Cada fill és el
més intel·ligent i el millor de tots, per als seus pares, tot i que, a voltes,
no acabe de demostrar-ho. Tot i això, si la intel·ligent criatura no arriba a
assolir la més mínima cultura, eixe és un detallet sense importància. No es pot
admetre el fracàs perquè sempre hi ha espai per al progrés, i més encara si es
partix des de tan avall. No obstant això, de donar-se, la culpa seria de
l’infant o de la societat perquè els pares ho han fet tot sempre de la millor
manera que han sabut. I dels avis, ni en parle...
Perquè, per
avaluar el nivell d’individualisme de les persones que formen el nostre entorn
més immediat, segurament sempre ens quedarem curts però, d’altra banda, l’ens
que sol trencar eixa unitat bàsica és la família: un element tan vell com les
persones i tan conservador com la vida. La família és eixe vincle consanguini
que es trasllada sovint a la realitat més pròxima en forma de secta, famiglia, mara o clan.
El món
occidental, individualista i competitiu, hedonista i ignorant, nega el vincle
amb els seus iguals perquè la societat ja no s’entén com a estratificada ni
horitzontal, sinó que sembla més bé un camí vertical que apropa l’humà cap a
Déu —ídol, famós, referent o com es vullga anomenar—, tot i que siga una
interpretació pròpia de la fe la que sol assolir cada persona, ja que la
general és massa inclusiva i l’individu modern se sent tan intel·ligent que
està capacitat, fins i tot, per interpretar la deïtat.
La família,
l’ètnia, la pàtria... El vincle entre humans es troba en estos mots quasi
inexplicables i, de tota manera interpretables per l’excessiva manca de
racionalitat. La tasca socialista, per tant, queda del tot desmuntada a l’inici
del S. XXI i només roman al si de la política, on partit i estat es confonen
des de la mateixa estructura. La impossibilitat de mirar l’horitzó ens deixa
només l’opció d’observar el cel, mirant cap amunt, cap a Déu, on trobem la
individualitat, o cap a dins, cap a les emocions, on trobem en les entranyes
mateix les estructures socials més arcaiques.
Quan l’estat
falla, la tendència protectora inserix l’individu a la família, l’ètnia o la
pàtria, tot i que no es pot explicar el vincle d’una manera més precisa que des
de l’efecte de l’afecte. I, quan l’estructura social defallix, és en estos
llars on s’hi troba la protecció, la inserció i la definició. La intel·ligència
que no s’ha transformat en cultura no ajuda a la millora perquè s’ha perdut en
el temps junt a l’empenta dels avis i dels pares, per als quals cada u de
nosaltres era el millor; però res és perpetu i la realitat arriba tard o
d’hora.
Amb la desfeta
de l’estructura social hi roman la sang, tot i la seua excessiva ficció,
l’honor i la por. A banda de la llei en què ens reconeixem, n’hi ha altra de paral·lela,
i l’humà desplaçat es veu abocat a entrar en estes estructures superposades a
la general. Hui és l’1 de maig i no veig les coses clares, i pense eixos
detalls que no agraden als nostres dirigents, com Venezuela mateix, perquè el
focus mediàtic s’hi troba ubicat a l’últim reducte d’estat social i el seu
declivi s’aprofita per desmuntar tot un sistema, com en el seu dia es va fer
amb el Tetris: la caiguda de la URSS sota la imatge de les peces del Kremlin.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada