Un dels encerts més grans de Hegel va ser veure que allò que més desitja un
esser humà és reconeixement. En la seua dialèctica amo i esclau ho va esposar.
Ara bé, ell ho maximitza, amb un tot o res, el que de por de morir es retira de
la confrontació i converteix en esclau, esclau que començarà la cultura, la
Història, humanitzant-se i metre va deshumanitzant l’amo. Però la complexitat
de les relacions, fa que la dialèctica amo esclau no ens done un quadre
complert de com funciona el reconeixement en els ser humans. Òbviament, Hegel
pretenia justificar l’ascens de la burgesia al poder, i per això va descriure
d’aquesta forma.
No obstant això, va encertar en la recerca del reconeixement per part d’uns
sobre els altres. Si el retrat de Hegel servirà per a la Historia, i si voleu
diguem-ne la “gran Història”, i, potser, només ens serviria per a Europa, no
serveix de la mateixa forma si obrim el microscopi a les relacions podem trobar
que aquest relat de Hegel, encara que convenient pels seus objectius, aquest
relat de la Història, resulta imprecís.
En primer lloc, l’amo no sempre té la necessitat de jugar-se-la a vida o
mort amb l’esclau per aconseguir el desig de ser desitjat, el reconeixement, de
l’esclau. L’amo el pot aconseguir per altres mitjans: com que l’amo i l’esclau
no estan sols, sinó que des de l’origen ha hagut més persones presents, el pot
aconseguir mitjançant lluites amb els tercers, o sent un gran caçador, o sent
hàbil a l’hora de treballar la terra, o de cobrir carències dels altres. El
lideratge no sempre és imposat per la submissió de l’altre per la força, molt
sovint la submissió s’entrega de forma voluntària, per l’admiració de les
gestes que desperta el líder.
En segon lloc, si obrim el microscopi prompte veiem una sèrie de relacions
amo-esclau a menor escala, i que va relacionant-se i interconnectant-se com una
xarxa. Aquesta xarxa és més complexa com més extensa és la societat. I les
relacions de reconeixement són també complexes, i no sempre són verticals, molt
sovint també ho són horitzontals, entre pars. També veiem que no totes les
relacions són de poder, sinó que el reconeixement arriba per altres vies. Vies
indirectes, on no cal imposar-se, ni jugar-se-la a ser el més valent, més fort,
ni el que menys por té a la mort. Dins d’aquesta xarxa, tots acabem donant el
nostre reconeixement a alguna altra persona, i desitgem tenir el reconeixement
d’algun altre.
El a qui i el perquè se li done el reconeixement és una cosa que dependrà
de la societat. Dels valors de cada societat en cada moment. La gent que més
reconeixement obté, encarna els valors de la societat, l’esperit de la
societat. El que hom fa per obtenir els reconeixement és allò que es marca en
la societat com a valuós, com a desitjable, com expressió màxima del que és
important en la societat. Cadascú, dins d’una societat estratificada, busca
dins del seu lloc encarnar els ideals, per això busca allò que li donarà
reconeixement, si més no entre pars.
Les expressions del reconeixement són “ell té...”, “ell guanya...”, “ell
es...”. Qualsevol afirmació precedida per qualsevol d’aquest subjecte i verb ajuda
a classificar a la persona i per ella mateixa li ofereix un reconeixement. Però
de totes les expressions la que més ajuda i la que més defineix és “ell és...”.
Perquè el “ell és...” indica alguna cosa substancial en el “ell...”. Aquestes
expressions es senten quan hom ha obtés el reconeixement. Quan hom vol “impressionar”,
ell mateix cerca el reconeixement amb els “jo tinc...”, “jo guanye...” o el “jo
sóc...”.
Tots volem “tindre”, “guanyar” i “ser”. Tots volem d’una manera o altra
tindre el reconeixement, “ser els reis
del mambo” en alguna cosa. La qüestió és “en què”, “com”, “per què”, “per a
què”... Perquè no hi cosa que done més a conèixer a una persona que veure a qui
li dona el reconeixement i mitjançat quines coses vol ser reconegut.
Oskar “Rabosa”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada