No podia ser
diferent, l’estiu, a la manera en què es va inaugurar la temporada de repressió
i contingència a què no cal fer referència. Mai no haguera pensat que un estiu
poguera ser tan desesperant, i més encara quan es malbaraten les poques
vacances de què es disposa. No hi ha dubte que el recordaré com el pitjor estiu
de la meua vida.
Unes vacances sense viatge no són vacances, perquè quan et quedes a casa, treballes, encara que no vullgues. Però, una eixida que no traspasse ni els Pirineus ni l’Estret, no és un viatge. Quedar-te, per tant, és romandre a casa i, per això, ni és viatge ni són vacances; no sé encara què és, però us anticipe que es pot definir com una merda.
Després d’una merda
de dues setmanes, he tornat al punt d’inici, i quasi que ho celebre. Si hi
haguera seguit merdejant, hauria d’haver suportat les noves restriccions
territorials, i he de reconéixer que em costa seguir normes i conductes que no
entenc. Accepte que és difícil legislar per a totes les persones, però seguisc
sense entendre moltes de les prohibicions; segurament perquè visc en un poble,
i el meu dia a dia és diferent del de la ciutat.
Ni l’alcohol
aconseguix calmar el desencís que m’envolta. Millor dit (escrit), ni el cava ni
el marisc! Així que seguiré treballant i esperant que passen els pocs dies, amb
les seues nits, que queden per tornar a la mediocritat absoluta de la vida
quotidiana cronometrada. Espere que les bombolletes de la copa, ja que no em
valen com a anestèsia, em permeten oblidar tot este temps de pandèmia i el
releguen a això que és: un lapsus.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada