Imagineu que viviu deambulant pel desert i que esteu al capdavant d’una tribu. Peseu, també que qualsevol líder que s’aprecie ha de tindre una connexió directa amb algun déu, perquè això que us propose hauria d’ubicar-se fa uns quants segles, o millor, uns quants mil·lennis. Una volta posats, crec que haureu de situar-vos en un trànsit; entre una fugida d’un estat opressor i una arribada a un altre de llibertat, que s’ha de prendre per la força. El guia ha de ser fort perquè la travessia pel desert no és fàcil, i els dies difícils hi poden sorgir problemes.
Si el líder és fort, allò que diu es complix, i punt! El primer símptoma de feblesa que el pot deixar en evidència és quan ha de ser previsible, i això passa quan ha d’escriure les lleis. La força vertadera està en la paraula, i no en la lletra escrita. La llei deixa de ser ell i passa a ser una pedra, o una pell, o un pergamí, o un paper. El líder està tocat, i ell ho sap. Tant fa que es diga Mahoma com Dracó o Moisés; s’ha escrit la Llei, i el poble hi té accés. L’únic reducte roman en la interpretació, perquè la gent no l’entén perquè no sap llegir-la... hi ha els vells patriarques: els jutges!
Però, abans que això passe, hi ha sempre la causa, i eixa es pot trobar en la desconfiança apuntada a l’inici, perquè cada líder connecta amb els seus déus en somnis, però perquè això passe l’home ha de descansar bé; altrament no hi ha garanties. I menjar bé (ofrenes), i beure bé (més ofrenes), i cardar bé (altres ofrenes), i... Tots eixos camins duen al déu, però hi calen unes condicions adequades, fins i tot per a un nòmada.
El tabernacle n’és la solució. A la Bíblia hi ha unes quantes pàgines que s’esplaien en els detalls de la construcció (Èxode 26, 36 i 37) i, si us queden ganes, podeu passar al Levític, que explica el procés perquè el guia puga exercir de guia, que només pot passar si s’aparta del poble, més que siga per mantindre el secret del diàleg diví. Des del tabernacle es comunica el nòmada, des de la piràmide, el sedentari. Però, tot i això, hi ha moments en què no es pot aturar l’alçament i s’ha d’aniquilar la meitat del poble aplicant la paraula, de nou. Ja sabeu: «Poseu a cadascú una espasa sobre la seua cuixa; passeu i torneu de porta en porta pel campament, i mateu cadascú son germà, el seu amic, i el seu parent. I els fills de Leví ho feren segons la dita de Moisés» (Èxode 32, 27-29). La meitat, en van caure!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada