el medio ambiente será mucho mejor y la gente será más feliz, que al fin y a la postre es de lo que se trata". Mai he sentit un missatge que m’haja deixat cavil·lant tant. Si no teniu prou amb això, podeu vorer a l’alcalde de Gandia i aspirant a la reelecció, fer paelles i amb la pebrera roja escriure “Torró Alcalde”. Eah, que no falte estultícia a la paella tampoc.

Els anteriors són dos exemples d’un partit, però és que no se’n lliura cap. A vegades em pense que no es veritat tot això, que la televisió ens ofereix una obra de ficció. Si House of cards és un drama/thriller sobre la política americana, on les ganivetades volen per tots els costats, la sèrie que se’ns ofereixen ací, a l’Estat espanyol, és una tragicomèdia. Els guionistes són genials i volent homenatjar a Valle-Inclán, Kafka, el surrealisme, el dadaisme, els Monty Pyton, etc., ens diverteixen amb aquesta sèrie, que podríem anomenar “Cambio/Canvi” –paraula molt original que ningú fa servir a les campanyes- per fer-nos passar una bona estoneta durant els espectacles noticiaris.

El problema d’aquesta tragicomèdia, és que falten bons actors. No hi ha cap Kevin Spacey per ahí que te’l cregues. Ara bé, té tots els elements simbòlics parodiats, i per no fer-ho massa llarg ens cenyirem a la Comunidad Valenciana i a uns quants dels personatges principals. A saber:

-          Alberto Fabra, paròdia el líder del clan mafiós “rechional” que després d’haver arribat al poder vol aparentar ser un home de negocis. La caricatura de Michael Corleone de El Padrí III.

-          Ximo Puig, l’home invisible de la política, el que mai no es sap si és carn o peix, si va o si torna. És com un gallec mediterrani. Fa el paper de mediocre a la política, és el canvi de “Il gattopardo”.

-          Mònica Oltra, la princesa guerrera, repartit “mandobles” a tort i dret. Lluitant contra les adversitats, acompanyada pel predicador Enric Morera. Personatges que parodien la llegenda de Robin Hood i tota la colla de fugitius.

-          Antonio Montiel, encarregat de portar a terme la missió alliberadora de Pablo “Espàrtac” Iglesias, líder de la revolta servil contra la casta que s’ha donat a la Nova Hispania. Montiel, com a capità general dels territoris de l’Est del Comandant “Espàrtac” Iglesias, està totalment eclipsat per l’aura d’aquell. Fidel servidor, transmet el missatge que li han encarregat per alliberar al poble de la casta.

-          Carolina Punset, assumeix el paper de secundari que li ofereix “l’il·luminat” Albert Ribera. Es consideren portadors de la veritat política absoluta centrística, equidistant de tots els punts. Són “la raó”, “la sensatesa” i “el camí just” del no-res. El buit que aparenta estar ple. Albert Rivera paròdia a San Josemaría Escrivá de Balaguer, Carolina Punset és una supernumerària.

-          Alfonso Rus, capo secundari mafiós, és la paròdia Nicholas "Nicky" Santoro, interpretat per Joe Pesci a Casino, la pel·lícula de Martin Scorsese.

-          Rita Barberà, també coneguda com “El Monstre de la Cassalla”, no paròdia a ningú, és un personatge de creació pròpia. Com diu el gran Xavi Castillo: “qualsevol cosa que tu pugues pensar, ella va i ho supera”.

El més trist és que aquests personatges no són una ficció, són una paròdia però real. Són tragicòmics, són esperpèntics, són kafkians..., i són reals. I el pitjor de tot, seran votats i alguns d’ells manaran.

Trista puta realitat...!!!

Òskar "Rabosa".