«Per conéixer un objecte no s’han de saber les seues propietats externes, però sí les seues propietats internes» (Wittgenstein: Tractatus logico-philosophicus, 2.01231). Apliquem l’anterior premissa a la comprensió de la monarquia, és a dir, alliberem-la d’allò que l’envolta i centrem-nos en les coses més bàsiques per poder entendre com cal la seua essència, o siga, de manera racional. Aviat observarem que, si deixem de banda la ridiculesa de la raó instrumental, tot allò que pot considerar-se un principi bàsic per a la seua comprensió s’ensorra a la mínima qüestió que hi plantegem.
Intentar comprendre el fenomen de manera racional, per tant, resulta impossible i només ens queda un camí per concloure la indagació, i que és el que explica Kierkegaard en el seu Tractat de la desesperació: quan l’autor entra en crisi –perd la fe— intenta comprendre el cristianisme per reincorporar-s’hi i ensopega una volta i altra amb el mur d’allò incomprensible: comprendre és humà, perquè es tracta d’una relació horitzontal entre persones, mentre que la relació amb allò superior, vertical, es troba en el camp de la creença i, per tant, en l’àmbit de la fe. Les coses divines s’assimilen; no es comprenen, conclou.
No obstant això, l’ús dels arguments anteriors se solen trabucar i aquella gent que intenta explicar allò inexplicable ho fa apel·lant a la seua necessitat, o la seua rendibilitat, instrumentalitzant l’element de l’estudi, cosa que, en primer lloc, ensopega amb qualsevol interpretació de la lògica més bàsica (Wittgenstein) i s’endinsa de cap en l’àmbit de la fal·làcia; en segon lloc, deixa d’encaixar en el racionalisme per derivar l’explicació cap al dogmatisme (Kierkegaard); finalment, i si encara hi cap altra crítica, la Crítica de la raó instrumental, de Horkheimer, és la puntada definitiva a tot el despropòsit cognitiu exposat perquè es tractaria d’explicar una essència atenent a la seua utilitat, a l’especulació sobre la seua rendibilitat futura o, allò que encara és pitjor, intentar explicar-la a posteriori, o siga, que la seua essència només es podria demostrar apel·lant la utilitat posterior i, a més, analitzat dita rendibilitat una volta que ha transcorregut el temps.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada