Una volta, fent
un màster d’eixos que es diuen internacionals,
hi havia un parell de marroquins, dos xiques brasileres, un altre parell
d’ucraïneses, un veneçolà i altres que ara no recorde. Els únics alumnes que em
van cridar l’atenció van ser els dos marroquins perquè em feia la impressió que
anteposaven la seua religió a qualsevol altra cosa i els pedregueros, que sempre van en
quadrilleta. De fet, els musulmans, en algunes ocasions intentaven
inculcar-me alguns aspectes de la seua moralitat, diguem-ne especial.
La interacció
entre estos alumnes i les xiques era distant, tot i que s’havien de relacionar
per eixes coses que té el sistema educatiu. Eixíem a dinar i, clar, ells no
podien vindre perquè podia haver-hi porc. Anàvem a prendre un vi o una cervesa
i, clar, ells no poden vindre perquè totes les nostres relacions giren al
voltant de l’alcohol. Supose que deu ser difícil relacionar-se amb els ateus,
tot i que eixa manca de creença era, precisament, l’element que unia la resta de
l’alumnat: xics i xiques, o siga, persones, que vivien als afores dels dogmes,
tot i que, de portes cap endins, en tingueren. Ucraïneses, brasileres,
veneçolans i pedregueros –estos
últims, amb una mica de recel—tenien en comú que deixaven les creences a casa,
o al temple.
I escric açò
perquè tinc una amiga que està fent un curs d’anglés a Anglaterra on hi ha gent
de tot arreu, i algun que altre de l’Aràbia Saudita. Ella és xica i ells són
xics; ella és atea i ells són religiosos; ella ensenya els cabells... Deu ser
difícil per a un mascle criat a l’Aràbia admetre que una dona ensenye els
cabells, les cuixes o que conduïsca. Però els garants de la moral supose que ho
veuen des de la perspectiva que es tracta d’unes pobres desgraciades, o d’infidels
i, per tant, patixen carències. Em deien que algun d’eixos hòmens pensa dur la
seua esposa d’ací a uns mesos perquè vol quedar-se una temporadeta al Regne
Unit, formant-se.
La relació
d’estos estudiants amb les alumnes, és la mateixa que si estigueren a l’Aràbia?
Evidentment, no! A l’Aràbia no podrien estar en la mateixa classe perquè si les
xiques es trauen els guants per escriure, podrien provocar en els xics
pensaments indeguts; lascius. Tampoc podrien parlar amb elles al pati, ni a la
cafeteria, perquè eixes dones podrien tindre marit, germà, pare o nóvio, o
siga, propietari, i es podria incomodar d’assabentar-se’n. Però a Anglaterra sí
que ho fan: allà donde fueres haz lo que
vieres, diuen els castellans, tan respectuosos sempre amb els costums i els
idiomes aliens.
Si se’ls aplica
esta màxima, als aràbics, quan arriben les seues dones, estes podran anar
vestides amb pantalons, o ensenyar les cuixes i els cabells, supose; i conduir.
Si s’admet que no ho fan a l’Aràbia és perquè encara hi ha això que anomenen determinisme
geogràfic... La fe, per tant, també hi estaria relacionada, amb l’àmbit
geogràfic i, per tant, deixaria de ser una vertadera religió per convertir-se
en una llei. D’altra banda, si ells es relacionen de manera diferent a l’Aràbia
que a l’Anglaterra, significa que són més legalistes que religiosos, de la
mateixa manera que passaria si diferenciaren entre els àmbits públic i privat.
Per tant, si la creença marca la manera de viure, esta ha de estar per damunt
de tot i de tots, com van entendre els companys marroquins, que podien mantenir
una vida religiosa de manera «natural» per tractar-se d’una lectura de l’Alcorà
diferent a la saudita, molt més rigorosa i impossible de realitzar fora de
l’Aràbia.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada