Llegint Jordi de Sant Jordi –els pocs textos que m’han arribat a les mans— he observat en el poema Desert d’amics, de béns e de senyor que hi ha un paral·lelisme interessant entre el poeta i Miguel de Cervantes, si més no, en la seua desventura. La versió que he consultat és la de Martí de Riquer. En la poesia, el trobador es lamenta durant el seu captiveri per Francescco Sforza, de la seua situació d’abandó que que ningú no estiga disposat a pagar el seu rescat.
Cervantes, com descriu l’escriptor Ismail Kadari, tampoc ho va passar massa bé durant el captiveri, malalt i abandonat d’aquells a qui havia servit, i que no van moure un sol dit per rescatar-lo. La diferència està que Jordi de Sant Jordi va poder acabar la vida amb dignitat –potser perquè va morir jove— mentre que Miguel no va tindre tanta sort... Ara se’l reclama i proclama; abans, no tant.
L’un i l’altre van ser captius, però, la guerra estava declarada o ho van ser per terroristes? Hui ja no es declara cap guerra, i això no és poca cosa. Tenim sempre la impressió que hi un exèrcit legítim –el més proper a nosaltres— i un altre de format per terroristes sanguinaris que només volen que fer mal. Els bons tenen la difícil tasca de defensar-nos d’eixos que no són contemplats com un enemic com cal, sinó com un «eje del mal».
En una guerra no declarada, l’enemic és terrorista; i amb els terroristes no es negocia, recordeu. Ni presoners ni condicions ni rendicions: no es negocia. Els terroristes s’exterminen i au! I potser, això que acabe d’exposar no és tan nou, i ja ho feien abans quan s’enfrontaven amb italians o albanesos, cosa que deguera comportar el llarg captiveri dels escriptors de referència i el seu abandó, un a Nàpols i l’altre a Albània –sí, a Albània! Al final, hi va haver pagament de rescat, com sol passar sempre, però després del sofriment.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada