El rei emèrit Joan Carles I de Borbó ha mamprés la fugida de territori espanyol. Es diu que rumb al Carib, a la República Dominicana. Que faça poc més d’un segle que aquest territoris i tants més lluitaren per la seua independència envers la Corona espanyola no deixa de ser un de tants absurds d’una història delirant si se l’estudia panoràmicament. Cosa que ja farem més avant un altre dia.
A nivell mediàtic la fugida té ressemblança d’obituari. Algú que se’n va no a un altre món d’esperits sinó a un altre país físic, de tota manera, algú que se’n va. Així les coses, segons el mitjà siga promonàrquic o oposat a dita institució se’l lloarà o criticarà. En qualsevol cas una ullada retrospectiva, qui era el personatge, que se li deu o de que se li acusa, etc. A l’hora d’analitzar les coses un poc de distància sempre ve bé i com que no dispose de canals televisius espanyols en vaig esguardar d’estrangers. A Itàlia es quedaren amb l’idea de l’home planer, el “campechano” eixe que tant diuen en clau nacional. A França, republicana i orgullosa, amb la del veí país de les meravelles on sovint les coses es couen en clau d’òpera bufa. El meu favorit fou la BBC. En un país altament promonàrquic com l’anglés, on la institució està incardinada en la psique col·lectiva, es presentà la monarquia espanyola com a amiga de la saudí i altres “no recomanables” al voltant del món. Era una manera de dir, monarquia sí, però la nostra, no la seua. Com sempre, tenim raó.
Ara bé, ignorar els llígams de la Corona espanyola amb les del món musulmà és voler ignorar una realitat anterior. Finalitzada la II Guerra Mundial Espanya era un país aïllat internacionalment i sense accés a institucions com l’ONU o l’embrió de la futura Unió Europea. Per això, s’optà per allò que diuen una diplomàcia de compromís, que equival a dir si no es pot ser amic d’uns ho serem d’altres. El món musulmà es trobava majorment sotmés a domini colonial i això de tindre un aliat occidental i el mite d’Al-Andalus, conformaren el ciment d’una relació d’interessos. Vist des de fora, les cancillleries occidentals veien pam dalt pam baix igual d’oriental Espanya que els seus aliats diplomàtics musulmans. Temps de pobresa, emigració en massa i orgull ferit.
El món eixia de la II Guerra Mundial refent-se a base de repúbliques i allà per un país marginal com el Portugal de la dictadura salazarista vivien tots els monarques destronats amb les seues famílies i allò mínimament imprescindible per a les testes coronades com per exemple un casino, el Casino d’Estoril. El rei d’Itàlia, el d’Espanya, el de Romania, el de Bulgaria i tants altres tots juntets a un mateix indret. Franco fent-se major i prevent que la seua mort portarà aspres lluites de poder entre els seus partidaris, molts militars com ell, tria de reposar la monarquia.
La monarquia és símbol d’estabilitat. A la mort d’algú s’eviten les lluites de poder simplement perquè ja està establert que a la mort del pare el succeeix el fill i així successivament. Un príncep es cria respectant al pare i esperant el seu moment. Franco no volgué reposar a don Juan, el comte de Barcelona, el fill de l’últim rei, Alfons XIII. El considerava un home major no manipulable, cosa que no pensava del seu fill Joan Carles I. Així, de manera il·legítima la línia de successió saltà de qui li pertocava per dret (i s’estarà d’acord o no però així era) a qui un dictador simplement nomenà. Actuant de manera planera en el tracte es guanya l’estima de molts, cosa que li ve bé car ell va fent com vol.
Han passat les dècades i potser la gent vol noves vies, fins i tot tornar al passat, a aquella república avortada brutalment per un colp d’estat que degenerà en guerra civil.
Bucarest a 5 d’agost del 2020
Lluís Alemany Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada