Quan hom és
religiós, eixe buit de la racionalitat l’ha d’omplir amb el dogma, la fe, el destí
o, fins i tot, el tarot, perquè l’ha de suplir amb una matèria semblant o, com
és el nostre cas, dedicar-se a l’economia. Però, tot s’ha de dir, m’he adonat
de l’augment de religiosos en l’àmbit de l’educació, de la ciència i de la
medicina, segurament a causa de la major quantitat de gent que s’hi dedica. Ja
sabeu la norma quantitativa: com més persones, més de religioses n’hi ha.
Feta la llei,
feta la trampa! Però, i si el cas és diferent i hi ha qui és un espavilat que,
tot i no ser religiós s’hi fa passar i enganya la resta amb la màscara de la
fe? Una acció semblant és la que se li atorga a Moisés, que de religiós no
tenia res però s’hi feia passar per controlar el seu xicotet poble de ramaders
rodamóns, legislant-los i conduint-los amb la finalitat d’arribar al seu
peculiar paradís: la Terra Promesa.
Nosaltres també
tenim una mena de Moisés que du una mica revoltada la tropa; un tal Montoro, a
qui una majoria de cabdills feligresos volen lapidar. Perquè sembla que a la
reunió de consellers i consejeros, conselleres i consejeras dels governs
autonòmics no hi va haver cap acord que anara més enllà de la sabuda
condescendència del populars, i les populars, més creients que la resta.
I Montoro ha
parlat per boca de Déu i ha imposat les penitències que cada cabdill
traslladarà a la seua família. Hi ha indicis de revolta, a la tribu, però
Montoro es manté ferm amb l’aval de la seua divinitat, fins i tot quan fa uns
cinc o sis anys es va adonar que el seu particular Josué li havia mogut la
cadireta i havia estat nomenat ministre d’Economia. I tot això, amb la
curiositat d’haver fet un corderet d’or amb els estalvis de la Seguridad
Social.
Tenim el cel
guanyat: lloat siga!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada