A voltes i
revoltes amb les darreres resistències causades per l'exposició d'escultures de
Miquel Navarro, i que no em podia traure del cap el malaurat amic Ferran
Morell, l'única imatge que m'ha perseguit fina ara ha sigut la dels pals
verticals. Ferran, i sense por a l'equívoc, apuntava la presència dels fals en
la major part de l'obra de Navarro i, a més, deia que no concebia l'un sense
els altres. A més, la lectura de Žižek no ajuda a desempalagar la tupida atmosfera
que m'envolta, ja que, en un dels capítols que més m'han divertit del seu
llibre En defensa de la intolerància, entra de ple en la crítica a la
virilitat.
La imatge
fàl·lica és masculina, en principi. Žižek, però, fent servir Lacan, la
desvincula del sexe i la lliga al poder. Diu que Lacan deia que la castració
que tant aterria el mascle freudià no era la pròpiament física, sinó la
psíquica, vinculada al poder: ja sabeu: «Mi faloooo, mi tesorooooo!»,
amb referència a la vara de comandament. I clar, a tot açò, l'amic Joan Soler
tampoc ajuda massa a oblidar el tema...
Doncs, això:
el filòsof eslové entra en l'assumpte com un bou i no deixa reducte a la
tranquil·litat del mascle, arraconant-lo en l'angle que formen les dos parets
del fons de la cambra, folrades d'escuma perquè no s'espatle si, ofegat,
intenta autolesionar-se. Diu que el Viagra és només una escapatòria fàcil i
trista a esta situació, i no li falta raó! I ho recolza dient que el mascle,
una volta que ha perdut el poder fàl·lic, a causa de l'emancipació de la dona,
esdevé un simple objecte sexual amb una potència dopada per complaure-la
intentant creure's que això que fa el reforça com a home. I, és clar, tota esta
pressió afecta la seua manera de ser i de vore's, minvant, feble, servil.
A mi, de
tota manera, m'agrada la visió que Žižek aporta sobre l'opinió d'Adorno ―qui,
per suposat, no va conéixer la píndola blava―, per reduir l'únic
vestigi al·leatori i espontani, que és l'erecció, a un acte meditat i lligat a
la voluntat, cosa que, de veres, m'afecta en gran mesura. L'únic reducte
masculí que s'escapava a la racionalitat i que es vinculava a tot allò
dionisíac, que es va instal·lar en el camp de la música i de la poesia, ha
estat desballestat per una píndola, la fórmula de la qual va ser descoberta de
manera purament casual. Ni la Il·lustració ni la novel·la: una píndola,
senyors! (i senyores).
Salvador
Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada