CUÑI

El cuñao és la figura emergent de la darrera època; i si és dona, cuñao, igualment. Amb l’ús d’Internet s’ha disparat la seua saviesa fins a equiparar-se amb la del taxista del cotxe amb l’adhesiu de la Cope que sap de filologia, de pandèmies, d’economia i de ciència, si és menester. Posats a dir estupideses, puc afirmar que hi ha hagut una cosa bona en les darreres mesures contracoronavíriques per a aquells i aquelles que no saben apreciar les seues habilitats i qualitats: el desmembrament de la família.

Jo soc el cuñao ideal; aquell de qui estaria orgullosa la sogra més exigent. Puc opinar de tot sense complexos i soltar unes barbaritats tan desorbitades que podrien sorprendre fins i tot un espectador premium de Telecinco. I tot això, a canvi de què? Altruisme, se’n diu; no tinc cap finalitat més enllà de la que es troba lligada al càrrec que ostente. Els objectius de la meua vida estan tan aprop que a taula es poden comptar: marisc, vi, qualsevol cosa on hi pose ibérico, i que em deixen menjar amb les mans. Despés, copa i puro, per delitar els comensals i fer-los participar de la meua profunda saviesa.

Ara estic a l’atur perquè sempre soc la tercera unitat familiar. Em trobe apartat i menyspreat per les quatre famílies a què he intentat adherir-me, que han al·legat això: «perquè ja en som dos i, si tu vens, en serem tres, d’unitats». Com si jo no sabera comptar! Recordeu que soc el cuñao, i sé de tot! Fins i tot, en arribar puc saludar amb un «holi»... Ara, però, amb l’augment desfermat de l’estupidesa hi ha hagut un canvi de denominació que no ha fet més que enterbolir en major mesura la ja densa nomenclatura del cuñao: el cuñi, i si és dona, hi canvieu l’article. I això em faltava, a mi, per acabar de rebentar.

Cuñao