1-O: Dos anys després.

Aquests darrers dies he estat llegint el llibre de Gene Sharp titulat “De la dictadura a la democràcia” un llibre que diuen per ahí –premsa i demés- que era el manual dels líders independentistes. Certament, el vaig descarregar fa molt de temps, però no l’havia llegit fins ara. Manca d’interés, tot i que el venien com el llibre del “no-va-més” de la lluita política no violenta.

El llibre no diu res que qualsevol persona amb un mínim sentit de l’estratègia no siga capaç de pensar. A vegades em sembla un poc il·lusori i naïf, i que Sharp en realitat no ha estat mai a cap dictadura per lluitar contra ella. No obstant això, no cal tampoc haver-hi estat per escriure el llibre perquè el que diu és de caixó.

El llibre el vaig acabar diumenge, i hui dimarts fa dos anys de l’intent de referèndum per la independència a Catalunya. I clar, m’ha vingut al cap que eixe era al llibre de capçalera dels líders de la “revolució” catalana. Sincerament, si això és veritat, crec que els líders de dita “revolució” o tenen un problema de comprensió lectora, o no saben planificar estratègies, o que finalment, sempre hi ha més “petits napoleons” que estadistes.

No crec que Oriol Junqueras tinga problemes de comprensió lectora, però sí que, des de la seua ètica catòlica, aspira a ser un màrtir de la “revolució”, el seu sacrifici serà la redempció de Catalunya. Puigdemont, tampoc n'ha de tenir, però li pot ser també l’heroi de la independència, un clar exemple de com es pot perdre el nord per afany de protagonisme. Dels Jordis, és evident que En Cuixart és un autèntic líder, capaç d’arrossegar masses, com qui no vol la cosa, en una revolta no violenta.

Respecte a la planificació d’estratègies, està clar que des de l’àmbit polític han sigut nefasts. Han improvisat. Han segut del més innocents. Com xiquets que volen jugar a jocs de major, i al final amb dos bateculs, se’ls passa la tonteria.  Millor planificat estava l’estratègia des de l’àmbit de la societat civil, que s’hauria d’haver recolzat de forma adequada amb l’estratègia política. No obstant això, al no haver-hi una plena unió en quan a estratègies polítiques i des de la societat civil, el procés corre perill de perdre's en el no-res.

El gran problema, es vulga o no, és d’egos, de qui lidera, de qui es quedarà amb la glòria si s’aconsegueix la independència, o com es repartirà eixa glòria. Junqueras, amb la seua falsa humilitat, ja va voler un pla alternatiu al que va presentar Mas, que sobre el paper era un full  de ruta perfecte, però que a la pràctica hauria estat molt difícil de portar. Tanmateix, haguera segut un bon inici de camí. Puigdemont tan prompte com va arribar al Palau de la Generalitat va ser posseït per un esperit messiànic, incompatible amb el d'Oriol Junqueras, que vol liderar mitjançant el martiri redemptor del poble català.

Gene Sharp diu que per fer caure un règim calen uns 10 anys –encara que hi ha que cauen en menys temps- si la lluita es sostinguda i hi ha una bona estratègia. Els polítics del procés ho volen tot ara, com els xiquets i els mil·lenistes, i no han pensat que la lluita va per a llarg.

Ara bé, a banda de tenir Gene Sharp com a ideòleg de capçalera, no estaria mal que ajuntaren a la lluita no violenta, allò que ja fa XXV segles ens va ensenyar Sun Tzu. Però clar, si ja no poden aplicar Sharp com per a demanar-los a més a més que apliqne a Tzu.

Òskar "Rabosa".

Procediment urgent per desconnectar.

Sembla que els grups independentistes del parlament català han proposat una reforma del reglament del Parlament per tal d'aprovar les "lleis de desconnexió" mitjançant un procediment d'urgència, per tal que el Tribunal Constitucional no puga prohibir la tramitació de les dites lleis. Açò pot ser el camí que porte al fracàs total del procediment, si fins ara la imatge de perseguits els fa guanyar simpaties a l'estranger, açò pot suposar, com bé deia Enric Juliana, que en els fòrums internacionals aquestes simpaties es perden.

Em dóna la sensació que són els petits egos, les petites misèries humanes, les que porten a prendre aquestes decisions tan dolentes. Ningú vol ser inhabilitat, perquè el referèndum no es farà i hi haurà eleccions. Tots pensen, especialment Oriol Junqueras en ser president de la Generalitat després d'aquestes eleccions. Egos. Petites misèries. Creure's l'elegit. Tenir l'orgull de ser President de la Generalitat com a Comunitat Autònoma. Tot açò pot més que el veritable objectiu d'aconseguir un Estat propi.

El que perden de vista els dirigents dels partits polítics catalans és que una condemna de presó a qualsevol d'ells seria el favor més gran que farien des de l'Estat espanyol al procés. Als fòrums internacionals no s'entendria que hi haguera una condemna greu, de presó, per voler decidir en un procés democràtic. Trobarien absolutament desproporcionat que gent que pacíficament vol decidir una qüestió acabe a la presó. Les simpaties augmentarien. Més si front aquestes decisions hi haguera una gran mobilització ciutadana.

També perden de vista que ells, els dirigents, són absolutament prescindibles. Com Mas ha sigut prescindible, renunciant en favor de Puigdemont. El sacrifici de Mas, no ha tingut cap impacte en el procés. Tampoc tindria cap impacte el sacrifici de Junqueras, ni el de Puigdemont –de qui diuen que sap que no tornarà a ser president-, ni el sacrifici de cap altre. Si condemnen a tots ells, altres podran presentar-se i continuar amb l'agenda, si és que hi ha realment una agenda.

La decisió d'aprovar les "lleis de desconnexió" mitjançant un procediment urgent, canviant les regles de joc a meitat partida, no és el camí, encara que semble el més fàcil. Això suposa un groller frau de llei, que no pot anar enlloc, llevat de fer el ridícul. A més a més no servirà de res. És com fer-se trampes al solitari. Si realment es volen aprovar, s'haurien de fer amb desobediència civil, amb totes les conseqüències. I si cal que empresonen algú o que l'inhabiliten, endavant. Com ho assumeixen Mas, Homs, Ortega, Rigau, Forcadell, etc. Si els condemnen, el procés a ulls de qualsevol persona de l'estranger guanyarà legitimitat.

Ghandi pensava que era un honor anar a la presó per una causa justa, va passar alguns anys a la presó i va ser arrestat en moltíssimes ocasions. En cada ocasió guanya legitimitat. També li va afavorir a Mandela el llarguíssim temps que va passar empresonat. Els sacrificis d'ells van fer guanyar legitimitat a la seua causa i que la pressió dins i fora dels respectius Estats els ajudés a véncer.

Si Catalunya, si els dirigents catalans realment volen guanyar aquest pols amb l'Estat, si volen aconseguir un Estat propi, no tenen altre camí: desobediència civil i sacrificis personals. Sense maganxes ni trucs barats. Ara que igual, a segons qui, és demanar-li massa.

Amb el procediment urgent, desconnectaran, però desconnectaran a l'àmbit internacional.

Òskar "Rabosa".

Perquè Catalunya seguirà sent España.

En aquests darrers dies ha sortit una enquesta Baròmetre d’Opinió Pública, del Centre d’Estudis Catalans, on es constata un clar retrocés del “sí” a la independència. D’acord amb aquesta enquesta, segons ha aparegut a diversos mitjans, el no tindria un 48% dels vots i el sí un 44’1%, quan a l’enquesta anterior el no era 45’3% i el sí un 44’5% i va ser la primera enquesta on el no era superior al sí. A aquesta darrera enquesta la gent que es sent independentista és del 42’5% front un 54’4% que no se sent independentista. El retrocés és inqüestionable, encara que desconfiem de les enquestes.

Abans d’exposar la meua tesi del perquè d’aquest retrocés, on a les eleccions del setembre guanyarà el no -a parer meu no s’obtindran més del 50% dels vots independentistes- cal aclarir alguns de coses: 1.- Fer pronòstics polítics és com jugar a l’Euromillón i si l’encertes, és per casualitat; 2.- Això perquè el futur és indesxifrable, poden ocórrer esdeveniment no previstos, “cignes negres”, que poden voltejar la situació; 3.- Podríem agafar la fórmula que fan servir els juristes “rebus sic stantibus” (mentre les coses continuen així) o la que fan servir els economistes “cetirus paribus” (mentre la resta de condicions siguen les mateixes), però és obvi que les ambdues són inútil perquè els processos històrics estan en moviment, mai són estàtics. Per tant, pretenc establir una tesi general, que en el cas de Catalunya es respectarà si no hi cap esdeveniment futur que capgire la situació, “rebus sic stantibus”, abans del 27 de setembre, cosa que com és lògic no podem saber. Però, pense que la tesi és vàlida ara com ara, i l’expose a continuació.

Tot moviment social de ruptura té la forma de la Campana de Gauss. L'inici de la campana ve donat per un esdeveniment que fa totes les reclamacions anteriors, tot el descontentament social, cristal·litze en un moviment rupturista. A partir d’ahí el moviment anirà recollint més adeptes fins arribar al seu màxim. En eixe moment cal que hi haja un altre esdeveniment perquè la ruptura es produïsca. Si no es produeix, aleshores el moviment haurà fracassat, i la “causa” anirà perdent adeptes fins dissoldre’s, o quedar com una causa minoritària. Un altre esdeveniment podrà tenir lloc, i podrà reprendre’s la metxa, o tal vegada les elits dirigents canvien també, donant satisfacció algunes reclamacions i s’extingesca totalment el moviment rupturista. Els moviments de masses no es suporten molt de temps si no hi ha expectatives clares de ruptura. Exemples els troben fàcilment en moviments rupturistes a tot arreu, des de Plaça de Tianamen el 1989, protestes racials a Los Ángeles el 1992, moviment zapatista a Chiapas (Mèxic) el 1994, vagues a França el 1995 fins a l'anomenada Primavera àrab. Tots aquests moviments eren rupturistes i gairebé tots fan fracassar, a excepció d’alguns països àrabs, on la situació ha empitjorat respecte a la que tenien abans. No aprofundiré en com aquests processos rupturistes han tingut la forma de campana de Gauss per no fer un post etern, però si repasseu els fets o voleu que mitjançant comentaris ho esbrinem, ràpidament arribareu a la mateixa conclusió.

El procés independentista català també respon a aquests paràmetres. Les tensions entre Catalunya i l’Estat espanyol han sigut constants, ja siga per tema merament culturals –llengua- o per qüestions econòmic-socials –infrafinançament i crisi econòmica-. El punt on la campana de Gauss comença la línia ascendent és la revocació de part de l’Estatut de 2006 pel Tribunal Constitucional i l’esdeveniment rupturista es produeix el 2012 quan Mas i Rajoy no arriben a un acord pel pacte fiscal i Mas reclama un referèndum per la independència. La corba arriba al seu punt àlgid quan a la consulta de 9-N del 2014, i després comença a caure. Ja al desembre del 2014 surt la primera enquesta on el no és majoritari, tendència que es torna a manifestar a l’enquesta de fa pocs dies que hem comentat a l’inici d’aquest post. L'entrada en la corba descendent és un clar símptoma de la fallida del procés rupturista català.

A la caiguda també han contribuït altres fets com l’aparició de Podem i Guanyem i les expectatives de canvi al Govern a Madrid. Fets que poden fer que la gent veja les relacions de Catalunya i l’Estat menys tenses. D’acord amb l’última enquesta, del 42’5% dels enquestes que es consideren independentistes, un 24’1% es considera independentista de tota la vida, el 18’3% s’han tornat als darrers anys, d’ells la gran majoria ho fan per l’actitud de l’Estat vers Catalunya, per temes econòmics –siga impostos o crisi-, i perquè creuen que el canvi ajudarà a millorar. Tots aquests poden tornar a canviar d’opinió i desfer-se d’independentistes si les relacions amb l’Estat canvien o creuen que poden canviar.

La gran errada dels partits catalans ha sigut no aprofitar el moment en què el moviment independentista estava a la part àlgida de la campana de Gauss per produir l’esdeveniment rupturista. La consulta del 9-N no va ser un esdeveniment amb suficient entitat per a ser rupturista, calia que la consulta fora vinculant. El 9-N, sabent que l’Estat no permetria ningun tipus de consulta ni referèndum, havia d’haver estat unes eleccions tal com Mas va proposar després: llista única, apartidista, un programa amb punt únic, participació de la societat civil, un govern per 18 mesos, etc. La proposta pel pròxim 27-S, amb llistes separades, un punt comú i programes diferents, etc., després de les eleccions municipals i amb les estatals al cantó, no serà suficient per a ser rupturista. I que ningú s’enganye, encara que les llistes proindependència tinguen majoria de regidors als ajuntaments en les municipals, això no vol dir res. Per a la independència calen més del 50% dels vots.

El moviment independentista ha entrat a la baixada de la campana de Gauss, superat el cim és molt difícil tornar-lo a recuperar. Catalunya seguirà sent España.


Òskar "Rabosa".