L'ombra del Quart Poder.

Argumenta Margallo, l’anterior ministre d’Afers Estrangers en temps de l’anterior govern conservador encapçalat per Mariano Rajoy, que el rei –i per a ell EL REI per definició és Joan Carles I no qui de iure ho és, el seu fill Felip VI- és un ciutadà particular que pot entrar i eixir lliurement del país com qualsevol altra persona, en un país lliure se sobreentén. Ara bé, perquè tots pensen que ha fugit? L’ABC, monarquista com ningú ignora o el conjunt dels mitjans de comunicació conservadors han posat als seus articulistes a remoure la idea de que el rei, el mateix rei de Margallo, ha estat injustament condemnat sense ni tan sols haver estat jutjat... Cap de les dues coses és certa, Joan Carles I no ha estat condemnat simplement perquè no ha estat jutjat i no ha estat jutjat perquè ha abandonat el país. Això té un nom, fugit de la justícia, aquell mateix terme que feien servir en temps de la dictadura de Franco per a qualsevol opositor polític resident a l’estranger o més tard per a membres d’anomenades bandes d’alliberament nacional, en uns casos violentes en altres no, pensem en com es denominava als etarres residents majorment a França (independentment de si tenien delictes de sang o no o si encara s’estava pendent de determinar dits actes). Fugit de la justícia es considera també a Carles Puigdemont a Bèlgica... Equivalar al rei amb Puigdemont? Quina barbaritat!. Cert, el gironí ix perdent, com en el cas del rei també sense ésser jutjat, difícilment se le podrien imputar regals en plural i multimilionaris a amants o evasions fiscals continuades a més de desproporcionats tractes de favor històrics, vegem el cas d’Urdangarín i Camps presentant-se com actuant en nom del rei i obtenint sucosos contractes viciats. Si a Puigdemont no se li poden atribuir pressumptes furts de capitals del conjunt dels ciutadans i l’anterior rei sí i si un mereix pressó ferma i injúries i l’altre és un ciutadà normal que deuria poder entrar i eixir del seu pas lliurement es dedueix que el furt és acceptable... De veres ahí volem arribar? Què ve després l’homicidi?

Per als columnistes conservadors el rei es una figura fonamental de les últimes dècades en aquest moment injustament atacat mentre que Carles Puigdemont, Junqueras e tutti li quanti són simplement l’encarnació del MAL, un error de l’Història, un error que la justícia ha de segar retornant a l’anterior status quo, val a dir el BÉ. Si creuen en la justícia i en la figura del rei a més de tindre gran part de la judicatura a favor, perquè consenteixen la fuga i clamen mediàticament injustícia? Comença a ja no ser cert, però els mass media encara continuen vigents com a quart poder de l’estat. Per això, cal intoxicar les masses per tal de que es predisposen en contra de qualsevol de qualsevol que vulga extraditar al rei d’allà on es trobe, com qualsevol fugit de la justícia per seure’l davant d’un tribunal. Qualsevol polític que s’hi pose al respecte sofrirà un fort desgast. Un exemple clar, Pablo Iglesias de Podemos, al que ningú pot acusar tampoc de furts massius de capital o tracte privilegiat a gran escala, ha declarat recentment que el temps de la III República encara no és arribat.

La 1ra i 2na Repúbliques foren l’èxit de peticions populars contra governs conservadors, i com acabaren ambdues dóna què pensar. Colpir fort per alliçonar, una vella estratègia que per ara es deixa simplement planar per darrere.

Els reis no es toquen, que quede clar, per ara simplement escrivim artícols.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 6 d’agost del 2020.